Teatre de Nadal

L'ordenació litúrgica cristiana situa estratègicament l'adveniment del Messies en unes dates entorn del solstici d'hivern, de densa significació festiva per a les societats agràries europees, que tenien cerimònies i rituals que la nova religió havia d'obliterar. En efecte, per neutralitzar aquestes celebracions paganes d'arrels immemorials instal·lades en l'imaginari popular, l'Església introdueix la nativitat de Jesús que, com a regeneració d'un nou cicle, determina el gran canvi amb què s'iniciava el salvament de la humanitat, la restauració de l'ordre que havia trencat el pecat original. Però la singular importància de les cerimònies ancestrals traspuarà per tot arreu, fins i tot en el cor del temple.

El cicle de Nadal inaugura l'any litúrgic cristià, un moment crucial que aviat va generar la seva dramatització a partir dels trops de l'Officium pastorum. L'altar esdevenia el pessebre de la Nativitat on els pastors acudien a retre homenatge a l'infant Jesús i escampaven la bona nova mentre el cor dels eclesiàstics preguntava als rabadans «Quem vidistis, pastores?». En aquestes cerimònies dialogades hi ha el motor originari d'un episodi tan popular com l'Adoració dins l'església, que modernament també s'ha traslladat a l'aire lliure (Pessebres vivents) o a teatres a l'ús (Pastorets).

En el context eclesiàstic medieval es van produir altres cerimònies dramatitzades entorn d'aquest fet. D'una banda l'Ordo o Officium stellae, que tenia com a protagonista l'estel rutilant que avisa els reis astròlegs sobre l'excepcionalitat de l'adveniment del Messies i els empeny a seguir-lo. En el camí cap a Betlem, els Mags farien parada al palau d'Herodes, una figura cabdal en l'eclosió d'un personatge teatral per excel·lència en la mesura que encarna l'antagonista, el malvat que posa bastons a les rodes al propòsit dels protagonistes, l'enemic que prova d'impedir, entorpir o malbaratar els propòsits últims dels altres personatges. Burlat, finalment, Herodes, la reacció seria la matança dels innocents, que fou objecte d'un drama litúrgic singular, l'Ordo Rachelis o plany de Raquel per la degolla de son fill.

La vigília de Nadal se celebrava també amb l'Ordo prophetarum, en què no només els profetes de l'Antic Testament eren cridats a vaticinar el naixement de Crist, ans també es convocaven personatges de naturalesa profana com Nabucodonosor, Virgili o la Sibil·la Eritrea. Segregat d'aquesta representació, el Cant de la Sibil·la —del qual n'hi ha una versió catalana de finals del XIV procedent de Sant Andreu de Tor (Girona) i que a la mateixa època s'interpretava també a la Catedral de Lleida— s'ha mantingut fins als nostres dies amb text català i amb la melodia gregoriana més arcaica que perviu a Europa.

Els textos conservats en català del cicle nadalenc dramatitzen quatre nuclis argumentals distints: la Sibil·la, la Nativitat, la Matança dels Innocents i l'Epifania:

