Allò que tal vegada s'esdevingué

Amb Allò que tal vegada s'esdevingué l'autor fa evident l'aposta per una escriptura teatral que s'inscriu en una línia de manlleu irònic —i, de vegades, càustic— de motius i personatges extrets de diversos llibres bíblics. Es tracta d'una aportació poc habitual en la tradició dramàtica catalana —no gaire en la castellana—, però que sí que ho és, en canvi, en les literatures anglosaxona i, sobretot, francesa. El conflicte dramàtic de l'obra es troba en el triangle sentimental format per Nara, Caïm i Abel, fills d'uns desconcertats Adam i Eva. Per tant, Oliver crea aquesta situació, típicament boulevardière, en un moment que encara podem considerar fundacional de la humanitat sobre el funcionament de la primera família. Així doncs, l'aparició de dos humans —un home i una dona— comporta, irònicament, la formació d'aquesta organització essencial que és la família —sobretot, la família entesa a la manera burgesa—, mentre que la presència de tres humans —dos homes i una dona— provoca l'aparició del triangle sentimental —en aquest cas, necessàriament incestuós— i, com a derivació, l'adulteri, els quals passen a constituir, juntament amb la família, les institucions indispensables de la vida col·lectiva.

Oliver, com la resta d'autors que han tractat la temàtica bíblica des d'una perspectiva semblant, oblida voluntàriament el caràcter metafòric del relat genesíac i se cenyeix a la literalitat de l'anècdota, en la qual introdueix unes variacions que pretenen restituir la veritat —allò que realment s'esdevingué—, tant respecte a la naturalesa dels fets com al caràcter del seu desenvolupament. En conjunt, la veritat descoberta diu que els esdeveniments van ser, en algun cas, espectaculars, però no veritablement grandiosos, perquè revelen una presència massa freqüent de l'atzar, que sovint es manifesta per mitjà de l'humor imprevisible de la realitat. En conseqüència, l'exemplaritat moral dels fets narrats és, francament, aleatòria, si no del tot inexistent. El mite familiar, al capdavall, té els fonaments un bon tros esquarterats. L'autor aconsegueix en Allò que tal vegada s'esdevingué una combinació equilibrada d'humor i transcendència conceptual, un encert que Oliver subratlla filtrant aquesta expressió, irònicament lleugera, de la inquietud vital mitjançant una anàlisi històrica de les relacions familiars i, exactament, de les relacions familiars burgeses característiques del país. Per tant, l'autor passa per diversos plans de la realitat humana: des d'un de molt genèric fins a un de ben específic.

• Benet i Jornet, Josep M. «Sobre Joan Oliver». A: Benet i Jornet, Josep M. La malícia del text. Barcelona: Curial, 1992, p. 177-184.
• Carbonell, Jordi. «Pròleg». A: Oliver, Joan. Quatre comèdies en un acte. Barcelona: Aymà, 1970.
• Gallén, Enric. «El teatre. La vida teatral de la Primera Guerra Mundial a la Guerra Civil. Joan Oliver». A: Riquer, Martí de; Comas, Antoni; Molas, Joaquim. Història de la literatura catalana 9. Barcelona: Ariel, 1987, p. 455-457.
• Gibert, Miquel. El teatre de Joan Oliver. Barcelona: Publicacions de l'Institut del Teatre, 1998, p. 77-108.
• Gibert, Miquel. «Voces y ecos: el humor bíblico español en el teatro de preguerra de Joan Oliver». A: Cots, Montserrat; Monegal, Antonio. Actas del XVII Simposio de la Sociedad Española de Literatura General y Comparada. Vol. 1. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, SELGYC, 2010, p. 335-345.
• Laurence, Esyllt T. «Entorn d'Allò que tal vegada s'esdevingué». Serra d'Or, núm. 137,1971,  p. 123-124.
• Puimedon, Pilar. Allò que tal vegada s'esdevingué. Joan Oliver. Introducció i propostes de treball. Barcelona: Educaula, 2009, p. 7-33.