Inici | Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes

Batalla de reines

Frederic Soler

Estrena: Teatre Romea, Barcelona, 25-1-1887
Publicació: Barcelona, Eudald Puig, 1884

Redactor/a: Ramon Bacardit

Descripció

Obra originada en un text de Soler publicat a les pàgines de Lo Gay Saber al final del 1878 i començament del 1879. Fou publicada per Eudald Puig el 1884 i s'estrenà el 25 de gener de 1887 al Teatre Romea. Es tracta d'un drama històric que dramatitza el conflicte entre Sibil·la de Fortià i Violant de Bar arran de la mort de Pere el Cerimoniós i l'ascens al tron de Joan I. L'autor contraposa l'orgull i l'ambició de la primera a l'amor maternal de la segona, el fill de la qual ha estat segrestat per Sibil·la. El motor principal de l'obra és l'odi que es manifesten les dues monarques, tot i que Soler hi planteja també una història amorosa entre el cortesà Berenguer i Sibil·la. És molt probable que el model adoptat pel dramaturg fos Maria Stuart, de F. Schiller, però com era habitual en Soler la tendència als recursos melodramàtics allunyen la trama de la dimensió tràgica. El desequilibri entre el conflicte psicològic i la truculència de l'acció fa que el resultat resulti poc reeixit. Entre els encerts de l'obra cal destacar el dibuix dels personatges principals i una versificació que en alguns moments assoleix un to proper a la tragèdia. D'altra banda, l'autor dóna relleu als personatges secundaris i construeix trames paral·leles a l'acció principal, com la que relaciona els personatges d'Hug i Cabrera amb les dues reines. En general, l'obra segueix els patrons constructius habituals en Soler, amb l'única diferència que en aquest cas l'autor es veu temptat per un model de tragèdia en la línia del que plantejava Schiller i, en l'àmbit local, per Guimerà. El problema és que la teatralitat soleriana tendeix a desbordar-se en l'efectisme melodramàtic, que li donava bons rendiments comercials.

Significació

Batalla de reines va ser premiada per la societat El Círculo de Reus el 1884. Posteriorment, i probablement gràcies a la influència de Víctor Balaguer, aconseguí el premi de la Real Academia Española (1888), fet que significà una certa consagració estatal com a creador d'una dramatúrgia en català. Després del premi l'obra fou reposada al Romea i l'èxit de públic encara fou més gran. La reina regent, que havia visitat Barcelona amb motiu de l'Exposició Universal, assistí a una de les representacions. La recepció del drama havia estat bona en general, tot i que la concessió del guardó per part de la Real Academia provocà una polèmica en la premsa sobre la literatura «regional» i la relació amb la literatura «espanyola», concepte que per a alguns comentaristes excloïa la que es feia en altres llengües que no fossin el castellà. Pel costat del catalanisme, en canvi, molts veieren el premi com un reconeixement de la literatura feta en català per part de les altes instàncies de la cultura espanyola. Arran de la distinció aconseguida, Soler fou objecte d'un homenatge el 24 de març de 1889 en què rebé el suport i l'adhesió d'escriptors com Frederic Mistral i Jacint Verdaguer i de personalitats com Emilio Castelar.

El drama donà lloc a una paròdia de Joan Molas i Casas (Baralla de pescateres, T. Romea, 22/3/1887) i a una versió castellana de Melcior de Palau que no s'arribà a estrenar. En canvi, la versió en prosa castellana de Joaquim Ciervo s'estrenà el 1923 per la companyia Miquel Rojas i Angelina Caparró. En el cas del primer traductor es tractava del corresponsal de la publicació La Renaixensa a Madrid, on aparegué publicada; havia estat revisada i esmenada pel mateix Soler.

L'obra fou reposada pel Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya al Teatre Romea el 12 de desembre de 1984 (fins al 17 de febrer de 1985), amb direcció d'Antoni Chic, dins una campanya de recuperació de textos del teatre català que no havien estat gaire representats per les companyies de teatre professional des del 1939. El muntatge coincidí amb el Col·loqui Internacional sobre la Renaixença. Es tractava d'una versió lliure a càrrec d'Emili Teixidor i Miquel Martí i Pol amb música de Ramon Muntaner i escenografia de Ramon Ivars. Entre els actors destacaven Marta Angelat, Pau Garsaball, Joan Miralles, Joaquim Cardona, Alfred Lucchetti, Jordi Serrat i Joan Vallès. Chic replantejà de cap i de nou el text, posant èmfasi en el període històric del final de regnat de Pere III. Xavier Fàbregas a les pàgines de La Vanguardia (14-12-1984) féu una valoració positiva del muntatge, malgrat algunes observacions a propòsit de l'expurgació d'una part del tercer acte.

Bibliografia

Miracle, Josep. Guimerà. Barcelona: Aedos, 1958, p. 291-301.
Fàbregas, Xavier. Frederic Soler, «Pitarra», sigue siendo el más audaz. A: La Vanguardia, 14 desembre 1984.