Amichatis

Com a conseqüència de la feina de ferroviari del pare, la família de Josep Amich i Bert visqué a diferents localitats. A Barcelona inicià els estudis de medicina, que mai no culminà de resultes de la seva expulsió de la facultat per haver publicat la biografia en clau humorística d'un professor seu.

Treballà en una farmàcia del barri de Sant Antoni i freqüentà les tertúlies que es reunien a l'American Soda i a la Maison Dorée de Barcelona, en què es relacionava amb artistes i personalitats vinculades amb la premsa satírica i republicana de la ciutat.

El 1912 s'exilià a París arran de la publicació d'un article seu en què havia denunciat la manca de valors de la joventut espanyola, que havia titllat d'apàtica i alienada amb motiu de la seva passivitat durant la Setmana Tràgica. Aquest breu exili li permeté de relacionar-se amb persones vinculades amb el món teatral francès.

De tornada, treballà com a periodista amb el pseudònim d'Amichatis, com a crític teatral i com a traductor i arranjador de vodevils francesos per a les companyies d'Elena Jordi i Josep Santpere. Posteriorment continuà escrivint per a diverses publicacions periòdiques i per al cinema, i també com a guionista, com a productor, director i escriptor de novel·les curtes. Excel·lí en la dedicació al teatre popular, en què conreà diferents gèneres, com ara el que té per temàtica el districte cinquè de Barcelona. També traduí, adaptà i escriví vodevils i guions de revistes, a més d'altra mena de produccions.

Amb motiu del conflicte bèl·lic del 1936 s'exilià a França i posteriorment a Xile, on es dedicà al cinema i a la ràdio. En tornar, el 1957, residí a Madrid, ciutat on morí el 1965.

A partir d'una concepció pedagògica del teatre, en què hi plana un moralisme regeneracionista, Amichatis, en solitari i també en col·laboració amb altres autors, endega una producció teatral que té per objectiu reflectir la vida nocturna del districte cinquè de Barcelona. La finalitat del conjunt d'aquesta obra, prou prolífica i que parteix d'un programa previ, és la defensa d'una tesi que atribueix la culpa de la degradació moral dels seus personatges prototípics d'una banda a la societat mercantilista i, de l'altra, a la doble moral burgesa, que afavoreix la prostitució en els sectors socials més desfavorits de la ciutat.

Amichatis, en aquesta obra considerada en bloc, combina components de caire melodramàtic amb les actituds dels seus personatges, que són justificades per un cert determinisme social. Tot plegat es tracta d'una cuina teatral que segueix el corrent boulevardier francès, adaptant-lo a la realitat barcelonina, que connecta amb èxit amb el gust d'un públic compost pels sectors populars de la ciutat.

L'estrena de Les dones de tothom, el 8 de novembre de 1918 al Teatre Nou per la companyia de Josep Santpere, esdevé un punt d'inflexió en la producció de l'autor. Fou un èxit de públic a partir del qual, sense abandonar les adaptacions de teatre francès que anava lliurant a Josep Santpere perquè les estrenés, l'autor es dedicà a la creació d'obra pròpia, com la revista L'hora blava del districte V (23 novembre 1918), que inicialment no tingué bona recepció però que, posteriorment i amb algunes modificacions, probablement a causa de la incorporació de tècniques pròpies de les revistes de Joaquim Montero, fou reestrenada amb èxit de públic al Teatre Nou (6 de novembre de 1920). També escriví vodevils, o obres com Amàlia, la novel·la d'una cambrera de café, subtitulada «Tragicomèdia barcelonina de la vida de la gent de vici» (19 d'abril de 1919). A banda de l'estrena de Los arlequines de seda y oro (Teatre Apolo, 18 gener 1919) —un melodrama antitaurí que carregava les tintes contra el folklore espanyolista més tronat i que obtingué el favor de les bases catalanistes de la ciutat—, Amichatis continuà amb la producció que més èxits li hauria de comportar. Amb Joaquim Montero, el seu sogre, l'altre home de teatre de la indústria teatral que es desenvolupava a l'avinguda del Paral·lel i amb qui inicià una productiva col·laboració, escriví La borda, subtitulada «La vida d'una dona de la Rambla» (Teatre Nou, 3 d'abril de 1920), una obra que, a més de combinar motius i tòpics propis del seu modus operandi, inseria tècniques provinents del cinema. Aquesta obra obtingué un gran èxit de crítica i públic i s'edità en dues col·leccions teatrals, amb immediates reedicions. Anys a venir es traduí al castellà amb el títol de La hija de nadie (Teatre Goya, gener de 1929).

El 15 d'abril del 1922 al Teatre Espanyol s'estrenà Baixant de la Font del Gat o la Marieta de l'ull viu, una obra que Amichatis escriví en col·laboració amb Gastó Màntua. Es tracta d'una de les peces de més significaciò en el repertori del teatre popular català. Se'n féu una segona part: La Campana de Gràcia o el fill de la Marieta (Teatre Espanyol, 7 de juny de 1924) i fou traduïda a l'espanyol amb el títol de Marieta. Es convertí en sarsuela amb música d'Enric Morera (Teatre Tívoli, gener de 1926) i se'n féu una versió cinematogràfica amb direcció del mateix Amichatis.

Amichatis es dedicà amb èxit a compondre la lletra de diferents revistes que, de la mà de l'empresari i productor Manuel Sugrañes, s'estrenaren al Teatre Còmic del Paral·lel: Pim-pam-pum (1922), La gaviota (1924), Kiss-me (1925) i Kosmópolis (1928), entre d'altres.
A les acaballes dels anys 20 Amichatis diversificà la seva producció. Sense abandonar la producció teatral, combinà la dedicació professional al cinema amb sovintejades col·laboracions en premsa. El 1939 va haver d'exiliar-se a França, des d'on marxà cap a Santiago de Xile, on treballà per a la ràdio i el cinema.

• Arévalo i Cortés, Just. La cultura de masses a la Barcelona del nou-cents. Barcelona: Curial Edicions Catalanes / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002.

• Pàgina a la Viquipèdia
• «Tango de la cocaína», fragment de l'obra Gignol en un acto
• Vídeo i música de «Tango de la cocaína» (Youtube)