País Valencià

L'activitat espectacular ha estat molt intensa a les terres valencianes des de ben antic. Les primeres notícies fefaents es remunten a la colonització romana, amb mostres arquitectòniques tan rellevants com el teatre romà de Sagunt (segle I), mentre que dels ibers —que ocupaven la zona abans de l'arribada dels romans— només en conservem algunes peces ceràmiques il·lustrades amb imatges de danses.

Tot i que dins la cultura musulmana el teatre era una activitat molt poc (o no gens) desenvolupada, no mancaren al País Valencià durant els segles VIII-XIII activitats espectaculars com els recitals poètics de caire competitiu, la música, els jocs d'habilitat i la dansa. Tampoc no hi mancarien professionals de la interpretació, com els râwi, o recitadors professionals de poesia, o els hakawati, de rondalles, que recorrien el país i que hom pot comparar amb els joglars. En algunes taifes valencianes, com la de Dénia (1011-1076), aquestes activitats —i les arts en general— gaudiren d'un notable desenvolupament. Durant aquestes segles, a més a més, van existir en algunes ciutats del País escoles de joglaria, com a Xàtiva.

Tanmateix, va ser amb la conquesta de les terres valencianes per Jaume I quan les activitats teatrals prenen embranzida. Els nous pobladors hi van introduir, en efecte, tot un seguit de cerimònies espectaculars i teatrals, majoritàriament relacionades amb el culte catòlic, i que guarden, com és obvi, estreta relació amb les existents al Principat, d'on procedien la majoria dels nouvinguts. Explica això l'aparició al País Valencià de representacions d'obres passionístiques, nadalenques, marianes, hagiogràfiques, etc. Es tracta, en qualsevol cas, de representacions vinculades a centres de culte, com ara la Seu de València. Trobem aquestes mostres tant a les ciutats que ja existien durant la dominació musulmana (cas de València, Elx, Sagunt, Morella, etc.) com a les que es van erigir després de la conquesta, cas de Vila-real o Castelló de la Plana. En qualsevol cas, durant l'edat mitjana seran les manifestacions generades o exhibides a la ciutat de València les que marcaran les pautes per a tot el conjunt de les terres valencianes. Això serà vàlid tant per a la processó del Corpus com per a les representacions de misteris a la seu valenciana.

La riquesa, quantitat i complexitat dels espectacles valencians durant l'edat mitjana es mantindrà en bona mesura durant el segle XVI, gràcies entre altres coses a l'important paper jugat per la Cort de Germana de Foix i Ferran d'Aragó, duc de Calàbria, on trobem autors com Lluís del Milà o, sobretot, Joan Ferrandis Herèdia (Romeu, 1962), que desenvolupen una teatralitat profana i de to netament cortesà. Tanmateix, segons avance aquest segle s'incrementa la presència de l'espanyol en el teatre valencià fins a arribar al darrer terç del XVI, quan es produirà un esclat de dramaturgs valencians que escriuen en espanyol, encapçalats pel canonge Tàrrega i Gaspar Aguilar i amb Guillem de Castro com a principal figura (Diago, 1984; Canet, 1988). Aquest floriment es mantindrà durant el segle següent, quan trobarem noms com Vicent Esquerdo, Jacint Maluenda, ja a les darreries del segle, Manuel Vidal i Salvador, Alexandre Arboreda o Carles Gassulla d'Ursinos.

Paral·lelament, apareixen els primers locals teatrals estables, com la cèlebre Casa de les Comèdies de l'Olivera de València (1584-1749, amb una important reforma el 1618). Moltes altres ciutats del Regne de València aixecaran així mateix cases de comèdies pròpies durant els segles XVII i XVIII, com és el cas d'Alcoi, Alacant i Oriola. Durant aquests segles de gran expansió de les activitats teatrals al País (Fuster, 1976) també s'adequaran espais temporals a palaus, domicilis particulars, hostals, etc. A més a més, no desapareixeran les representacions a l'interior dels temples —el cas més conegut, és clar, és el de la Festa d'Elx (Quirante, 1987; Massip, 1992)—, ni tampoc als palaus nobiliaris, a les quals caldria afegir les representacions promogudes per les acadèmies, fenomen aquest ben típic de l'època barroca.

