Juan Germán Schroeder

Director, dramaturg

Director i autor teatral. Nascut a Navarra, els seus pares es traslladaren a Barcelona quan tenia nou anys, i allí desenvolupà una gran part de la seva carrera professional. Cursà estudis de medicina i dret. Des de molt jove se sentí inclinat pel món del teatre, i es formà amb directors com Luis Escobar i Cayetano Luca de Tena. Als anys quaranta fundà dues agrupacions teatrals de gran transcendència per al teatre català de postguerra, el Teatro Estudio i el Corral.

Enmig del desert cultural de la postguerra Schroeder capitanejà aquestes iniciatives, impulsades per joves amb inquietuds artístiques que volien trobar noves fórmules de creació escènica. Entre aquests companys cal esmentar Marta Font, el coreògraf i ballarí José Luis de Udaeta, els germans Gabriel i Joan Ferrater, així com el músic Xavier Albi, entre d'altres, amb els quals fundà el Teatro Estudio, que funcionà durant tres temporades (1942-1945). Tractà d'aportar modernitat a una escena erma recuperant o introduint conceptes com els screens d'Edward Gordon Craig o inspirant-se en les creacions de Cipriano Rivas Cherif o Adrià Gual. Es mostrà com un estudiós de l'art del teatre, cosa que caracteritzà la seva trajectòria. El Teatro Estudio estrenà la peça Danza de la vida y la muerte, acte únic del propi Schroeder, però el més destacat fou el repertori d'autors que incorporà, com Ibsen, Lorca, Sartre, Eliot i, sobretot, Calderón: la companyia va representar a l'aire lliure els seus actes sacramentals, La vida es sueño (Plaça del Rei, 1944), Pleito matrimonial del alma y el cuerpo (Sagrada Familia, 1946) i, en especial, diversos actes amb motiu del Congreso Eucarístico (1952) a l'esplanada de la Sagrada Família davant de més de tres mil persones. Comptà amb actors com Fernando Fernán Gómez, Mercè de la Aldea, Ana María Noé i un joveníssim Adolfo Marsillach a l'inici de la seva carrera. Un cop acabada l'aventura del Teatro Estudio es vinculà als inicis del Teatro de Cámara de Barcelona, dirigit per Antonio de Cabo i Rafael Richard.

El 1950 fundà El Corral amb José Antonio de la Loma i escriví un manifest (recollit per G. Pérez de Olaguer, Teatre independent a Catalunya, Bruguera, 1970) en què reclamava un teatre adequat al seu temps. La companyia va estrenar peces d'autors espanyols contemporanis com Giovanni Cantieri, Alfonso Paso, Julio Manegat, Francisco Sitjà i altres, i també clàssics castellans com Lucas Fernández. També va incorporar actors que tindrien una presència destacada als escenaris catalans, com Elisenda Ribas, Rafael Anglada, Carme Contreras i Lluís Tarrau, entre d'altres. Una de les grans fites de la seva carrera fou la recuperació del Teatre Grec de Montjuïc per a les representacions teatrals, juntament amb Mercè de la Aldea, per representar Èdip Rei, de Sòfocles (6 juliol 1952). El Gran Teatre del Liceu li encarregà la direcció escènica de diverses òperes, com La Medium (gener 1954), Amelia el ballo (gener 1954) i El cónsul, de Menotti; El Castillo de Barba Azul, de Bartók; Amunt!, d'Altisent, i, especialment recordada, la posada en escena de Partita a Pugni, de Tossati (1954), en què utilitzava un ring de boxa i una motorista.

Als anys cinquanta destacà en la faceta de dramaturg, escrivint peces com La esfinge furiosa, Estrictamente familiar, Danza de la vida y la muerte, La trompeta y los niños (Premi Ciutat de Barcelona, 1959) i La ciudad submergida (1954), com a obres més destacades. També sobresortí com a adaptador de peces clàssiques —Medea, protagonitzada per Núria Espert, i Hipólito Coronado, ambdues per a la companyia de Dolly Latz— i del repertori clàssic espanyol —Los melindres de Belisa, de Lope de Vega (premi a la millor direcció del Ciclo de Teatro Lantino, 1958). Ja en període democràtic treballà amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico, que li oferí diverses col·laboracions, la més cèlebre l'adaptació de Los locos de Valencia, de Lope de Vega, dirigida per Adolfo Marsillach (1986). També formà part del comitè de lectura del Centro Dramático Nacional. Va fer la dramatúrgia del darrer espectacle de Víctor García a partir de textos de Calderón, estrenat al Théâtre National de Chaillot (1981). Traduí al castellà obres catalanes d'Àngel Guimerà i Joan Brossa.

