Logo Institut del Teatre

Barcelona, 13-2-1934  Barcelona13-8-2003

Dramaturg, Estudiós

Redactor/a: Enric Ciurans

Biografia

Periodista, dramaturg i professor que es dedicà al món del teatre, especialment com a docent durant dues dècades a l'Institut del Teatre. Compaginà aquesta ocupació amb la de periodista i cronista, en especial a la ciutat de Barcelona, i fou autor de la recordada Guía secreta de Barcelona (1947), volum de referència sobre la capital catalana.

Com a dramaturg va publicar tres peces: La cançó de les balances (Ed. Don Juan Bosco, 1977), que estrenà el 1974 amb direcció d'Armonía Rodríguez i interpretació d'Ovidi Montllor; A les 20 hores, futbol, escrita per al circuit català de TVE, interpretada per Ovidi Montllor, Mercè Managuerra i Sergi Mateu, text que recreava la vida d'un seguidor enfollit del Barça de Cruyff i que s'edità conjuntament amb la peça breu Violeta (Edicions 62, 1980). Violeta esdevingué una òpera de la mà del compositor Manuel García Morante (1997).

Destaca, també, el seu assaig Peter Weiss: Poesía y verdad (Ed. Taurus, 1968). També escriví tres llibrets per a òperes o musicals: l'esmentada Violeta; Gaudí, per a la composició de Joan Guinjoan (1992), i De Montmartre al Paral·lel, musical estrenat al Teatre Arnau (1995) sota la direcció de Josep Anton Codina, amb un repartiment en què destacaven Santi Sans, Elisenda Ribas i Carme Sansa. Fou redactor de revistes com Primer Acto i corresponsal a Espanya de la revista alemanya Theater Heute.

La seva afició pel teatre començà a la infantesa gràcies a la passió que els seus pares sentien per l'escena com a actors aficionats; en especial el pare, que fou empresari, advocat i escriptor, i que signava amb el pseudònim Llorenç Sant Marc. Amb menys de deu anys, segons explicava el mateix Carandell, escriví i dirigí el seu primer text teatral durant l'estiu a Reus, on estiuejava. Membre de la burgesia barcelonina, va estudiar dret a la Universitat de Barcelona, on va formar part d'aquella generació en què es van retrobar els fills dels bàndols guanyador i perdedor de la guerra. A més, foren els primers que van cursar estudis superiors enllà del país, on conegueren la realitat europea de la postguerra i prengueren consciència de la situació del país per passar a formar part activa de la resistència cultural al franquisme.

A finals dels anys quaranta participà en les tertúlies que es feien al Cafè Túria de la plaça de Catalunya, on anaven els germans José Agustín ―que es casà amb la seva germana Assumpció― i Juan Goytisolo, Ana María Matute, Juan Germán Schroeder, i amb la presència destacada de Josep Maria de Sagarra. L'estiu de 1952 va passar-lo a l'Alemanya Federal, concretament a la conca del Ruhr, on va descobrir la cultura alemanya, que el marcà profundament. Els anys següents hi va tornar fins que va decidir de fer el doctorat en aquell país.

Durant els estudis a Barcelona participà en diverses activitats estudiantils, com l'edició de la primera revista literària de postguerra, anomenada Hidra, juntament amb altres joves intel·lectuals com Jaime Barluenga, Quim Vilar, Joaquim Marco, Sergi Besser, Paco Rodón, Ricard Salvat i Feliu Formosa, entre d'altres. A causa de problemes econòmics, el pare de Josep Maria Carandell i els seus tres fills grans, Lluís, Assumpció i el mateix Josep Maria, es traslladaren a Madrid, on continuaren els seus estudis. El 1958 es traslladà a Hamburg per preparar la tesi de final de carrera, ciutat on conegué Christa Gottschewsky, que es convertí en la seva esposa a l'any següent.

Un cop acabats els estudis inicià la carrera docent impartint classes a l'Institut de Reus, però la va interrompre en rebre, gràcies al seu germà Lluís, una oferta per treballar a la radiotelevisió japonesa NHK en la creació de programes destinats als països sud-americans. Entre 1962 i 1967 s'instal·là a Madrid, on exercí diverses professions i es vinculà amb els elements de resistència al franquisme a la universitat, com José Luis Aranguren i Jesús Aguirre.

Quan tornà a Barcelona l'any 1967 recuperà velles amistats, freqüentà l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG) i la Cúpula del Coliseum, i esdevingué una de les firmes més importants del diari Tele/eXprés. Són anys intensos en els camps de la narrativa, l'assaig, la composició de cançons (amb Ovidi Montllor) i l'escriptura de guions per al circuit català de TVE.
A principi dels anys vuitanta, cridat per Jaume Melendres, s'incorporà com a professor a l'Institut del Teatre i impartí cursos d'història del teatre fins a la seva jubilació el 1999. La seva passió per la docència el convertí en professor de referència de l'Institut, on desplegà una docència atractiva i exigent fruit del seu coneixement de la pedagogia, centrant-se en les obres més que en els comentaris i assaigs sobre els autors. En les seves classes es desplegà un ampli ventall d'autors llegits i escenificats, en què sobresortien els seus dramaturgs i els seus períodes predilectes de la història del teatre, des de la tragèdia clàssica fins a Shakespeare, de Büchner al teatre document, Brecht, Weiss, Mishima, Handke.


Significació

Josep Maria Carandell formà part de la generació d'intel·lectuals de la postguerra que va poder ampliar els seus estudis a l'estranger. Se significà principalment com a professor de l'Institut del Teatre, on fou un dels docents més apreciats i reconeguts pels estudiants. Format en part a Alemanya, esdevingué un dramaturg i periodista especialitzat en el món de l'espectacle. Fou un dels grans estudiosos del teatre alemany de la postguerra i dedicà un assaig a la figura de Peter Weiss.


Estrenes

1974. La cançó de les balances, direcció d'Armonía Rodríguez i interpretació d'Ovidi Montllor.
1979. A les 20 hores, fútbol, escrita per al circuit català de TVE, interpretada per Ovidi Montllor, Mercè Managuerra i Sergi Mateu.
1981. La cançó de les balances. Companyia Adrià Gual. Direcció: Sergi Jover. Figurins: Maria Rosa Seix. Intèrprets: Fabià Matas, Anna-Cris Mompart, Cristina Jaques, Jordi Jané i Marta Serrahima. Local social de la Companyia i Cooperativa de Teixidors a Mà.
1992. Llibret de Violeta, Gaudí, amb música de Joan Guinjoan (esdevingué una òpera de la mà del compositor Manuel García Morante, 1997).
1995. De Montmartre al Paral·lel, musical estrenat al Teatre Arnau (1995), sota la direcció de Josep Anton Codina, amb un repartiment on destacaven Santi Sans, Elisenda Ribas i Carme Sansa.


Publicacions

Carandell, Josep M. «Reus y su teatro». Primer Acto, 89 (octubre 1967), p. 57-62.
— Peter Weiss: Poesía y verdad. Madrid: Ed. Taurus, 1968.
 La cançó de les balances. Barcelona: Ed. Don Juan Bosco, 1977.
— A les 20 hores, futbol. Barcelona: Edicions 62, 1980.

 


Enllaços

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x