Jaume Brossa

Crític, periodista, propagandista i dramaturg. Fill del mestre i primer alcalde constitucional de Sant Andreu, Marià Brossa i Arnó, inicià la seva activitat com a articulista al principi de la darrera dècada del segle xix gràcies a la seva incorporació com a redactor a L'Avenç a finals de 1892. Durant aproximadament un any es va convertir en el portaveu, a través d'un seguit d'articles programàtics, del modernisme més audaç, i actuà com a divulgador de les grans novetats estètiques i ideològiques del moment, especialment Nietzsche i Ibsen. Al mateix temps, va exercir de crític literari i teatral, i, fent gala d'un estil abrandat i agressiu, va destacar pel seu acarnissament contra les grans patums catalanes del vuit-cents, tot reivindicant l'emergència d'una nova literatura amb un profund sentit social. Va abandonar la revista el 1893 per discrepàncies internes amb Jaume Massó i Torrents i Joaquim Casas i Carbó, alguns mesos abans del tancament arran de l'atemptat del Liceu. Després d'aquest primer període a L'Avenç, breu però intens, Brossa, juntament amb Pere Coromines i altres companys de la Colla del Foc Nou, va entrar en contacte amb alguns grups anarquistes, amb els quals va establir ponts de col·laboració. Fruit d'aquest apropament, va esdevenir redactor a la revista Ciencia Social. Aquests anys també foren els de la fundació, conjuntament amb Ignasi Iglésias i Pere Coromines, del Teatre Independent, amb el qual estrenaren la traducció catalana d'Espectres, d'Ibsen, al Teatre Olimpo. El 1896, coincidint amb l'atemptat del carrer dels Canvis Nous, es va desfermar una ferotge repressió que va portar Coromines a la presó i va precipitar la fugida de Brossa a París. Allí va viure un any fins que en fou expulsat i passà a residir a Londres. Tornà de l'exili el 1898 i col·laborà amb Catalònia i La Revista Blanca. El 1900, aquesta vegada per voluntat pròpia, tornà a París perquè se sentia desubicat i desplaçat de la vida intel·lectual barcelonina. Aquell mateix any publicà la seva primera peça teatral, Els sepulcres blancs, un drama deutor d'Ibsen i Hauptmann en què denunciava les convencions burgeses. També estrenà Les flors del desert (1902), obra que s'ha perdut. Cap a 1906 començà, des de París, la seva col·laboració amb El Poble Català, però ja no va gaudir de la notorietat com a articulista que havia tingut en els anys anteriors. Al principi de la segona dècada del segle tornà definitivament a Barcelona i, en els seus darrers anys, codirigí el veterà diari republicà El Diluvio.

Jaume Brossa va destacar, sobretot, en la seva tasca d'agitador cultural i va representar, encara que fos per un breu període de temps, la voluntat de transformació més profunda, en el significat de l'expressió artística i social, del modernisme. Ara bé, com constata Marfany (1986), més enllà d'aquest primer període, Jaume Brossa va anar perdent centralitat dins el panorama intel·lectual i es va convertir en una figura secundària amb poc impacte més enllà del tombant de segle.

13 juny 1907. Els sepulcres blancs. Círcol de Propietaris de Gràcia (Barcelona).

• Brossa, Jaume. Els sepulcres blancs. Barcelona: Tipografia L'Avenç, 1900.

• Marfany, Joan Lluís. «Jaume Brossa: algunes dades noves». Els Marges, 35 (1986), p. 55-75.
• Pallarès-Personat, Joan. «Jaume Brossa i Roger, andreuenc i apòstol del moviment modernista». Finestrelles, 11 (2000), p. 115-120.
• Sunyer, Magí. «Obrerisme i progrés en la literatura modernista catalana». Recerques, 25 (1992), p. 53-72.