D'acord amb la tradició hispana contemporània, els locals estables servien per a sufragar les despeses de centres benèfics, com —en el cas de la capital— s'esdevé amb l'Hospital General. El caràcter monopolístic que aquestes institucions tractaran d'imposar toparà, tanmateix, amb una vida teatral molt dinàmica i no sempre fàcilment controlable. Explica això, precisament, que el País Valencià no es limite a ser únicament receptor de companyies espanyoles itinerants, sinó que se n'hi generen d'altres d'àmbit i abast comarcal (Fuster, 1976).

No podem tampoc oblidar que activitats espectaculars, com ara els jocs de maese coral, emparentats amb activitats de caire més circenc, es desenrotllaven igualment als carrers i places. Vinculades amb les tradicions festives, tenim també manifestacions com les santantonades de les comarques del nord del País o les primeres festes de moros i cristians, vinculades originàriament a celebracions cortesanes.

Avançat el segle XVIII comencen a albirar-se canvis significatius: s'editen per primer cop els textos dels misteris del Corpus de València (1759), la representació dels quals pren nova força. Es documenten igualment textos dramàtics breus escrits en català (els col·loquis); també pantomimes coreogràfiques tan complexes com el Ball de Torrent. D'altra banda, si la persecució contra el teatre capitanejada per l'arquebisbe de València Andrés Mayoral va assolir la prohibició temporal de les activitats teatrals al Regne (1748-1769), no va poder impedir que es continués representant en espais privats o en localitats menys controlades per les autoritats. Un cop autoritzades de bell nou les representacions, els nous espais teatrals, com el de la Botiga de la Balda (València), prestaran especial atenció a l'òpera, així com a altres gèneres amb fort component musical: melòlegs o tonadilles escèniques, sense oblidar tampoc l'expansió dels balls de màscares vinculats als Carnavals i les peces de dansa que acompanyaven d'habitud les representacions (Zabala, 1982). A les darreries d'aquell segle, a més a més, les disposicions legals emanades pels governs espanyols il·lustrats facilitaran l'estabilitat de les companyies en els diferents locals teatrals, la qual cosa posarà les bases per a la consolidació d'una escola valenciana d'intèrprets (en especial, de papers còmics) que continuarà desenvolupant-se tot al llarg dels dos segles següents.

Durant el segle XIX, les activitats espectaculars es mantenen al País Valencià dins les coordenades generals del teatre espanyol i assistim, a més, a l'obertura de nous espais teatrals a la majoria de les localitats del País; paradigmàtics són els Principals de València (1832), Alacant (1847) i Castelló de la Plana (1894). Mentre les capes altes de la societat optaran per l'òpera, els drames històrics i la comèdia, les populars s'inclinaran sobretot pels melodrames, la naixent sarsuela, la revista, el vodevil i el sainet. Entre aquests darrers ocuparan un lloc privilegiat els escrits en valencià, que reflectien habitualment costums i tipus característics de les capes populars. Sainetistes seran els dramaturgs valencians més importants del període: des de Josep Bernat i Baldoví fins a Eduard Escalante, tot passant per Rafael Maria Liern, Josep Balader, Francesc Palanca i Roca o Francesc Tordera. El predomini dels sainets en valencià durant tot el segle XIX serà innegable, però no es traduirà en el desenvolupament de nous gèneres en català (per exenple, el drama), i això llastarà l'evolució posterior del teatre valencià en aquesta llengua.

Altrament, des de començaments del XX assistim a l'aparició d'un seguit d'autors valencians en espanyol que obtindran un innegable èxit a l'Estat, com és el cas de Carles Arniches o del mateix Azorín (Josep Martínez Ruiz). Als anys vint d'aquest segle, a més, apareixerà un altre gran dramaturg també en espanyol, Max Aub, que després de la Guerra Civil haurà d'exiliar-se i desenvoluparà la seua trajectòria teatral a Mèxic. Cas semblant és el d'un altre gran dramaturg valencià, José Ricardo Morales, que haurà de fer-ho a Xile. Aquests exilis no són sinó una conseqüència més del triomf dels franquistes a la guerra del 1936-1939, un triomf que va atényer conseqüències desastroses per al País Valencià i la seua cultura. En efecte, durant els anys de la postguerra, la vida teatral valenciana patirà un procés de provincianització creixent (els orígens de la qual ja es podien detectar des del període de la Restauració) i s'incrementarà la dependència dels espectacles que arriben de Madrid i que sovint serveixen de models als autors i intèrprets valencians. Si fa no fa, la majoria d'ells hauran d'emigrar a Madrid (i en nombre menor, també a Barcelona). Només a les darreries dels cinquanta i durant els seixanta del passat segle començarà a albirar-se un renovellament del panorama teatral de la mà dels teatres universitaris, d'on sortiran intèrprets importants i directors de prestigi com Antonio Díaz Zamora, tot i que serà Josep Sanchis Sinisterra qui tindrà la trajectòria de més èxit. Relacionat amb aquest renovellament teatral també se situa el dramaturg Joan Alfons Gil Albors.

