Josep Robrenyo

Dramaturg, intèrpret

De família menestral, va exercir en la seua joventut l'ofici de fuster (o de gravador en fusta). Des de molt aviat es va sentir atret pel teatre i formà part de diverses companyies d'afeccionats que actuaven a la capital catalana. El 1811 va ingressar com a actor professional en la companyia del Teatre de la Santa Creu de Barcelona. Amb un físic peculiar (era de baixa estatura i rodanxó), Robrenyo va desenvolupar gràcies als seus dots interpretatius una fructífera trajectòria com a actor còmic, cosa que li va permetre guanyar-se el reconeixement dels espectadors i iniciar-se en l'escriptura dramàtica. Amb l'arribada del Trienni Liberal, Robrenyo farà de les seues obres un poderós sistema de propaganda antiabsolutista, sense renunciar mai a construir a la seua mida els personatges: s'especialitzarà per exemple en frares golafres i torpallosos, paradigmes dels partidaris de l'absolutisme.

Amb la fi del Trienni, Robrenyo decideix anar-se'n de Barcelona per evitar, sens dubte, possibles represàlies dels partidaris de Ferran VII. S'integra llavors en algunes de les companyies teatrals que recorrien la Península i visitaria Granada, la Corunya, Saragossa i possiblement Madrid, sense descartar que de temps en temps visités d'amagat Barcelona. Robrenyo no tornarà a actuar fins al 17 de desembre del 1832, gràcies a l'amnistia de la reina Maria Cristina. Des d'aquest moment, la seua presència a l'escenari del Teatre de la Santa Creu serà habitual fins al 16 de febrer del 1836, quan l'abandona per no retornar-hi mai; durant aquests anys, a més, estrenarà de forma regular obres seues, la majoria de les quals en defensa del règim liberal i en contra dels carlins. Assolirà, a més a més, un gran prestigi com a actor i arribarà a la categoria de segon actor de caràcter còmic.

Finalment, i després d'uns mesos en què no en tenim gaires notícies, més enllà d'alguna representació esparsa, per exemple el 23 de juny del 1836 (Fàbregas, 1975: 136), ens trobem Robrenyo enrolat en la companyia de Rosa Peluffo, a l'igual que la seua esposa (Gertrudis Albornà) i tres dels seus fills, per fer gira per terres americanes. Aquesta nova sortida de Barcelona es pot deure a la repressió que tot just començava a desencadenar-se contra els liberals exaltats, entre els qui hi era l'autor. En qualsevol cas, es va tractar, pel que se'ns indica als Apuntes biográficos que acompanyen l'edició de les seues Obras (1855), d'una gira molt accidentada. Quan la primera actriu va abandonar la companyia (1837) Robrenyo se'n va fer càrrec i aleshores viatja, amb fortuna desigual, per diferents ciutats costaneres del mar Carib, com Cartagena de Indias. El 1838 retornen a Cuba, però la fragata La Afortunada en què viatgen encalla el 14 d'agost abans d'arribar-hi. Segons se'ns indica als Apuntes, Robrenyo va morir de set al vaixell el 12 de setembre, i la seua dona, dos dies després.

La fama que va obtenir Robrenyo com a intèrpret descansa en gran part en la força còmica de la seua escriptura, que comença a desplegar-se durant la segona dècada del segle XIX en diverses composicions de caire satíric com el Sermó furiós de les modes i el Sermó de la murmuració. Com a dramaturg va escriure més de cinquanta obres, de les quals només dinou es van recollir en les seues Obras, editades el 1855 (Llorens i Jordana, 1981: 265-274). De les conservades n'hi ha d'escrites en espanyol, en català o bilingües (la majoria). Entre les primeres trobem obres de durada normal i temàtica variada: d'una peça hagiogràfica (Las niñeces del beato Miguel de los Santos en la ciudad de Vic) a un melodrama (El despeñadero, o sea el hijo del coronel). En qualsevol cas, hi destaquen aquelles que permetien el seu lluïment com a actor còmic: Don Quijote y Sancho Panza en la corte de los Duques i Bertoldo y Bertoldino.

