Ball de Serrallonga

El Ball de Serrallonga és un ball parlat de bandolers, dels mes estesos, que té l'origen al segle xvii. L'apogeu del bandolerisme durant el segle xvii a Catalunya va fer que alguns bandolers esdevinguessin molt populars i que fesin el salt de la realitat a la ficció i la literatura. Joan Sala Ferrer (Viladrau 1594 - Barcelona 1634), àlies Serrallonga, en fou un dels més famosos: va gaudir d'un procés contundent de mitificació i popularització, i el Ball de Serrallonga ha acabat esdevenint el ball parlat de bandolers per excel·lència i el que presenta una extensió geogràfica més àmplia.
El 1633, un any abans del seu ajusticiament, quan Joan Sala ja estava empresonat, es van editar a Barcelona dos romanços en castellà sobre la seva atzarosa vida i malifetes que s'afegien a altres romanços, en català i de transmissió oral, que ja circulaven i que esdevindrien molt populars, com els coneguts «Serrallonga» i «Quatre bandolers». L'any següent de la seva mort, el 1635, Antonio Coello, Francisco Rojas i Luis Vélez de Guevara van estrenar una obra de teatre, El catalán Serrallonga y vandos de Barcelona, que va significar l'eclosió del mite. És en aquesta mateixa època que, fruit de les reinterpretacions de romanços, llegendes i cançons, neix el Ball de Serrallonga, en català i en versos heptasíl·labs tradicionals, per bé que força dels manuscrits conservats des del segle xviii continguin versos amb variacions mètriques.
Amb l'esclat del Romanticisme i la recuperació mitificadora de la figura del «lladre bo», el procés d'ennobliment i heroïcitat de Joan Sala va arribar al seu zenit. Durant la Renaixença, a partir d'un encàrrec, Víctor Balaguer va estrenar una adaptació culta del ball, Don Juan de Serrallonga o los bandoleros de las Guillerías (1858), que va aparèixer també en forma de novel·la i que, anys més tard, es traduí al català. L'obra de Balaguer, d'èxit notable i durador, va contribuir a la mitificació del personatge, convertit en el bandoler noble i patriota català per antonomàsia. L'aposta i èxit de Balaguer va tenir continuadors: el Romanç novament tret de la mort de Joan Sala i Serrallonga (1898), d'Anicet Pagès; el drama «La fi de Serrallonga» (1898), de Josep Aladern, i els poemes «La fi de Serrallonga» (1900), de Joan Maragall, i «La presó de Serrallonga» (1901), d'Antoni Bori i Fontestà. Al mateix temps, en època d'esclat d'aquestes mostres, el Ball de Serrallonga va viure una nova etapa d'or en la segona meitat del vuit-cents. Podríem afirmar que, en un efecte de retroalimentació, el ball parlat va fornir de constituents la tria de Balaguer i l'èxit de la seva producció literària va fer reviure el ball. El Ball de Serrallonga es va mantenir durant les primeres dècades del segle xx, va ser prohibit durant la dictadura franquista per l'ús d'armes i recuperat amb la democràcia.

Tot i la varietat de versions, es pot marcar un esquema bàsic del ball: Serrallonga i la seva companya Joana reben un per un diversos personatges que els demanen de poder entrar a la seva colla; s'estableix un diàleg en què cada pretendent explica els seus mèrits per ser bandoler i, finalment, és acceptat. La dramatúrgia és, també, senzilla i reiterada: amb poques variacions, els personatges se situen en dues fileres, amb Serrallonga i Joana al capdavant —i el fill o el volant, quan apareixen—; després que les dues fileres, tret de la presidència, hagin girat sobre si mateixes ballant al so de la música —el que es coneix com a «passada»—, el primer personatge fa un pas endavant, se situa en el centre i inicia el seu diàleg amb Serrallonga i Joana; quan el diàleg acaba, torna al seu lloc a la fila; abans de presentar-se, o com a cloenda del diàleg, —o en ambdues ocasions— el personatge dispara el seu trabuc, com ho fan tots a la vegada en algun moment de l'evolució. La seqüència es va repetint amb tots i cadascun dels pretendents de bandoler. Hi ha versions que tenen només aquest esquema i d'altres que hi van afegint altres elements. La majoria dels textos aporten un pròleg en què Serrallonga o un personatge específic efectua una introducció. D'altres encara hi afegeixen un element que configura una estructura més complexa: l'avís d'una traïció que comporta una acció dramàtica específica. Pocs arriben fins al judici de Joan Sala. El nombre de personatges varia des d'una vintena fins a una seixantena —en aquest cas, no sempre tots amb parlaments—. Això també explica que les versions del ball acabin essent molt diferents. La similitud més clara i reiterada és el diàleg que es forma entre el bandoler que saluda Serrallonga, la resposta d'aquest i la presentació del nou personatge. La fórmula inicial de la salutació és molt semblant: «Serrallonga, Déu vos guard».

• Autors diversos. Serrallonga, Déu vos guard. Història, cultura i tradició del bandoler Joan Sala, àlies Serrallonga. Prats de Lluçanès: Centre d'Estudis del Lluçanès, 2004.
• Amades, Joan. El Ball de Serrallonga. Tarragona: El Mèdol, 1999.
• Bertran, Jordi. El Ball de Serrallonga. Bandolers i trabucs. Tarragona: Ajuntament, 1987.
• Palau, Montserrat; Sunyer, Magí (eds.). Els balls parlats a la Catalunya Nova (Teatre popular català). Tarragona: El Mèdol, 1992.

Ball de Serrallonga, festes.org