El moviment contemporani del teatre independent permetrà pels mateixos anys l'aparició de grups com La Cazuela d'Alcoi o La Carátula d'Elx, als quals en seguiran d'altres: Teatre grup 49, El Rogle, Carnestoltes, Pequeño Teatro de Valencia, Pluja, etc. La consolidació d'aquest moviment als setanta propicia l'aparició de dramaturgs com Manuel Molins i Rodolf Sirera, o directors com Juli Leal. Seran, en qualsevol cas, temps de polèmiques entre els defensors dels diferents corrents teatrals en voga per aquells anys (teatre èpic, teatre de la crueltat, etc.). Seran també els anys en què el teatre s'implicarà a fons en la lluita per la recuperació de les llibertats democràtiques.

El període de la Transició es va caracteritzar des del punt de vista de les pràctiques escèniques per les polítiques de promoció del teatre públic a través de la modernització dels espais dramàtics, la construcció de nous teatres, una política de concertacions amb companyies de teatre, circ i dansa, produccions pròpies, promoció exterior, etc. Seran eines fonamentals per a dur a terme totes aquestes tasques primer l'Institut Valencià d'Arts Escèniques, Cinematografia i Música i, posteriorment, Teatres de la Generalitat i CulturArts. Comptat i debatut, aquest suport públic es traduirà en la consolidació de sectors professionals com ara el dels intèrprets i els tècnics, així com de companyies privades amb funcionament del tot professionalitzat: Xarxa teatre, Albena, La Pavana, Ananda Dansa, etc. Lògicament, la millora de la vida teatral valenciana es traduirà en l'aparició de nous dramaturgs, que se sumaran als de les promocions anteriors; seran autors que escriuran en català, com Carles Alberola i Juli Disla, o en espanyol, com ara Paco Zarzoso. No cal ni dir que, durant tots aquests anys, el teatre serà la manifestació espectacular més protegida, tant en el vessant de teatre de text, com en el de carrer o de mim (amb el Festival de Mim de Sueca). La dansa començarà a tenir una presència important d'ençà la dècada dels vuitanta, mentre que el circ no en tindrà tanta, malgrat circs d'art com el del Gran Fele i festivals com el Magdalena Circus i la Mostra Internacional de Pallassos de Xirivella.

La crisi que va esclatar el 2007 va significar per a les arts escèniques valencianes una minva substancial de suports públics i la necessitat de buscar procediments alternatius per a sobreviure, des del micromecenatge fins a les representacions en domicilis particulars, tot passant per les actuacions en locals no específics, sense oblidar l'ús creixent de les tecnologies de la informació i la comunicació per difondre i donar visibilitat a les activitats de grups i creadors escènics. D'altra banda, l'afebliment del sector públic ha propiciat l'aparició i desenvolupament d'empreses privades dedicades a la producció i distribució d'espectacles, com ara la del grup del Teatre Olympia de València, la més important del País. Més centrades en la producció ens trobem amb altres com Albena, Pavana, L'Om Teatre o Xarxa Teatre, especialitzada en teatre de carrer. Altres companyies amb una activitat professional igualment important són Ananda Dansa, La Dependent i Arden Producciones.