Al seu torn, les que estan escrites totalment o parcial en català són peces breus amb estructura sainetística i temàtica costumista o, sobretot, política, ja que la part més important de la seua producció té un caire inequívocament polític: Robrenyo farà, en efecte, de les seues obres eina de propaganda i alliçonament en contra de l'absolutisme durant el Trienni i del carlisme als anys trenta. En l'edició de les seues Obras hi trobem una dotzena de peces d'aquest caire. Fàbregas (1969: 37-44) les classifica en dos grans grups: el que ell anomena "teatre revolucionari" i el d'"axaltació de les virtuts cíviques". Cronològicament, la primera d'aquestes peces és Mossèn Anton en les muntanyes del Montseny (1821-1822). De l'etapa del Trienni són també peces estimables La fugida de la Regència de la Seu d'Urgell o desgràcies del pare Llibori i Numància de Catalunya i lliure poble de Porrera, mentre que a la dècada dels anys trenta en corresponen d'altres com El espatriado en su patria i L'hermano Bunyol.

Així mateix, avesat pel seu treball en la interpretació de peces curtes en espanyol, sabrà traslladar al teatre en català alguns dels recursos dels sainets que llavors triomfaven en l'escena hispana, singularment els de Ramón de la Cruz. En especial, la capacitat d'observació de la realitat i dels tipus que tenia a prop seu, així com un ús àgil i teatralment molt adient del català. El sarau de la Patacada o Juan i Eulàlia (1825) n'és un exemple ben característic i un dels millors sainets catalans de la primera meitat del segle XIX. Altres sainets d'aquest caire són, per exemple, El coix de la Boqueria, L'alcalde Sabater o El jaio de Reus (1832).

L'obra de Robrenyo va gaudir d'una gran popularitat i va ser objecte de nombroses representacions, així com de múliples edicions esparses. El 1855, dinou obres van ser recollides en un volum de Poesía dramática.

La producció dramàtica de Josep Robrenyo representa un important pas endavant en el procés de consolidació de la dramatúrgia catalana moderna. Els seus sainets, singularment El sarau de la Patacada, representen una primera fita en la conformació d'un teatre capaç de captar els costums i els tipus més representatius de les capes populars catalanes, mentre que les seues obres polítiques no només jugaren un paper rellevant com a eina del combat ideològic entre liberals i absolutistes (Anguera, Llorens i Jordana), sinó que destaquen per la força dramàtica i la capacitat de descripció de personatges molt típics i carregats de comicitat. Robrenyo també és molt hàbil en l'ús de recursos còmics molt efectius, més enllà de la simplicitat. En l'aspecte lingüístic, a més a més, Robrenyo empra un català molt més àgil que no pas l'espanyol, com es pot comprovar igualment en les seues obres bilingües, en moltes de les quals —per cert— l'espanyol ocupa una posició subordinada o marginal.

31 maig 1822. Mossèn Anton a les muntanyes del Montseny. Teatre de la Santa Creu (Barcelona).

7 febrer 1825. El sarau de la Patacada. Teatre de la Santa Creu.

17 desembre 1832. El jaio de Reus. Teatre de la Santa Creu.

15 novembre 1833. Don Quijote y Sancho Panza en el castillo de los duques. Teatre de la Santa Creu.

5 octubre 1835. L'hermano Bunyol. Teatre de la Santa Creu.

11 febrer 1836. Lo lliberal ab cua. Teatre de la Santa Creu.

1855. Obras poéticas: poesías sueltas. Barcelona: J. A. Oliveres

1855. Obras poéticas: poesía dramática. Barcelona: J. A. Oliveres.

1928. El teatre català anterior a Pitarra [El sarau de la Patacada, El jaio de Reus, L’alcalde sabater]. Barcelona: Barcino.

1965. Teatre revolucionari. Barcelona: Edicions 62.

1998. Tres peces. Barcelona: ECSA.

2004. Teatre català. Tarragona: Arola Editors. 2 vols.

Anguera, Pere. «Estudi introductori». A: Josep Robrenyo. Teatre català I. Tarragona: Arola Editors, 2004.

Fàbregas, Xavier. Teatre català d’agitació política. Barcelona: Edicions 62, 1969.

Fàbregas, Xavier. Les formes de diversió en la societat catalana romàntica. Barcelona: Curial, 1975.

Font, Melcior. «Introducció». A: El teatre català anterior a Pitarra. Barcelona: Barcino, 1928.

Llorens i Jordana, Alfons. Josep Robrenyo. El nou concepte de la Renaixença. Barcelona: Ariel, 1981.

Marfany, Joan Lluís. «Introducció». A: Robrenyo, Josep. Teatre revolucionari. Barcelona: Edicions 62, 1965.

Mestres, Albert. «Introducció». A: Robrenyo, Josep. Tres peces. Barcelona: ECSA, 1998.

Suero Roca, Maria Teresa. El teatre representat a Barcelona de 1800-1830. 4 vols. Barcelona: Institut del Teatre, 1987-1997.