Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana (CDGV)

Organisme de la Generalitat Valenciana encarregat de gestionar durant el període indicat l'activitat teatral promoguda des d'aquesta institució: produccions públiques, cursos de formació i reciclatge, etc. No concentrava, però, tota la política teatral desenrotllada pel govern autonòmic valencià, car el Servei de Teatre, Música i Cinematografia (adscrit a la Direcció General de Promoció Cultural) era l'encarregat de gestionar aspectes tan essencials com les subvencions, els festivals, els convenis de col·laboració, altres locals teatrals dependents de la Generalitat i, sobretot, el Circuit Teatral Valencià, xarxa de locals teatrals municipals coordinats per rendibilitzar despeses i per dur les activitats teatrals més enllà de la capital valenciana. Per agilitzar el funcionament del CDGV, es va crear així mateix l'Institut Valencià d'Arts Escèniques, Cinematografia i Música (30 de desembre del 1986).

Durant la Transició es van elaborar diversos projectes del que havia de ser la gestió pública del teatre al País Valencià, i hom va parlar fins i tot d'un Teatre Nacional del País Valencià descentralitzat. Tot i això, amb el triomf del PSOE-PSPV en les primeres eleccions democràtiques (1982), i després d'unes jornades de debat que van tenir lloc el 1984, es va optar finalment per un model de centre dramàtic centralitzat, amb una seu física a la capital i amb un director-gestor artístic al capdavant. Aquest és el model que va quedar consagrat per decret del Consell del 8 de gener del 1985.

Pocs dies després, el 29 de gener, la Generalitat va iniciar les gestions per convertir en la seu del CDGV i de la Filmoteca un antic cinema de València: el Rialto. En aquest edifici es van encabir, a més de les oficines del Centre, fins a tres espais dramàtics: el Teatre Rialto, d'unes 400 localitats; la Sala Moratín, espai polivalent amb una capacitat de vora 100 espectadors, i un music-hall, la Sala Quatre. Durant alguns anys, va disposar també d'una sala d'assaigs i de magatzems fora de l'edifici. El conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana, llavors Ciprià Císcar, va designar com a director de l'organisme l'escenificador Antonio Díaz Zamora (1987).

Mentre duraven les obres de condicionament de la seu, el CDGV va dur endavant una sèrie de coproduccions amb grups i companyies del país (com ara el Teatre Estable del País Valencià). Concloses les obres de remodelació el 1988, el Centre Dramàtic començà a desenvolupar una política de produccions pròpies que va ser des d'aviat molt qüestionada, entre altres raons per la poca presència de creadors escènics valencians, així com per la pràctica absència de teatre valencià de qualsevol època i, també, per l'escàs paper atorgat al català en les programacions i en la resta de les activitats promogudes des del CDGV. A més a més, la inauguració del Teatre Rialto amb La marquesa Rosalinda (amb direcció de l'escenificador argentí Alfredo Arias) va deixar palesa l'opció del Centre per muntatges de textos de repertori d'innegable vàlua, sí, però sense cap vinculació directa amb la història teatral valenciana. I, a més a més, amb grans escenografies i uns pressupostos molt elevats que contrastaven amb la contenció de despeses que fins llavors havia caracteritzat les companyies valencianes.

La tèbia acollida del públic i de la professió va conduir el CDGV a la crisi. Només un muntatge, el de L'home, la bèstia i la virtut, de Luigi Pirandello (en versió de Rodolf Sirera i amb direcció de John Strasberg), va obtenir èxit de públic i crítica, mentre que un altre, Taxi al Rialto (un homenatge al món de la revista i el music-hall), amb textos de K. Kostzer i A. Díaz Zamora i direcció d'aquest darrer, va ser un fracàs i va precipitar-ne la sortida com a director del Centre (març de 1989).

Va substituir-lo al capdavant del CDGV l'escenificador i professor universitari Antoni Tordera, que des del primer moment va tractar de reorientar pregonament la marxa de la institució: va donar un pes molt més gran als sectors professionals valencians, va encomanar muntatges als principals escenificadors del País Valencià (Carles Alfaro, Juli Leal, Ramon Moreno, etc.), donà suport a la dramatúrgia valenciana (Rodolf Sirera, Manuel Molins, etc.) i va establir lligams amb altres organismes, com ara el Centro Nacional de Nuevas Tendencias Escénicas o el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya. Molt important va ser també la tasca que s'hi va fer a favor de la normalització teatral del valencià, no sols amb muntatges en català, sinó també amb adaptacions de textos del teatre europeu clàssic (com les que va fer Juli Leal d'obres de Goldoni) i també d'autors contemporanis: Bill Manhoff o Dario Fo, per exemple. La recerca d'un públic més jove va ser també un dels objectius que es va traçar el nou director. I això sense deixar de banda estrenes de textos d'autors espanyols, com Antonio Buero Vallejo (El sueño de la razón) o Carlos Arniches (La señorita de Trevélez), ben rebudes tant al País Valencià com a la resta de l'Estat. No hem d'oblidar tampoc que en aquells anys el Centre va promoure l'edició de textos dramàtics i de quaderns didàctics, i que es va posar en marxa un Centre de Documentació amb l'objectiu d'arribar a esdevenir una eina fonamental per al coneixement de la història del teatre valencià.

