Juli Vallmitjana Colomines

Argenter, pintor, dramaturg i novel·lista

Va néixer en el si d'una família d'argenters barcelonins. De ben jove s'inicià en l'ofici familiar. També va seguir estudis de pintura a la Llotja, on entrà en contacte amb Ricard Canals, Ramon Pitxot, Joaquim Mir i Isidre Nonell, amb els quals formà l'anomenada Colla del Safrà. Amb Canals i Nonell va viatjar el 1896 al balneari de Caldes de Boí per tal de dibuixar els efectes físics de l'endogàmia en els habitants de la vall. Formà part de la tertúlia d'Els Quatre Gats i, en aquests mateixos anys, s'inicià en la teosofia de la mà del seu amic Josep Plana i Dorca. A principis de segle decidí abandonar la pintura i començà la seva activitat literària. El 1906 publicà el seu primer llibre, Coses vistes i coses imaginades, en què ja s'evidencia el seu interès particular per una realitat social marginal. No debades, Vallmitjana aleshores ja freqüentava els ambients gitanos de Gràcia i Hostafrancs, així com també els barris baixos barcelonins, la falda de Montjuïc i el Xino, on féu de guia a Nonell i Picasso. El coneixement d'aquests ambients no només es limitava a visites puntuals, sinó que va establir contactes personals i va generar un gran volum de notes i de documentació. Aquell mateix any publicà Fent memòria i De la raça que es perd i la seva primera peça teatral, Els oposats, d'inspiració teosòfica i amb un fort esperit de crítica social. Durant aquesta primera època col·laborà esporàdicament amb Enciclopèdia Catalana (1907-1908) i El Pelleter (1908), en què publicà alguns contes. Després d'aquest primer període, Vallmitjana entra de ple en la seva etapa més prolífica, que arriba fins a mitjans de la segona dècada del segle. En aquests pocs anys publica o estrena més de vint obres, entre peces teatrals i narrativa. Una característica formal comuna de tota aquesta producció és la seva brevetat. Pel que fa a la narrativa, es decanta majoritàriament pel conte, llevat de dues novel·les, Sota Montjuïc (1908) i La Xava (1910). Pel que fa al teatre, prefereix majoritàriament les peces d'un sol acte en prosa. En la seva estructura s'inspira en el sainet i en la tradició costumista del vuit-cents. Ara bé, se'n distancia notablement tant pel que fa a la temàtica, com pel que fa al tractament. Vallmitjana abandona la mirada idíl·lica i folklòrica d'un Vilanova i s'endinsa en la mirada antropològica i moral, sense obviar els detalls més escabrosos. Aquesta producció podem dividir-la, a grans trets, entre les obres dedicades al tema gitano —això és, Entre gitanos (1911), Els Zin-calós (1912), La gitana verge (estrenada el 1917 amb el títol de Rují)— i les dedicades als baixos fons —Els Jambos (1910), L'abella perduda (1910), Aires de mar (1911), L'Espanta (1911), El corb (1911), En Terregada (1912), El casament d'en Terregada (1913) i Prop de l'ombra (1915)—. Entre aquestes, cal destacar l'èxit de públic que gaudí Els Zin-calós, de la qual es feren més de cinquanta representacions al Teatre Principal. Després d'aquest primer cicle d'obres, a finals de la segona dècada del segle, estrena el drama líric Tassarba (1916) al Teatre del Liceu, amb música d'Enric Morera. A la dècada següent l'autor fa un gir temàtic. El 1923 estrena quatre obres, El barander, A la Costa Brava, Cants d'orient i Don Pau dels consells, en què deixa de banda el món dels gitanos i dels marginats socials i se centra en problemàtiques més aviat personals, laborals o polítiques. Ara bé, no abandonarà del tot la temàtica anterior, ja que, tot i que des d'una altra perspectiva, la recuperarà a La caravana perduda (1927) o La bruixa blava (1929).

A partir de 1930 no publica ni estrena cap més obra, tot i que no abandona la producció literària. Encara escriu una novel·la, Albí, un recull de contes i un epistolari. En els darrers anys es trasllada a l'Institut Pere Mata de Reus per estudiar els casos d'alienació mental i elaborar-ne una obra avui perduda.

La mirada de Vallmitjana, tant en el vessant com a narrador com en el d'autor teatral, és la d'un observador que s'implica i opina i que aporta una mirada regeneradora i compassiva que pretén desemmascarar les contradiccions d'una societat que amaga i silencia una realitat ben present: la de la marginalitat vergonyant. En les seves obres, a banda de l'originalitat temàtica, cal destacar la varietat de textures del llenguatge que hi apareixen. Una varietat que es concreta en l'ús de diferents registres lingüístics, especialment l'argot trinxeraire i el caló, per crear, com bé indiquen Foguet i Mestres (2006), un sofisticat artefacte literari modern i insòlit en la tradició literària autòctona. Però Vallmitjana va ser alguna cosa més que un autor dedicat als gitanos i als baixos fons: ens trobem davant d'un corpus complex en què modernitat i tradició es conjuguen. Ara bé, segurament el seu èxit com a autor popular a principis dels anys deu del segle XX condicionà la seva evolució posterior i féu que quedés atrapat en una imatge fixa que no es correspon a la riquesa del seu llegat.

