Logo Institut del Teatre
Nom: Drama litúrgic
Descripció

El drama anomenat convencionalment litúrgic, tot i que estrany a la litúrgia pròpiament dita, hi comparteix certs elements: el marc espacial i cerimonial; la interpretació a càrrec del clergat; l'ús del mobiliari, utillatge, induments, gestos i cants peculiars del ritu eclesiàstic, i en general el llatí, malgrat que aviat farcit de llengua vulgar en consonància amb l'emergència de les llengües romàniques i amb la decidida empenta popular de les anglogermàniques, eslaves, etc., perquè el drama litúrgic es desenvolupa amb una gran homogeneïtat per tot Europa. El drama urbà, plenament en romanç, amb la incorporació d'intèrprets laics i d'elements escènics i espacials desvinculats del cerimonial litúrgic, afectà de ple el gòtic. D'altra banda, tant en la iconografia com en el drama de l'època preromànica i romànica s'observa una preferència pels temes relacionats amb la Nativitat i la Resurrecció. Aquests arguments, centrats en l'exaltació divina i règia de Crist, contrasten amb l'escàs desenvolupament del cicle dolorós de la Passió, el tema estel·lar del gòtic en el teatre i en la plàstica, que tendeix a subratllar la humanitat del fill de Déu.

Les primeres acotacions escèniques d'una cerimònia litúrgica dramatitzada, la Visitatio Sepulchri, detallen vestuari, utillatge, gestualitat, diàleg i acció, i es troben en la compilació Regularis Concordia (965-975), feta a la catedral de Winchester pel bisbe Ethelwold juntament amb Dunstan, arquebisbe de Canterbury. Després de declarar la finalitat didàctica de l'acte, fet «per fortificar la fe del poble ignorant i dels neòfits» (un públic laic amb què no comptaven els models monàstics primigenis), es presenten els personatges de les Tres Maries, que es dirigeixen amb perfums a la tomba de Crist per ungir el cos del difunt. Es tracta, en realitat, de «tres frares, revestits amb capa i portant a les mans encensers», que avancen «a pas lent, com qui busca alguna cosa» i que s'acosten al sepulcre «com a persones titubejants». En aquell moment fa acte de presència un altre frare, a guisa d'àngel, que «amb hàbit blanc, es fa endavant com a preocupat en fer alguna cosa […] tenint una palma a la mà». Es produeix el primer diàleg «dramàtic» conegut, entre l'àngel i les Maries, i seguidament l'enviat celeste els anuncia la resurrecció de Jesús i els mostra el sudari, que estenen sobre l'altar com a prova del triomf de Crist sobre la mort. Aquest esquema serví de model per a la dramatització d'altres episodis clau: el naixement del Messies (teatre de Nadal) i l'Assumpció de la Mare de Déu (teatre assumpcionista), amb diàlegs i accions molt similars.
L'escena de la Resurrecció de Crist, manifestada indirectament per l'anunci dels àngels, és continuada per altres seqüències de dramàtica litúrgica com l'Officium Peregrinorum —quan Crist ressuscitat es manifesta mentre sopa amb els deixebles d'Emaús que no l'han reconegut— o les Victimae Pasquali laudes —que escenificava la trobada de Magdalena amb Crist disfressat de jardiner i l'emotiu reconeixement que s'hi produïa, així com la notificació dels fets que la santa dona fa als apòstols.

Ara bé, el drama litúrgic aconsegueix un extraordinari desenvolupament escènic quan introdueix personatges i seqüències estranyes al relat evangèlic, però arrelades en la realitat circumdant. És el cas de la incorporació del mercader, un tipus social que comença a destacar-se a l'Europa del segle xi, que basa la seva puixança en els diners i que serà el motor d'una autèntica revolució comercial. D'aquesta guisa, el mercader d'ungüents intervé per primer cop en la peça De Tribus Mariis de la Catedral de Vic (s. xii), en un episodi sorgit de la teatralització litúrgica que no tardà a mostrar-se també en la plàstica. Molt aviat el primigeni «jove mercader» de Vic —que després de proclamar les bondats del producte ven l'olorós bàlsam a Magdalena per un talent d'or— esdevé en versions ulteriors patró del pròsper negoci, ja disposa d'un aprenent i alhora s'ha casat, ha apujat el preu del liniment i s'ha tornat garrepa, i llavors les santes dones han de regatejar-li el cost.

La seqüència paralitúrgica original es contagia d'elements farsescos i de personatges d'autèntic entremès burlesc. De fet, la farsa estava íntimament lligada al misteri sagrat. La paròdia del sacre té funció d'exorcisme. Els símbols jocosos, lluny de considerar-se irreverents o blasfems en l'època, prefiguren misteris sublims. La hilaritat permet a l'home reafirmar-se enfront del que és misteriós. I, a més, les bromes o humorades que s'insereixen en el mateix ofici litúrgic o el contrafan responien a la missió catequètica d'aquell teatre, perquè en general el riure amb què també sovint s'amaneix l'homilètica medieval estava al servei d'una lliçó moral.


Bibliografia
  • Caridad, Eva (ed.). Teatro medieval. 1: El drama litúrgico. Barcelona, 1997.
  • Donovan, Richard B. The Liturgical Drama in Medieval Spain. Toronto, 1958.
  • Drumbl, Johan. Quem quaeritis. Teatro sacro dell'alto medioevo. Roma, 1981.
  • Drumbl, Johan. «Il dramma liturgico: aspetti filologici e storici». A: Mosetti, Francesco (ed.). La scena assente. Realtà e leggenda sul teatro nel Medioevo. Alessandria, 2006, p. 123-142.Castro
  • Jakobson, Roman. «Il mistero parodistico medievale (L’Unguentarius in antico ceco)». A: Premesse di Storia Letteraria Slava. Milà, 1975, p. 201-231.

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar

 

CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar

 

CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar

 

MAE
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar

 

Carregant...
x