Tanmateix, els problemes que arrossegava el CDGV des de la seua naixença no es van poder resoldre satisfactòriament: la fragmentació de la política teatral entre el Centre i el ja esmentat Servei de Teatre no es va superar mai; tampoc no es van arranjar les creixents interferències del director gerent de l'IVAECM, Ricard Muñoz Suay (que provenia del món del cinema), que van arribar fins i tot als terrenys artístic i de programacions. La crisi de 1992, a més a més, va decantar els gestors polítics a restringir la política de grans produccions pròpies i a inclinar-se cap a les coproduccions amb companyies privades per tal de minorar així les despeses.

Les disfuncions creixents entre la gestió del CDGV i la de la mateixa Conselleria de Cultura van influir sens dubte en la decisió que va prendre la llavors consellera, Pilar Pedraza, de suprimir el Centre Dramàtic i de substituir-lo, per Llei del 31 de desembre del 1993, per un organisme nou, Teatres de la Generalitat Valenciana, encarregat de gestionar la política teatral íntegrament.

Principals muntatges del CDGV
8 març 1988. La marquesa Rosalinda. Ramón del Valle-Inclán. Alfredo Arias. Rialto.
19 març 1988. Max Gericke: un home d’urgència. Manfred Karge. Carme Portaceli. Rialto.
15 abril 1988. El Saperlon. Gildas Bourdet, G. Martínez, Rosine Gars, André Guittier. André Guittier, Gildas Bourdet. Mercat d'Abastos.
11 novembre 1988. L’home, la bèstia i la virtut. L. Pirandello. John Strasberg. Rialto.
14 novembre 1988. Una llamada para Pirandello; El marinero. Antonio Tabucchi, Fernando Pessoa. Vicente S. Genovés. Moratín.
6 gener 1989. Taxi al Rialto. K. Kostzer, A. Díaz Zamora. A. Díaz Zamora. Rialto.
28 febrer 1989. Los Figurantes. J. Sanchis Sinisterra. Carme Portaceli. Rialto.
3 novembre 1989. Una nit qualsevol. Slawomir Mrozek. Konrad Zschiedrich. Moratín.
29 novembre 1989. El mussol i la gata. Bill Manhoff, Rodolf Sirera (ver.). Rafael Calatayud. Rialto.
19 abril 1990. Funció de gala. Rodolf Sirera. Juli Leal, A. Tordera. Rialto.
23 maig 1990. Maquillaje. Hisashi Inoue, A. Moreno (ver.). Koichi Kimura. Rialto.
4 desembre 1990. Entre els porcs. Athol Fugard. Carles Alfaro. Rialto.
28 desembre 1990. La señorita de Trevélez. Carlos Arniches. John Strasberg. Rialto.
23 gener 1991. Ombres de la ciutat. Manuel Molins. Frederic Roda Fàbregas. Rialto.
9 febrer 1991. Un matí de drama? Manel Cubedo. Manel Cubedo. Moratín.
16 maig 1991. El sueño de la razón. Antonio Buero Vallejo. Antoni Tordera. Rialto.
29 maig 1991. Estimat mentider. Jerome Kilty. Rafael Calatayud. Rialto.
10 octubre 1991. El rufià en l’escala. Joe Orton. Rafael Calatayud. Moratín.
19 desembre 1991. Gresca al Palmar. Carlo Goldoni. Juli Leal. Rialto.
23 gener 1992. El casament. B. Brecht, M. Farré (ver.). R. Rodríguez. Moratín.
21 febrer 1992. La quinta columna. Ernest Hemingway. A. García Valdés. Rialto.
25 març 1992. Victòria Blanc. Manuel Molins. Enrique Benavent. Moratín.
8 maig 1992. Isabel, tres caravel·les i un embolicador. Dario Fo. Dario Fo. Rialto.
15 maig 1992. P. D.: El teu gat ha mort. J. Kirkwood, Juli Leal (ver.). Juli Leal. Moratín.
30 octubre 1992. Don Juan Tenorio. José Zorrilla. John Strasberg. Rialto.
19 novembre 1992. La nit de Madame Lucienne. Copi. S. Sánchez. Moratín.
3 febrer 1993. El enemigo de la clase. Nigel Williams, Maurici Farré (ver.). Paul Weibel. Moratín.
22 març 1993. El enemigo de la clase. Nigel Williams, Maurici Farré (ver.). Paul Weibel. Moratín.
28 abril 1993. El sueño de la razón. Antonio Buero Vallejo. Antoni Tordera. Principal.

• Máñez, Julio A. (ed.). Sessions extraordinàries de treball del Consell Assessor de teatre. Octubre 1984. València: Generalitat Valenciana, 1986.
• Mayordomo, Alfredo. «Al voltant del teatre públic valencià: el Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana». A: Rosselló, Ramon X. (ed.). Aproximació al teatre valencià actual (1968-1998). València: Universitat de València, 2000, p. 141-176.
• Tordera, Antoni. «Esto no es un ensayo: el teatro valenciano en 1989 y ahora». A: Herreras, Enrique (ed.). ¿Por qué un Teatre Nacional Valencià? Alzira: UNED Alzira-València, 2003, p. 59-69.