Andreu Cazurro i Terrats

Director, intèrpret

Andreu Cazurro i Terrats regentava una llauneria davant de l'església de Santa Mònica, a la rambla barcelonina. Quan l'establiment no l'ocupava, es dedicava al teatre, la seva gran afició. La primera incursió de Cazurro de què es té constància va ser amb l'efímera Sociedad de Actores Dramáticos, creada el 1849 per als actors que quedaven sense contracte i que s'emparava al Saló de Sant Agustí, al Teatre Odèon. Joaquim Dimas, l'empresari, el fitxà durant la temporada 1849-1850 després d'haver-lo vist com a aficionat. El març de l'any següent, el 1850, participà en les representacions de La Passió que tingueren lloc al Liceu, a pesar de la prohibició episcopal.

A partir de llavors aparegué com a membre de la companyia regular del Teatre Odèon en qualitat de primer actor dramàtic (1851) i, en nombroses ocasions, com a director, passant per sobre d'alguns de consagrats, com Dutrux o Miquel Ibáñez. Hi va romandre en una primera etapa fins a la temporada 1864-1865. En la campanya estiuenca del seixanta-cinc va assumir la direcció del Teatre de la Zarzuela amb Paca Soler i Fermina Vilches i passà, l'hivern següent, als teatres Varietats i El Triumfo.

Fins llavors s'havia dedicat preeminentment al teatre en castellà i, més especialment, al melodrama (els sainets de Renart, Robrenyo i Dimas eren finals de festa a l'Odèon). Josep Artís en va registrar la incorporació al teatre català modern a partir de l'estiu del 1866 quan, de nou a la Zarzuela, va participar amb Iscle Soler en els drames Tal faràs, tal trobaràs o Les joies de la Roser. Aquell estiu també actuà a El Prado Catalán fent, per primer cop, el Tenorio fora de les dates de rigor (Tots Sants).

Després d'aquest lapse, tornà a l'Odèon com a primer actor i director el setembre de 1867 i va romandre-hi fins a la temporada 1870-1871, alternant alguns estius als Camps Elisis (1868 amb Fontova) i Novetats (1869, amb Gervasi Roca). Des del 1871-1872 fins al 1880-1881 va passar a formar part de la companyia catalana del teatre Romea, assumint els papers de caràcter i de barba i la direcció en algunes funcions.

Acabada la vinculació amb el Romea, va deixar la primera línia teatral. Aparegué als escenaris de teatres secundaris, com el Casino de Sant Martí de Provençals (1884) i el Principal de Gràcia, amb Mercè Abella (1885).

Retirat des de feia temps de l'escena per motius de salut, tot i que sovint hi acudia en qualitat d'oient i assessor, Andreu Cazurro traspassà l'octubre del 1896. La filla, Rosa Cazurro Marcó, i el germà, Manuel, també es dedicaren al teatre.

Andreu Cazurro va ser l'actor més emblemàtic de la primera companyia regular i professional del Teatre Odèon, aquell espai menestral en què els gèneres amarats de romanticisme i truculència causaven veritable sensació a meitat del segle XIX. Si Gervasi Roca havia estat l'estendard de la comicitat d'aquest teatre, Cazurro va ser el de les obres melodramàtiques. La popularitat de què gaudí venia de l'art per saber commoure el públic amb efectes i recursos interpretatius allunyats de la tendència a una major sobrietat que acabaria imposant-se anys després amb Fontova o Soler per al teatre en català. Va ser descrit en termes d'antítesi de la naturalitat i la senzillesa; de sobreactuació, d'amanerament propi del gènere en què es movia; en definitiva, d'hereu de l'escola romàntica de Valero o Arjona (en concret, el filiaren a Ceferino Guerra).

Malgrat tot, en prendre contacte amb autors i repertori del renascut teatre català, trobà el seu lloc assumint els papers de característic o de barba i, com en l'Odèon, continuà contribuint a l'èxit de molts drames, com ara La rosa blanca, La filla del marxant i La pagesa d'Eivissa. En concret, el paper d'Anton a Les heures del mas (primer actor, 1869, amb Carlota de Mena) fou el salconduit que, per a la crítica, va reconciliar el seu estil hiperbòlic amb les noves tendències escèniques.

En definitiva, Andreu Cazurro pertanyia a una tradició interpretativa superada pels protagonistes de la represa dramàtica de la Renaixença, tot i que dirigí molts dels seus integrants en locals del passeig de Gràcia, com l'Odèon i el Romea. Transità entre el teatre melodramàtic en castellà i els sainets i finals de festa catalans de la primera meitat del segle XIX, per passar a un segon lloc en la nova etapa del drama i comèdies de costums, deixant el primer pla als nous: veterania al servei d'una refundada literatura dramàtica.

10 febrer 1868. La sabateta al balcó. Comèdia en 2 actes. Frederic Soler. Teatre Odèon.

20 febrer 1868. Coses del dia. Comèdia en 3 actes. Ramon Bordas i Estragués. Teatre Odèon.

