Ballarí, coreògraf i pedagog
Gilberto Ruiz-Lang fou un ballarí, coreògraf, pedagog i dinamitzador de la dansa contemporània a Catalunya entre finals dels anys setanta i el 2006.
Amb formació amateur en teatre va matricular-se a crèdits de lliure elecció de dansa moderna mentre estudiava Empresarials i Filologia Hispànica a la Universitat de Ciutat de Mèxic el 1968. Posteriorment va abandonar els estudis universitaris per continuar la seva formació professionalitzadora al seminari universitari del Ballet Nacional de Mèxic amb Guillermina Bravo . Va rebre una formació tècnica basada en la metodologia de la dansa moderna de Martha Graham i fou molt influenciat pel treball de Yuriko Kikushi. Amb El Ballet Nacional de Mèxic va tenir les primeres experiències professionals. Posteriorment va ampliar els coneixement de la coreografia i dansa moderna a partir dels fonaments del treball d’Alvin Nikolais, una perspectiva més formal i visual, analítica i menys dramàtica.
En aquests primers anys a la seva ciutat natal va intervenir en accions performàtiques i el 1973 fou membre fundador del grup Mórula que posteriorment es digué Espejos. Aquí va començar a alternar la interpretació amb la creació. Però la seva necessitat d’ampliar coneixements el van portar a sol·licitar una beca del British Council per estudiar a la London Contemporary Dance School, la primera escola europea de dansa moderna i tècnica Graham, liderada artísticament per Robert Cohan sota el patronatge de Robin Howard des del 1966 i ubicada a l’edifici actual juntament amb el teatre The Place, al centre de Londres des del 1969.
El 1975 va ingressar al segon curs de la London Contemporary Dance School, on va acabar els estudis i va accedir al quart curs en forma de companyia. Va treballar directament amb dues professores històriques de la dansa moderna: Nina Fonaroff i Jane Dudley.
El 1977 fou becat per la mateixa London Contemporary Dance School com a alumne distingit.
El 1977 va arribar a Barcelona per impartir tres mesos de docència a l’Institut del Teatre. Aquell mateix any, en paral·lel a les classes de tècnica Graham, va impartir un primer taller compositiu, Temporal —amb textos d’Octavio Paz—, que, seguint les passes iniciades per José Lainez, donaria el tret de sortida a una generació de tallers d’escola i l’impuls creatiu a una nova generació de ballarins (Heura i Ballet Contemporani de Barcelona).
Aquesta primera experiència es va repetir el 1979, combinada amb seminaris a l’estranger i experiències en altres escoles, com Mudra, de M. Béjart. Ell mateix va convidar Lydia Azzopardi perquè el substituís als seus cursos a l’Institut del Teatre, on va conèixer Cesc Gelabert a Barcelona.
El 1980 s’oficialitzen els estudis de dansa contemporània en un departament independent al de dansa clàssica, amb una durada de quatre anys. Gilberto Ruiz-Lang, juntament a Avelina Argüelles, passa a encapçalar el projecte docent, destacat perquè inclou les classes de composició i els tallers que iniciaven en els conceptes de la coreografia, la composició i sobretot ajudaven a dissociar la tècnica i el llenguatge del moviment, de la creació i la coreografia.
Des d’aquesta perspectiva l’Institut del Teatre se situa com el primer centre oficial d’Espanya a impartir aquesta modalitat d’estudis.
Home culte i obert a tots els corrents i evolucions de l’art, va estar connectat amb els moviments d’avantguarda de la dansa d’arreu del món i va establir un pont entre el que succeïa al context internacional de la dansa contemporània i la incipient generació de coreògrafs de Barcelona.
En aquells primers anys de dinamisme artístic i de llibertat en la nova democràcia es van gestar en les aules del Institut del Teatre els primers grups i companyies independents de dansa que Ruiz Lang va ajudar a impulsar i assessorar en diferents aspectes.
El 1977 va començar a col·laborar amb El Ballet Contemporani de Barcelona, signant la creació Andrómaca. Aquest fou l’inici d’una relació fructífera entre el grup i el mestre que va iniciar les primeres creacions per a la companyia. El 1979 va col·laborar amb el grup Heura d’alumnes de l'IT en la creació coreogràfica de Caixes, un dels primers treballs que s’allunya de la tendència expressiva per plantejar nous camins més abstractes, plàstics i formals de la dansa contemporània .
El 1980 va signar Passacaglia per al BCB, per molts considerada la seva obra mestra, ja que va guanyar el segon premi coreogràfic de Bagnolet i fou una de les coreografies més interpretades del Ballet Contemporani de Barcelona durant anys.
