Revista

La revista a l'Estat espanyol té un origen doble. Inicialment, neix al darrer terç del segle XIX com una varietat de les sarsueles que tractaven de forma humorística temes d'actualitat. La implantació als Països Catalans vindria precisament de la mà de l'expansió de la sarsuela.

Des de les darreries d'aquell segle, però, s'estendrà també la revista formada per números còmics, cantables, números de ball i de varietats. Aquesta mena de revista té l'origen a les capitals europees, singularment a Londres i a París, i també en el naixent show business dels Estats Units. Des d'aviat s'hi afegiran també continguts més o menys eròtics i una tendència a l'espectacularitat escènica i de vestuaris que la connecta amb les operetes. Aquestes incorporacions, que redundaran en benefici de la visualitat, contribuiran a l'afebliment de l'estructura estrictament dramàtica, i els diferents números aniran cobrant cada cop més autonomia.

L'aclimatació d'aquesta variant va ser relativament fàcil a l'Estat espanyol a causa de l'existència des dels anys finals del segle XIX d'espectacles que es podien combinar els uns amb els altres. És el cas, per exemple, de les varietats (que incloïen números de circ, de balls, cançons, etc.) o els cuplets, de músiques enganxoses i lletres carregades de dobles sentits i cantats per cupletistes que empraven a fons els recursos de la provocació. A començaments del segle XX, doncs, el gènere consolida la nòmina de tipus, encapçalada per una supervedet protagonista (triada sovint més per raons del físic que no pas per les virtuts interpretatives), flanquejada per un cos de ball format per vedets i boys; les escenes dialogades estaran protagonitzades per actrius i actors de força còmica innegable i, tot sovint, amb habilitats com a transformistes, transvestits o com a cantants humorístics, com (ja després del 1939) Mary Santpere, coneguda com la Reina del Paral·lel. Igualment, es consolidarà en aquests anys l'estructura dramàtica de les revistes, rematada per una apoteosi cantada i ballada.

Després del triomf del franquisme, la revista patirà els efectes de la censura: els nus seran prohibits i es controlarà no només la moralitat dels diàlegs sinó també el to crític que continguin. Aquestes prohibicions estimularan el desenvolupament dels dobles sentits i dels vestuaris que suggereixen més que no pas mostren. Per a compensar aquestes restriccions, la revista del franquisme (amb Celia Gámez com a principal figura) reforçarà l'espectacularitat i el luxe, tot acostant-la obertament cap a la comèdia musical nord-americana. Igualment, substituirà el to crític i més o menys eròtic per l'exotisme i l'exaltació localista o regionalista. El luxe desplegat per la revista durant els anys de la postguerra la va convertir en el gènere predilecte dels espectadors. Amb l'arribada de la democràcia, la revista entrarà en declivi a causa, entre altres raons, de l'alt cost de les produccions i del canvi de gustos dels espectadors.

Al Principat la revista trobarà des de les darreries del segle XIX el territori predilecte a l'avinguda del Paral·lel (Badenas, 1998; Molner-Albertí, 2012), on sorgiran nombrosos teatres que esdevindran centres de difusió no sols de la revista sinó també d'altres gèneres connexos, com el music-hall, les varietats o fins i tot el melodrama. Així, proliferen en teatres com l'Arnau, el Victòria o el mateix Molino, paradigma d'aquesta mena de locals (Gasch, 1972; Tobella-de Palol, 1984). La revista que s'hi desenvolupa es caracteritza, segons Albertí i Molner (2012: 212) per ser «un espectacle de números aïllats, de gran vistositat sense cap voluntat d'argument que hi donés continuïtat». Això permetrà que els diferents números tinguen autors diferents. Entre ells no hi mancaran noms de dramaturgs reconeguts com Josep Amich (Amichatis) o el mateix Josep Maria de Sagarra. A això va contribuir, sens dubte, l'interès que els modernistes primer i els avantguardistes posteriorment van experimentar pels espectacles allunyats dels cànons burgesos; el cas de Sebastià Gasch és en aquest sentit paradigmàtic.

Un altre tret distintiu de la revista catalana serà l'aparició aviat d'una indústria de l'espectacle molt més moderna que l'existent a Madrid. Empresaris com Manuel Sugrañes, Elena Jordà i Josep Carabén exerceixen de productors més que no pas d'empresaris teatrals tradicionals. Els espectacles oscil·laran, en funció dels recursos esmerçats, entre les grans revistes inspirades més o menys en les de París (Kosmópolis, 1928) o les força més modestes pròpies dels music-halls. Van disposar per a fer això amb dramaturgs com Josep Amich, Brauli Solsona, Joaquím Montero i d'altres, així com compositors com Rafael Martínez Valls, Francesc Montserrat, Enric Clarà, etc. Centenars, si no milers, d'intèrprets de totes les categories i especialitats treballaren en aquests espectacles: Josep Santpere, Pepe Marqués, Alady, Pilar Alonso, les germanes Conesa, etc.