Octubre 1868. El pronunciament. Comèdia en 1 acte. Jaume Piquet. Teatre Odèon.

22 novembre 1868. La pietat del cel. Drama bilingüe en 3 actes. Juan J. Clot. Teatre Odèon.

19 març 1869. Les heures del Mas. Drama en 4 actes. Frederic Soler. Teatre Odèon.

6 febrer 1870. El port de salvació. Drama en 3 actes. Jaume Piquet. Teatre Odèon.

13 març 1870. Miquel Rius. Drama en 3 actes. Francesc Pelagi Briz. Teatre Odèon.

16 maig 1870. Un mirall per a les pubilles. Comèdia en 3 actes. Carles Altadill. Teatre Odèon.

13 febrer 1871. El 29 de setembre. Drama en 3 actes. Silvestre Molet. Teatre Odèon.

28 setembre 1871. L'apotecari d'Olot. Comèdia en 3 actes. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.

14 novembre 1871. El rector de Vallfogona. Drama en 3 actes. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.

22 abril1873. La creu de la masia. Drama en 3 actes. Frederic Soler i Manel de Lasarte. Teatre Romea. Teatre Català.

4 juny 1873. La clau de casa. Drama. Pere A. Torres. Teatre Novetats.

9 octubre 1873. El secret del nunci. Comèdia en 3 actes. Teodor Baró. Teatre Romea. Teatre Català.

12 gener 1875. La filla del marxant. Drama en 3 actes i en vers. Josep Feliu i Codina i Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.

8 agost 1875. La ferida al cor. Drama en 3 actes. Gervasi Roca i Roca. Prado Catalán.

16 novembre 1875. El jardí del general. Quadre de costums en 1 acte. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.

22 febrer 1877. Senyora i majora. Comèdia en 3 actes i en vers. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.

4 octubre 1877. La pagesa d'Eivissa. Ramon Bordas i Estragués. Teatre Romea. Teatre Català.

20 novembre 1877. Misteris de família. Drama en 3 actes. Miquel Draper i Batllori. Teatre Romea. Teatre Català.

13 desembre 1877. Lo ret de la Sila. Peça en 1 acte. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.

8 gener 1878. El contramestre. Drama en 3 actes i en vers. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.

7 febrer 1878. Combats del cor. Drama en 3 actes i en vers. Miquel Draper i Batllori. Teatre Romea. Teatre Català.

21 novembre 1878. La falç o el cap de colla. Drama en 3 actes i en vers. Frederic Soler i Francesc Pelagi Briz. Teatre Romea. Teatre Català.

1 abril 1879. Cofis i mofis. Comèdia en 3 actes i en vers. Josep Feliu i Codina. Teatre Romea. Teatre Català.

28 octubre 1879. De mort a vida. Drama en 3 actes. Joaquim Riera i Bertran. Teatre Romea. Teatre Català.

25 novembre 1879. Clarís. Episodi històric en 3 actes i en vers. Conrad Roure. Teatre Romea. Teatre Català.

23 març 1880. El forn del rei. Drama en 3 actes i en vers. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.

10 octubre 1880. La volva d'or. Drama en 3 actes. Josep Feliu i Codina. Teatre Romea. Teatre 

21 març 1882. Almodis. Tragèdia en 3 actes. Francesc Ubach i Vinyeta. Teatre Romea.

13 novembre 1883. Lo gra de mesch. Comèdia en 3 actes. Josep Feliu i Codina. Teatre Romea. Teatre Català.

4 març 1879. Les esposalles de la morta. Tragèdia. Víctor Balaguer. Teatre Romea. Teatre Català.

Barbany, Josep. «Andreu Cazurro». Lo Teatro Regional, any V, núm. 247 (31 octubre 1896), p. 1-2.

Curet, Francesc. Història del teatre català. Barcelona: Aedos, 1967.

Diversos autors. «Homenatge als que foren comediants vuitcentistes del Teatre Català» [número extraordinari]. La Escena Catalana (Barcelona: Impr. Salvador Bonavia), 2a època, núm. 175 (18 abril 1925).

Fons personal de Josep Artís i Balaguer. Material per al diccionari biobibliogràfic. Caixa 6, sobre amb l'epígraf «Cazurro i Terrats, Andreu». Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

Morell, Carme. El teatre de Serafí Pitarra: Entre el mite i la realitat (1860-1875). Barcelona: Curial: PAM, 1995.

Riera i Bertran, Joaquim. «Los actors del teatro catalá. D. Andreu Cazurro». La Renaixença, tom I, any IX, núm 4 (9 març 1879), p. 196-197.

Roca i Roca, J. [sense títol: necrològica]. La Vanguardia (18 octubre 1896), p. 2.

Roure, Alfonso. La “rebotiga” de Pitarra. Capítulos sobre la historia del humorismo barcelonés ochocentista. Barcelona: Ed. Librería Milà, 1946. (Col. Monografías Históricas de Barcelona; 14)

Andreu Cazurro a enciclopèdia.cat

Andreu Cazurro a la Viquipèdia