Patum de Berga

La Patum, coneguda antigament com la Bulla, té l'origen en la celebració del Corpus Christi, una festa cristiana nascuda en l'inici del segle XIII. Instituïda el 1264 en el calendari litúrgic per l'Església catòlica mitjançant la butlla Transiturus de hoc mundo del papa Urbà IV, la celebració del Corpus Christi té l'objectiu de venerar l'eucaristia (el «cos de Crist»). Durant el segle XIV diverses ciutats de la Corona d'Aragó celebren processons del Corpus. A Berga, la primera notícia documental coneguda que registra la solemnització del Corpus data del 1454, però no és fins al segle XVII que apareixen les primeres referències als entremesos festius, l'element més popular i distintiu de la Patum. Segons les dades aplegades sobre les diferents comparses, el tabal, els àngels, els turcs i els cavallets, la guita i les maces són referits per primera vegada el 1621, mentre que el 1622 es documenten els plens i els gegants. El 1756 es registra la construcció d'una nova àliga i el 1853 s'incorporen els nans vells a la festa. La guita xica i els nans nous (1890), la incorporació de la música (finals del segle XIX) i la Patum infantil (1956) són les darreres fites històriques d'un complex teixit festiu que és declarat Festa Tradicional d'Interès Nacional el 1983 per la Generalitat de Catalunya. El 2005 la UNESCO proclama la Patum Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat i la inscriu el 2008 en la llista representativa que aquesta organització manté per divulgar el patrimoni cultural intangible mundial. Des del 24 d'abril del 2001, el Patronat Municipal de la Patum n'és l'òrgan gestor. Malgrat la pèrdua d'alguns elements, com el ball de bastons o la mateixa processó del Corpus, i els daltabaixos ocasionats per diverses prohibicions eclesiàstiques i administratives, el conjunt de la Patum té una notable estabilitat estructural i formal durant els darrers segles, fet que la converteix en una de les festes més singulars dels Països Catalans.

L'origen del mot patum s'acostuma a posar en relació amb la cadència del toc primitiu del tabal, marcada per un temps dèbil (pa) i un de fort (tum). No obstant això, l'etimologia, encara que insegura, podria derivar del radical pat- (gent menuda) o de pattume (agranadures, escombraries). D'altra banda, el terme patum també es fa servir per designar una figura que representa un animal fabulós.

Des del punt de vista dramàtic, la Patum és una pervivència excepcional de les representacions parateatrals urbanes que, des de l'edat mitjana, poblaren les festes civils i religioses celebrades a les principals poblacions de la Corona d'Aragó. Entrades reials, visites d'autoritats, efemèrides eclesiàstiques o processons moralitzants com la del Corpus Christi foren l'aparador que serví a l'estructura de poder i a les agrupacions gremials per demostrar el seu estatus. Els entremesos —posteriorment anomenats comparses— tenien una doble funció: d'una banda, donar cabuda en la celebració a les capes populars; de l'altra, il·lustrar visualment aspectes històrics i catequètics dignes de ser ensenyats. Així, la confrontació entre el Mal i el Bé s'escenifica en comparses com els turcs i cavallets o les maces i els àngels. La presència d'imatges del bestiari popular, com les guites i l'àliga, o de personatges grotescos, com els nans i els gegants, completa un univers amb un rerefons folklòric que esclata en els plens, una mena de dimonis que comparteixen trets simbòlics amb la imatge mítica del salvatge. La Patum s'enquadra perfectament en aquesta tendència. La peculiaritat que la caracteritza i la fa singular és la continuïtat que molts dels elements han tingut al llarg de segles d'existència: la presència del director a l'escena —el tabal—, la interrelació entre els actors —les comparses— i un públic actiu, la diluïda definició de l'escenari —la plaça i els carrers de la població— i la presència de focs artificials són característiques pròpies de la teatralitat popular medieval, unes peculiaritats que a la Patum són especialment significatives.

La música instrumental és un dels elements que més tardanament s'ha incorporat a la Patum. Segons la documentació existent, el tabal ha estat l'instrument que acompanyava els salts de la major part de les comparses, però progressivament la seva preeminència ha estat desplaçada per diferents agrupacions musicals formades per instruments, com ara flabiols i tamborinos o sacs de gemecs. Des de les acaballes del segle XIX, les composicions de nova factura per a conjunts instrumentals de vent —les orquestres— s'han superposat a les peces més antigues.

Amades, Joan. La Patum. Barcelona: Junta de Museus, 1932.

Armengou i Feliu, Josep. La Patum de Berga [edició original: 1968]. Barcelona: l’Albí, 1994.

Cuenca, Sergi; Moreno, Pep (coord.). La Patum de Berga. Partitures per a Banda de la Cobla Ciutat de Berga. Barcelona-Berga: Dinsic: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya: Ajuntament de Berga, 2010.

Diversos autors. «La Patum, patrimoni de la Humanitat». L’Erol. Revista cultural del Berguedà, núm 101 (2009). <http://www.raco.cat/index.php/Erol/issue/view/15102/showToc>

Felipó, Ramon. La Patum. Corpus Christi de Berga. Tarragona: el Mèdol, 2005.

Felipó, Ramon. Antigues imatges de la Patum. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2006.

Felipó, Ramon. Músiques de la Patum. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2008.

Noguera Canal, Josep. Visió històrica de La Patum de Berga. Barcelona: Rafael Dalmau, 1992.

Noyes, Dorothy. Fire in the Plaça: Catalan Festival Politics after Franco. Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 2003.

Rumbo, Albert. Història dels Gegants de Berga. Berga: Consell Comarcal del Berguedà, 1995.

Rumbo, Albert. Patum! Berga: Amalgama, 2001.

Rumbo, Albert. La Patum: visions d’un segle. Manresa: Edicions Intercomarcals, 2001.

Rumbo, Albert. Un segle i mig de Nanos a la ciutat de Berga. Berga: Amalgama, 2003.

Rumbo, Albert. Moments històrics de la Patum. Berga: Amalgama, 2009.

Sansalvador, Antoni. La Patum. Barcelona: Antoni López, llibreter, 1916.

Vilarrúbias, Daniel; Vallverdú, Àngel. «Sobre el ball de l’àliga de Berga, encara». L’Erol, núm. 115 (2013), p. 46-50.

Vinyes, Salvador. La Patum, Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. Berga: Institut Municipal de Cultura, 2006.

Lloc web oficial de la Patum de Berga. <http://www.lapatum.cat/>

La Patum al lloc web de la UNESCO. <http://www.unesco.org/culture/ich/en/RL/00156>