La postguerra va significar per al món de la revista la imposició d'una forta censura, així com l'arribada habitual de les grans revistes produïdes a Madrid. Tot i això, no mancaran empresaris com el també autor Joaquim Gasa (empresari del Teatre Còmic), o els germans Ribas, que tractaran de mantenir viva la producció de revistes a Barcelona. Serà, però, Matías Colsada qui esdevindrà el principal empresari de revistes a l'Estat espanyol, i els seus muntatges tindran molt bona acollida a Barcelona (on disposarà del Teatre Apolo) i a moltes altres ciutats dels Països Catalans.

Al País Valencià trobem una variant de la revista vuitcentista que denominem revista valenciana amb una presència notable de trets costumistes i influències del sainet. Faust Hernàndez Casajuana i Maximilià Thous amb A la vora del riu mare (1919, música de Miquel Asensi) i Ernest Peris Celda amb Arròs amb fesols i naps (1921, música de Paco Balaguer) van ser els principals exponents del gènere. Als anys trenta, a més, s'incorporarà un element temàtic nou: el procés de modernització de la ciutat i els problemes que això comportava. La popularitat de la revista, que va tenir al Teatre Russafa de València el centre neuràlgic, es va mantenir durant els anys de la Guerra Civil i la postguerra. Precisament, la peça teatral que marca el reviscolament del teatre en valencià serà una revista valenciana, La cotorra del mercat (1946, Paco Barchino amb música de Leopold Magenti). La progressiva imposició de la gran revista que arribava des de Madrid marcarà als anys seixanta del passat segle la fi de la revista valenciana.

A les Illes Balears la revista és present, almenys des de començaments del XX, en locals de Palma com el Teatre Circ Balear, el Líric o el Teatre Balear, que tenien programacions mixtes en què es combinaven espectacles de sarsuela, comèdia, drama i fins i tot òpera, com s'esdevenia a la majoria de les poblacions mitjanes dels Països Catalans. Tot i que una part important de les companyies procedien de Madrid, és ressenyable l'arribada també de revistes i, sobretot, d'artistes de varietats, des de Barcelona, així com la presència d'intèrprets locals com Pilar Alonso, Pepe Bonnín i, sobretot, Xesc Forteza.

A la Catalunya Nord el centre neuràlgic del music-hall i les varietats serà el Fauboug Nôtre-Dame de Perpinyà amb l'avinguda dels Plàtans. Quant als repertoris dels diferents locals que s'hi aixecaven es diferenciaran dels dels altres indrets dels Països Catalans per l'absència de les sarsueles i més presència d'operetes.

Badenas i Rico, Miquel. El Paral·lel, història d'un mite. Barcelona: Pagès Editors, 1998.

Badosa Mont, Cristina. «Del teatre de l'Arxipèlag al Teatre del Faubourg, o quan Perpinyà era una cruïlla». A: Literatura catalana contemporània: intertextos, influències i relacions. Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 2013, p. 37-53.

Capellà, Llorenç. La Mallorca del Clavell. Palma: Di7, 1999.

Frenay, Étienne. Le quartier du Faubourg. Perpinyà: Éditions des Archives communales, 1997.

Gasch, Sebastià. El Molino. Memorias de un setentón. Barcelona: Dopesa, 1972.

Molner, Eduard; Albertí, Xavier. Carrer i escena. El Paral·lel 1892-1939. Barcelona: Viena, 2012.

Montijano Ruiz, Juan José. Historia del teatro olvidado: la revista (1864-2009). Tesi doctoral. Granada: Universidad de Granada, 2009. <hera.ugr.es/tesisugr/18510413.pdf>

Noell, René. Histoire du spectacle cinématographique à Perpignan de 1896 à 1944. Perpinyà: Cahiers de la Cinémathèque, 1973.

Saldanya i Beüt, Carles. Rialles, llàgrimes i vedettes. Memòries d'Alady. Barcelona: Bruguera, 1965.

Sirera, Josep Lluís; Sirera, Rodolf (ed. i est.). A: Hernàndez Casajuana, Faust. Teatre. València: Edicions Alfons el Magnànim, 1993. (Biblioteca d'Autors Valencians; 28)

Tobella, Josep; de Palol, Miquel. El Molino. Barcelona: Llibres del Mall, 1984.

Blog «Historias de la revista musical española»: <http://larevistamusical.blogspot.com.es/2008/01/grandes-libretistas-de-la-revista-ix.html>