20 juny 1907. Els oposats, Centre de Propietaris de Gràcia (Barcelona).

28 setembre 1910. Els Jambos, Teatre Còmic (Barcelona).

29 octubre 1910. Aires de mar, Teatre Còmic (Barcelona).

16 gener 1911. Els Zin-calós, Teatre Principal (Barcelona).

5 febrer 1911. Entre gitanos, Teatre Olimpo (Barcelona).

30 maig 1911. L'Espanta, Teatre Nou (Barcelona).

2 juny 1911. En Terregada, Teatre Principal (Barcelona).

9 desembre 1911. Muntanyes blanques, Teatre Principal (Barcelona).

23 octubre 1913. Casament d'en Terregada, Teatre Nou (Barcelona)

28 maig 1915. Prop de l'ombra, Teatre Novetats (Barcelona).

27 setembre 1917. Rují, Teatre Novetats (Barcelona).

31 març 1923. A la Costa Brava, Teatre Romea (Barcelona).

31 març 1923. El barander, Gran Teatre Espanyol (Barcelona).

17 setembre 1923. Cants d'orient, Teatre Barcelona (Barcelona).

10 octubre 1923. Don Pau dels consells, Teatre Romea (Barcelona).

7 octubre 1927. La caravana perduda, Teatre Romea (Barcelona).

14 febrer 1929. La bruixa blava, Teatre Romea (Barcelona).

Els oposats. Barcelona: Tipografia d'Egisto Bossi, 1906.

L'abella perduda. Barcelona: Bartomeu Baixarias editor, 1910.

Els Jambos. Barcelona: Tipografia L'Avenç, 1910.

Aires de mar. Barcelona: Impremta de Salvador Bonavia, 1911.

El corb. Barcelona: Bartomeu Baixarias editor, 1911.

Entre gitanos. Barcelona: Impremta de Salvador Bonavia, 1911.

L'Espanta. Barcelona: Llibreria de Francesc Puig, 1911.

En Terregada. Barcelona: Bartomeu Baixarias editor, 1912.

Muntanyes blanques. Barcelona: Tipografia L'Avenç, 1912.

Els Zin-calós. Barcelona:  Tipografia L'Avenç, 1912.

El casament d'en Terregada. Barcelona: Llibreria Espanyola, 1913.

Prop de l'ombra. Barcelona: Llibreria Espanyola, 1915.

Tassarba. Barcelona: Antoni López editor, 1916.

Rují. Barcelona: Llibreria Espanyola, 1917.

El barander. Barcelona: Salvador Bonavia llibreter, 1923.

A la Costa Brava. Barcelona: Salvador Bonavia llibreter, 1923.

Cants d'orient. Barcelona: Salvador Bonavia llibreter, 1923.

Don Pau dels consells. Barcelona: Salvador Bonavia llibreter, 1923.

La caravana perduda. Barcelona: Llibreria Bonavia, 1927.

La bruixa blava. Barcelona: Llibreria Bonavia, 1929.

Teatre de gitanos i baixos fons. Barcelona: Edicions 62, 1976.

Teatre. Volum 1 i 2. Barcelona: Edicions de 1984, 2006.

Castells, Francesc; Castells, Joan. «Pròleg». A: Vallmitjana, Juli: Teatre de gitanos i baixos fons. Barcelona: Edicions 62, 1976, p. 5-18.

Foguet i Boreu, Francesc; Mestres, Albert. «La modernitat del teatre de Juli Vallmitjana». A: Vallmitjana, Juli: Teatre. Volum 1. Barcelona: Edicions de 1984, 2006, p. 7-16.

Foguet i Boreu, Francesc; Mestres, Albert. «El teatre de Vallmitjana en el seu temps». A: Vallmitjana, Juli: Teatre. Volum 2. Barcelona: Edicions de 1984, 2006, p. 7-45.

Sanmartín Sáez, Júlia. «La parla marginal com a recurs d'estil literari en el teatre de Juli Vallmitjana». A: Massot i Muntaner, Josep (coord.). Estudis de llengua i literatura catalanes XXVIII. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1994.

Juli Vallmitjana al portal de l'AELC

Juli Vallmitjana a la Viquipèdia

Juli Vallmitjana a enciclopèdia.cat