Durant aquells primers anys va impartir classes per tot el territori espanyol i va ser convidat a importants escoles internacionals com la LCDS, La Universitat Autònoma de Mèxic, l’Institut de Dansa de Caracas i el XIII Festival Internacional de Dansa Contemporània de San Luis de Potosí. Va crear coreografies no només per companyies de dansa i teatre de Barcelona sinó també Danza Hoy de Venezuela.
Al llarg dels següents vint anys va seguir impartint classes tècniques de dansa contemporània i tallers de composició, col·laborant en la dinamització de la vida coreogràfica de Barcelona, va escriure en revistes divulgant la dansa, així com va exercir també de crític de dansa pel diari ABC edició de Barcelona. Va assessorar les institucions i va formar part com a jurat en concursos coreogràfics com ara Tórtola Valencia, Ricard Moragas, Oscar López. En definitiva va ser una peça clau per a la professionalització de la dansa contemporània a Catalunya.
Les contribucions de Gilberto Ruiz-Lang al context de la dansa de Catalunya són àmplies i diverses.
D'una banda, a nivell tècnic, va ser professor de la tècnica Graham durant més de vint anys, formant diverses generacions de ballarins.
També, com a pedagog, va impartir les matèries de composició i tallers, i va aportar tant els conceptes bàsics de coreografia sobre els fonaments de la dansa moderns des de la perspectiva de D. Humhprey, M. Cunningham i A. Nikolais, com els principis de la post-modern dance. Gilberto Ruiz-Lang proposava experimentar amb estructures coreogràfiques minimalistes, a partir d’imatges escultòriques, objectes, poemes, textos, espais alternatius a l’escenari convencional o qualsevol element que fes repensar la naturalesa de la creació, el moviment i la relació amb el públic.
La seva dedicació total a l’escola i la dinàmica creativa dels grups pioners va fer que entre els anys 1980 i 2000 se centrés de manera quasi exclusiva en el treball pedagògic. A partir dels anys vuitanta van passar pel Departament de Dansa Contemporània alumnes que en poc temps guanyarien premis coreogràfics i esdevindrien una nova generació coreogràfica de referència des de Catalunya: Toni Mira i Claudia Moreso formant Nats Nus, Iliacán (Alvaro de la Peña), Lanònima Imperial (Juan Carlos García), Alexis Eupierre (Lapsus), Carles Salas (Búbulus), Ramon Baeza (Increpación), Mar Gómez (Cia Danza Mar Gómez), Emilio Gutiérrez (Projecte Gallina), Roberto G. Alonso i tants d’altres que malgrat abandonar l’escola, al cap de poc temps van apreciar el treball d’investigació coreogràfica: Maria Muñoz, Maria Antònia Olivé, Marga Guergué, etc.
Davant el context que s’obria amb les expectatives del Departament de Cultura i la necessitat de recursos per professionalitzar la dansa, Gilberto Ruiz Lang va fomentar la creació de l’Associació de Ballarins i Coreògrafs —actual Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya— i en va esdevenir el primer president el 1987. Des d’allà es va intentar vehicular la veu i les necessitats del col·lectiu de la dansa, essencialment la contemporània.
Al llarg d’aquests primers anys fou sol·licitat també per impartir cursos arreu d’Espanya.
Com a coreògraf fou determinant al llarg dels deu primers anys de la seva estada a Barcelona. Va ser el primer coreògraf convidat d’un grup local, com el Ballet Contemporani de Barcelona, amb qui va contribuir de manera important amb la seva creació.
Amb les seves diferents creacions per al Ballet Contemporani de Barcelona i Heura es pot observar la seva evolució artística en l’ús de recursos i processos compositius en relació als referents de la dansa moderna i postmoderna quant a espai, estructura i relació musical. A nivell temàtic fou un humanista que va explorar temàtiques relacionades amb la vida, la mort, la infància i les relacions humanes, tractades tant de manera metafòrica amb influències de les figures mítiques gregues, com des de la poesia. La seva creació va evolucionar en diàleg amb les innovacions coreogràfiques del context coreogràfic nord-americà prioritàriament. Musicalment va fer ús d’estètiques diverses, però com a persona culta va recórrer a referents musicals clàssics de manera desacomplexada.
Més enllà dels continguts curriculars de les seves assignatures, Gilberto Ruiz-Lang va defensar sempre la necessitat de construir una realitat local i va obrir les portes de l’Institut del Teatre a alumnes més creatius que tècnics, malgrat els conflictes que això li va provocar en el si del claustre de professors; fins i tot va defensar que la dansa era un mitjà de creixement i evolució personal, i va apostar també per alumnes d’edat adulta que havien descobert la dansa tard, com ell. Convençut que una bona formació era clau per a una professionalització de qualitat, va lluitar per uns estudis superiors i universitaris de dansa i, mentre no arribaven, s’esforçava per fer arribar formació cultural i no només tècnica als alumnes, així com per motivar-los a ampliar coneixements i enriquir-se d’altres disciplines teòriques i pràctiques de l’art i les disciplines escèniques.