Durant els anys seixanta i setanta esdevingué un adaptador i director escènic tot terreny, estrenant obres de tots els gèneres, des d'òperes d'autoria contemporània al Liceu fins a espectacles musicals de La Trinca. El 1970 fou nomenat provisionalment director del Teatro Nacional de Barcelona (TNB), però al cap de pocs dies es canvià la decisió i el càrrec fou atorgat a Ricard Salvat. Al cap de cinc anys se'l tornà a nomenar pel càrrec amb la proposta d'incorporar al TNB el teatre independent i els autors catalans vius, però aquest cop tampoc no es formalitzà el nomenament i el TNB desaparegué entre les protestes del sector teatral.
La seva última gran posada en escena fou El cafè de la Marina, de Josep Maria de Sagarra, amb el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya (1983). El muntatge, estrenat al Teatre Romea, aconseguí un èxit esclatant (més de cent representacions i cinquanta mil espectadors) gràcies a les interpretacions d'un repartiment de gran nivell, en què destacaren Pau Garsaball i Carme Sansa, i la sàvia i elogiada posada en escena. Malgrat aquest èxit no va tenir més encàrrecs com a director, i fou oblidat per les institucions teatrals de la democràcia. Als anys vuitanta fou nomenat jurat del premi Gasch, que atorga el FAD, fins a l'any de la seva mort a causa d'un infart a casa seva.

Juan Germán Schroeder fou un dels grans directors i estudiosos del teatre durant la postguerra. Fundà o participà en els anomenats «teatres de cambra» que van tractar d'estrenar autors contemporanis i aportar, dins les moltes limitacions de l'època, una mica d'aire fresc al teatre representat a Barcelona. Fou, a més, dramaturg, traductor i adaptador. Al capdavant del Teatro Estudio i d'El Corral representà textos de Lorca, Ibsen o Sartre, encara que els més transcendents foren els espectacles multitudinaris de caràcter religiós a partir dels actes sacramentals de Calderón, com els que dirigí a principis de la dècada dels anys vuitanta, així com les seves innovadores posades en escena d'òperes estrenades al Liceu. Fou un director tot terreny que col·laborà amb grans noms de l'escena catalana i espanyola, com Adolfo Marsillach i Núria Espert.

Gran estudiós del teatre, aplicà la saviesa atresorada en les múltiples adaptacions i dramatúrgies d'espectacles a les dècades dels anys setanta i vuitanta. El seu darrer gran espectacle, El Cafè de la Marina de Sagarra, resultà modèlic i assolí xifres rècord d'espectadors.

De 1942 a 1945, Teatro Estudio
—Danza de la vida y la muerte, de J. G. Schroeder
1944. La vida es sueño, de Calderón de la Barca
1946. Pleito matrimonial del alma y el cuerpo, de Calderón de la Barca
1952. Autos de Calderón amb motiu del Congrés Eucarístic
1952. Edip Rei, de Sòfocles (Teatre Grec de Montjuïc)
24 gener 1954. La ciutat submergida, de J. G. Schroeder. Teatre Romea
1956. Adaptació de Medea, d'Eurípides, representada per la Compañía de Teatro "Ciudad Condal", dirigida per Dolly Latz i protagonitzada per Coralina Colom, al Teatre Grec de Montjuïc
1956. Adaptació d'Hipólito, d'Eurípides, representada per la Compañía de Teatro "Ciudad Condal", dirigida per Dolly Latz i protagonitzada per Coralina Colom, al Teatre Grec de Montjuïc
1956. El jardín de Farelina, de Calderón de la Barca. Monestir de Sant Cugat del Vallés. Direcció: J. G. Schroeder i Jorge Grau
1958. Adaptació i direcció de Los melindres de Belisa, de Lope de Vega. Palestra de Arte Dramático. I Ciclo de Teatro Latino. (Premi a la millor direcció escènica del Cicle)
1959. La trompeta y los niños, obté el premi de teatre Ciutat de Barcelona
1960. El jardín de Farelina, de Calderón de la Barca. Direcció: J. G. Schroeder. Principals intèrprets: Núria Espert, Ramón Durán, María Paz Ballesteros
13 abril 1961. La trompeta y los niños, de J. G. Schroeder. Dir: J. G. Schroeder. Cúpula del Coliseum. Escenografia: Francesc Todó. Muntatge musical: Alberto Boixareu. Intèrprets: Núria Melà, Natàlia Solernou, Manuel Domínguez, Josep M. Segarra, Carme Fortuny, Claudi Garcia, Jaume Borràs, Celeste Fox, Manuel Núñez, Maria Tubau
1962. Caballero de milagro, de Lope de Vega. Compañía Marquina. Teatre Grec de Montjuïc. Schroeder va rebre el premi de la Crítica de Premsa i Ràdio barcelonina al millor director de 1962 per aquest muntatge
1965. Los melindres de Belisa, de Lope de Vega (premi a la millor direcció del Ciclo de Teatro Lantino)
1967. La esfinge furiosa, de J. G. Schroeder. Teatro de Cámara y Ensayo de Santander Direcció: José A. López Solana. Teatro Pereda de Santander
1981. Dramatúrgia de Calderón, espectacle de Víctor García, a partir de textos de Calderón, estrenat al Théâtre National de Chaillot
18 gener 1983. El cafè de la Marina, de Josep Maria de Sagarra. Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya. Escenografia i figurins: Josep Maria Espada. Principals intèrprets: Josep Maria Angelats, Lurdes Barba, Joan Borràs, Paquita Ferràndiz, Pau Garsaball, Francesc Lucchetti, Carme Sansa i Josep Torrents. Teatre Romea
1986. Adaptació de Los locos de Valencia, de Lope de Vega, Compañía Nacional de Teatro Clásico, dirigida per Adolfo Marsillach

Pérez de Olaguer, Gonçal. Teatre independent a Catalunya. Barcelona: Bruguera, 1970.