a) La profecia que la Sibil·la Tiburtina fa a l'emperador romà Octavi August sobre la vinguda del Messies apareix a principis del s. XV a la Representació de la Sibil·la ab l'emperador, de què conservem només el rol de la pitonissa. De finals del mateix segle és la peça més extensa que relata Lo fet de la Sibil·la e de l'Emperador Sèsar en les matinas de Nadal, procedent de Sant Bartomeu de Grau. En aquest text l'eficàcia dramàtica medieval ha fusionat el relat propi de la Sibil·la Tiburtina (l'anunci de l'adveniment del Messies mostrat al Cèsar) amb l'emocionant cant de la Sibil·la Eritrea (el vaticini del Judici Final), i ha convertit així una cerimònia litúrgica amb rudiments dramàtics en un autèntic espectacle dialogat. D'aquesta manera, cada estrofa del cant tradicional és contrastada amb una rèplica de l'emperador, que abandona la prudència i saviesa d'Octavi August per apropar-se a la idea del malvat governador secular romà perseguidor de cristians. Així, l'emperador es revesteix dels vicis del poder pagà: supèrbia, autoritarisme, luxúria i coacció, i s'enfronta espantat a Sibil·la, que li canta les veritats del que s'ha d'esdevenir davant la seva progressiva angoixa i aclaparament. El conflicte està servit amb una força dramàtica que emana de l'oposició d'opinions i de personatges: Sibil·la que esgrimeix les essències del cristianisme davant l'emperador, que usa la força com a únic argument per defensar el seu paganisme. El Cant sibil·lí, en aquest nou context teatral, ja no és una profecia, ans esdevé un autèntic instrument catequètic per alliçonar el profà sobre la veritat cristiana. Però també l'emperador és objecte d'una original síntesi de personatges, perquè darrere el seu nom es dibuixa la personalitat d'Herodes: car, com ell, reacciona amb recel i terror a l'anunci que fa Sibil·la de la vinguda d'un nou rei, el Messies, que posa en qüestió la seva autoritat. L'assimilació amb Herodes, que es consuma quan l'emperador s'autoinculpa de la degolla dels innocents, dona una insospitada empenta dramàtica al personatge, rere el qual ressonen les atrocitats comeses pel rei de Judea dels Officii Rachelis i les maniobres per confondre els Mags dels Officii Stellae. Ja amb aquesta configuració d'opòsits, els personatges de la Sibil·la i l'emperador reapareixen en el context de les consuetes cinccentistes de tema nadalenc del Ms. 1139 de la Biblioteca de Catalunya (consuetes mallorquines).

b) L'escenificació de la Nativitat de Jesús, acompanyada de l'Adoració dels pastors i/o dels Mags, inclou com a tema protagonista els dubtes i sospites de sant Josep en relació a l'embaràs de Maria, passatge habitualment ofert amb una saborosa dosi de comicitat popular que es resol de dues maneres: o bé apareix l'àngel per desfer-li el dubte o bé sant Josep manifesta la seva estranyesa i es prepara a abandonar Maria o li pregunta la causa del seu estat, com apareix en la peça breu de finals del s. XV Per fer la Nativitat de Nostre Senyor, procedent de les Guilleries (Girona), de 76 versos en què intervenen l'Àngel de l'Anunciació als pastors, Josep, Maria, els pastors i un diable. La tradició popular de cançons nadalenques sobre aquest argument demostra la poderosa incidència del teatre en el tractament burlesc de la figura de l'ancià Josep en un context de ridiculització dels vells banyuts que rebrota amb força en la literatura valenciana de finals del quatre-cents.

c) La representació de la ira d'Herodes i la matança dels Innocents que va decretar, amb la consegüent fugida a Egipte (segons apareix al Misteri del rei Herodes valencià, ja del XVII), seqüència aquesta generalment esquitxada d'efectes còmics o bullanguers, especialment en la degolla dels nens, que es resol bé amb bufetes plenes d'almangra lligades al coll dels infants (o ninots) i que els soldats rebentaven amb les seves armes, bé amb les pròpies espases remullades amb aigua tenyida (com encara s'esdevé a Morella), bé, en fi, a garrotades amb bastons de cartró o pergamí. De fet, el drama dels Mags vindria a ser una hàbil estratègia eclesiàstica per substituir les antiquíssimes festes del rei dels folls i les alegroies hivernals que no deixen de pitjar sota l'uniforme cristià, per exemple, en els al·ludits passatges còmics referits a Sant Josep cuguç.

d) Finalment, l'Adoració dels Mags, episodi de què es conserven dues Consuetes dels tres Reis d'Orient que inclouen tots els episodis anteriors i que culminen amb l'Epifania, amb l'aparició de l'àngel per dir-los que no tornin al palau d'Herodes mentre ordena a la Sagrada Família la fugida a Egipte.

Hauf, Albert. «L'Adoració dels Reis Mags: la supervivència del misteri litúrgic en el teatre popular valencià i mallorquí i l’Auto de los Reyes Magos castellà». A: Temes mallorquins. Montcada i Reixach: PAM: UIB: IEB, 2010, p. 279-312. (Biblioteca Miquel dels Sants Oliver; 38)

Massip, Francesc. Història del Teatre Català. 1. Dels orígens a 1800. Tarragona: Arola Editors, 2007.

Romeu i Figueras, Josep. Teatre català antic. Vol. II. Barcelona: Curial: Institut del Teatre, 1994-1995.