A partir dels anys noranta, els plantejaments inicials del Departament de Dansa Contemporània requerien actualització. Davant les imminents incògnites que suposava l’aplicació dels nous estudis reglats que es desprenien de la LOGSE, i davant la manca de recursos per a la pedagogia, desviats en la construcció de la nova seu de l’Institut del Teatre a Montjuïc, en Ruiz Lang va intentar buscar fórmules per no aturar l’actualització dels estudis tècnics de dansa. Va convidar exalumnes —ja creadors amb companyies pròpies— a impartir els tallers i com a mestres convidats.
Com a gran coneixedor de la realitat artística de la dansa, va lluitar per incorporar les noves metodologies de la dansa contemporània —release, dansa contacte, improvisació, Feldenkrais i altres—, a través dels professors convidats. Des dels anys vuitanta l’aprenentatge de la dansa havia evolucionat moltíssim i les aportacions de la generació de la dansa postmoderna americana s’havien cristal·litzat en uns nous llenguatges i plantejaments estètics que calia abordar per mantenir el Departament de Dansa Contemporània viu.
Alhora va iniciar una lluita titànica dins el col·lectiu de professors. Vivint en propi cos l’envelliment i el pas dels anys, així com la necessitat d’una pedagogia renovada —que sempre procedeix dels més joves i en actiu—, va intentar reconduir la seva tasca dins l’Institut del Teatre per enfrontar una lesió que el tenia allunyat de les aules.
Gilberto Ruiz-Lang va ser una persona clau del context de la dansa a Catalunya de l’últim quart de segle XX. Com a docent, cal reconèixer-li la construcció del Departament, la cerca de contextos creatius i estimulants per a l’alumnat, la recerca de nous camins i motivacions per evolucionar, una disciplina i rigor no renyits amb la creativitat i l’entusiasme, però sobretot una visió oberta al món de la dansa i l’art que va fer compatible la seva inquietud i seducció per l’avantguarda més recent i l’admiració per la tradició i els clàssics més exquisits.
Mondrian, 1975. The Place, Londres.
A game of chasse, 1977. The place, Londres.
Andrómaca-75, 1977. The Place, Londres.
Temporal, 1979. Ballet Contemporani de Barcelona. Palau de la Música de Barcelona.
El món infantil, 1979. Ballet Contemporani de Barcelona. Teatre Grec Barcelona
Preludis, 1979. Ballet Contemporani de Barcelona. Teatre Grec. Barcelona.
Caixes, 1979. Heura.
La Bella Helena, 1979 Teatre Lliure. Barcelona.
Not with a bang but a whimper, 1979. Concurs Coreogràfic. Colònia (Alemanya).
Penélope, 1980. Ballet Contemporani de Barcelona. Teatre Regina.
Sin estruendo y con gemido, 1980. Ballet Contemporani de Barcelona.
Passacaglia, 1980. Ballet Contemporani de Barcelona. Palau de la Música de Barcelona.
Muda imatge de la mort, 1982. Teatre Regina. Barcelona.
El Petit teatre de l’univers, 1982. Centre Catòlic de Badalona.
Retorno a la Sombra, 1986. Ballet Contemporani de Barcelona, Institut del Teatre.
De lo femenino a lo masculino (mírame a los ojos), 1998. Danza contemporánea. Universitaria de Ciutat de Mèxic. Teatre Adrià Gual, Barcelona.
L’Enfant et les sortileges, 2004. Cia Laura Tanner (Suïssa).
Boluda Julian, A. Poètiques coreogràfiques i autors. Ballet Contemporani de Barcelona (1977-1996). Tesi Doctoral. UAB. 2019.
Dansa 79, núm 5, 25,6,27,28 (1979) <http://mdc2.cbuc.cat/cdm/search/collection/Dansa79>
Vendrell Sales, E. La dansa a Catalunya 1975-2000. Polítiques i Identitats. Tesi Doctoral. Universitat de Barcelona. Sense publicar. 2007.
Vendrell Sales, E. «In Memoriam...Gilberto Ruiz Lang, Mauro Galindo i Marta Munsó». Assaig de Teatre, núm. 66-67 (2008), p.237-241.
https://www.tesisenred.net/handle/10803/669842#page=1
https://cndanza.mcu.es/repertorio/orbitas-y-derivas/
https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/consulta/registro.do?id=2330
https://raco.cat/index.php/assaigteatre/article/view/146405/0
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