Aquestes companyies constitueixen la part més consolidada de la professió i s'agrupen majoritàriament en plataformes com l'Associació Valenciana d'Empreses de Teatre i Dansa i l'Associació Valenciana d'Empreses de Dansa. Al marge d'aquests col·lectius no en podem ignorar d'altres com el Comité Escèniques, que reuneix grups emergents aglutinats al voltant de determinats creadors o de locals teatrals de caire més o menys independent, concentrats aquests majoritàriament en la capital i organitzats en la Federació d'Espais Teatrals Independents.

L'emergència d'aquests grups es vincula també a l'aparició d'un nucli important de dramaturgs que s'afegeixen als de promocions anteriors que continuen en actiu. Són autors tant en català com en espanyol que sovint ofereixen dobles versions de les seues obres. A més a més, aquests autors empren recursos propis de les escriptures postmodernes i d'altres llenguatges artístics: Patrícia Pardo combina teatre i circ; Maribel Bayona, el Teatro de lo Inestable o Eva Zapico treballen amb elements del món de la dansa i el teatre físic; Bambalina Teatre Practicable, amb tècniques de titelles; Anna Albadalejo, amb els multimèdia, etc. Les companyies de teatre de carrer, pel seu costat, s'apropen a les tècniques i recursos expressius de les arts de carrer, mentre que altres creadors com El Pont Flotant qüestionen els mateixos límits de la ficció dramàtica. La crisi, a més, es reflectirà també en unes escriptures molt més amerades de compromís polític i que recorren, per a traslladar-lo a l'escena, a procediments del teatre brechtià o del teatre d'agitació: Xavier Puchades, Arturo Sánchez Velasco, Paco Zarzoso, etc.

Tot i aquesta floració de propostes i de productes teatrals d'una qualitat innegable, les activitats escèniques valencianes continuen llastades per problemes estructurals seriosos, com una projecció exterior deficient i una dependència excessiva dels suports públics i, així mateix, per la manca d'un públic consolidat. Paral·lelament, la recerca i la docència teatral (el País Valencià disposa d'escoles superiors de teatre i dansa) no han arribat, malgrat tot, a esdevenir motors de la renovació professional.

Autors diversos. «Teatro». A: Gran Enciclopedia de la Región Valenciana. Tom XI. València: Mas Ivars, 1973, p. 145-183.

Canet, José Luis (coord.). Teatro y prácticas escénicas, II: la Comedia. Londres: Tamesis Books, 1988.

Diago, Manuel (coord.). Teatro y prácticas escénicas, I: el Quinientos valenciano. València: Alfons el Magnànim, 1984.

Fuster, Joan. «Plantejaments històrics del teatre valencià». A: Fuster, Joan. La Decadència al País Valencià. Barcelona: Curial, 1976, p. 27-113.

Herreras, Enrique; Medina, Fernanda. Abrir en oscuro: materiales para una historia gráfica de la escena valenciana. València: Teatres de la Generalitat, 2010.

Massip, Francesc. La festa d’Elx i els misteris medievals europeus. Alacant: Ajuntament d’Elx:  Instituto Juan Gil Albert, 1992.

Quirante, Luis. Teatro asuncionista valenciano de los siglos XV i XVI. Alacant: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, 1987.

Romeu, Josep. Teatre profà. Barcelona: Barcino, 1962.

Roselló, Ramon X. (ed.). Aproximació al teatre valencià actual. València: Universitat de València, 2000.

Simbor, Vicent; Carbó, Ferran. Literatura actual al País Valencià (1973-1992). València-Barcelona: Institut de Filologia Valenciana: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993.

Sirera, Josep Lluís. Passat, present i futur del teatre valencià. València: Institució Alfons el Magnànim, 1981.

Sirera, Josep Lluís; Sirera, Rodolf. «La dècada prodigiosa a la Ciutat Maragda». Estudis Escènics, núm. 38 (2011), p. 178-187.

Zabala, Arturo. El teatro en la Valencia de finales del siglo XVIII. València: Institució Alfons el Magnànim, 1982.

A més de les imatges d'espectacles i representacions d'autors valencians que es poden trobar al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, hom pot recórrer a les imatges que es troben al llibre Abrir en oscuro: materiales para una historia gráfica de la escena valenciana, ressenyat a la Bibliografia, i a les quals es pot accedir a través del Centre de Documentació Teatral de CulturArts (Generalitat Valenciana).

País Valencià a la Viquipèdia:

<http://ca.wikipedia.org/wiki/Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0>