Constantí Llombart

Dramaturg

Nascut al si d'una família menestral, Llombart va tenir una formació pràcticament autodidacta. Atret des de molt jove pel conreu de les lletres, s'inicià com a poeta en espanyol. Amb l'arribada del Sexenni revolucionari, va adherir-se al republicanisme federal i va escriure durant aquells anys un seguit de Cantos republicanos per a ser interpretats pels orfeons republicans, tot i que la seua obra política més interessant és Trece días de sitio o los sucesos de Valencia (1873), crònica de la revolució cantonal valenciana d'aquell mateix any. Així mateix, va col·laborar en setmanaris satírics progressistes com El Diablo Cojuelo i La Propaganda Republicana. Durant la Restauració va fundar el setmanari El Bou Solt (1877), posteriorment titulat El Pare Mulet i que va tenir curta vida a causa de la censura.

Si bé Llombart va començar escrivint en castellà, el 1872 publica un llibre de poemes, Niu d'abelles, escrit en «llemosí», nom que ell dona al català. D'aquest moment ençà inicia una tasca de promoció i defensa de la llengua i la literatura dels valencians: crea una efímera Biblioteca Valenciana i edita el 1887 el Diccionario valenciano-castellano de José Escrig, ampliat i prologat pel mateix Llombart, qui hi inclou també un «Ensayo de ortografía lemosina-valenciana». La seua aportació més interessant en aquest sentit és l'obra Los fills de la Morta-viva (1879), un estudi biobibliogràfic dels principals autors valencians en català que conté dades interessants per a la història del teatre valencià. Llombart és autor igualment de Valencia antigua y moderna (1887), guia urbana de la capital del País, així com de Tipos d'auca (1878), retrats epigramàtics de personalitats valencianes de l'època.

El seu treball es veurà, però, llastat pels seus continus problemes econòmics i per la manca de formació filològica i històrica. Tot i això, posarà en marxa nombrosos projectes com Lo Rat Penat. Calendari Llemosí, publicació anual (1874-1883) que comptarà amb la col·laboració de nombrosos autors dels Països Catalans. El 1878 fundarà Lo Rat Penat, associació que aglutinarà la gran majoria dels escriptors de la Renaixença valenciana. Tanmateix, aquesta societat aviat passarà a ser controlada pels sectors més conservadors del renaixencisme valencià. Cap a la fi de la seua vida, reprendrà l'activitat republicana influït possiblement per Vicent Blasco Ibáñez, a qui Llombart considerava deixeble.

Com a dramaturg és autor de ben bé una dotzena d'obres escrites tant en espanyol com en català. Llombart emprarà la primera llengua per a obres de teatre que defensen aspectes de l'ideari polític republicà, com Justicia contra justicia (1872), una obra en un acte contra la pena de mort, o, sobretot, La esclavitud de los blancos (1873), obra en contra del sistema de les quintes. Ja en 1890, i en col·laboració amb Vicent Andrés Cabrelles, escriurà La cruz blanca per a publicitar una societat de socors mutus del mateix nom. Podem adscriure aquestes peces al teatre de tesi amb recursos melodramàtics. 

En valencià escriurà obres de tipus tradicional, com el miracle vicentí La calúmnia castigada, avui perdut. També sainets o joguets còmics semblants als que triomfaven per aquells anys als escenaris valencians. Destaquem-hi La sombra de Carracuca, escrita amb Lluís Cebrian Mezquita (i musicat pel mestre Rigobert Cortina ), una obra que arrenca d'una altra peça del dramaturg Rafael Maria Liern, Carracuca. En la tradició del sainet paròdic cal situar L'agüela Puala, obra seua i de Ricard Cester i amb partitura també del mestre Cortina; es tracta d'una no maldestra paròdia de l'òpera La sonàmbula de Bellini.

Si les obres esmentades no passen de ser incursions esporàdiques —i no gaire originals— de Llombart en el món teatral, el drama Lo darrer agermanat (1882) ocupa un lloc rellevant en el teatre valencià del darrer terç del XIX. Es tracta d'una obra històrica que podem adscriure a un romanticisme tardà, com resta palés per l'escriptura en vers (endecasíl·labs castellans), pel traçat heroic dels personatges i per la retòrica abrandada que vessen els parlaments. 

Més enllà, però, d'aquest romanticisme ens trobem amb una peça política en què Llombart, a través del personatge de l'argermanat Vicent Peris, fa una crida a la presa de consciència del poble valencià per defendre la seua pàtria de manera unitària.

20 gener 1876. La sombra de Carracuca. Teatre Russafa. València.

23 octubre 1890. La Cruz blanca. Teatre Russafa. València.

1872. Justicia contra justicia. València: Impremta d'El Avisador Valenciano.

1873. La esclavitud de los blancos. València: Impremta de Ramon Ortega.

1876. La sombra de Carracuca. Amb Lluís Cebrian Mezquita. València: Impremta de Carles Verdejo.

1879. Los fills de la Morta-viva. València: Impremta d'Emili Pasqual.

1882. Lo darrer agermanat. València: Impremta d'Emili Pascual.

1886. L'agüela Puala. València: Impremta de Ramon Ortega.

Escartí, Vicent Josep (ed.). «Introducció». A: Lo darrer agermanat. València: Institució Alfons el Magnànim, 2006.

Sansano, Gabriel. «L’obra dramàtica de Llombart». A: Escartí, Vicent Josep; Roca, Rafael. (eds). Constantí Llombart i el seu temps. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2005, p. 185-199.

http://www.lluisvives.com/bib_autor/llombart/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Constant%C3%AD_Llombart