Mossèn Borra

Intèrpret

Antoni Tallander, àlies Mossèn Borra (c. 1360-1446), francès catalanitzat, home lletrat, petit d'estatura, «maestre dels alvardanes» per nomenament reial i «scurrarum eximius», com el qualificà l'humanista italià Lorenzo Valla, és a dir, excel·lent i famós entre els homes d'humor. Borra, amb un renom que faria referència a la verbositat excessiva pròpia del seu ofici, va estar durant més de trenta anys al servei de la casa reial catalanoaragonesa (va viure més de vuitanta anys) com a ministrer, herald i bufó de Martí l'Humà, Ferran d'Antequera i Alfons el Magnànim. Borra va tenir participacions destacades en actes espectaculars d'envergadura, com a les entrades reials de Martí, a la coronació de Ferran i en tota mena d'actes al costat d'Alfons, vora el qual va morir al castell Capuà de Nàpols el 1446. Els reis li van confiar missions diplomàtiques delicades, tasca que li va permetre de viatjar a Lorena, Constança, Estrasburg i Ulm. Va ser pare de tres fills, un dels quals, Lleonard, era xantre de la capella Reial ja el 1414, i un net seu, Pere, va escriure un important tractat teòric sobre música. A més a més, el bufó Tallander era versat en lleis i en gramàtica i hàbil i eficient ambaixador, cosa que li va merèixer la dignitat de cavaller i l'amistat d'Ausiàs Marc, que li va dedicar un sentit poema en la seva agonia, malalt de gota («Toni, amic...», CVII). La seva reputació el va fer digne d'un enterrament d'alt rang i les seves despulles reposen al claustre de la Catedral de Barcelona, amb una làpida sepulcral de bronze en què el cèlebre histrió hi és representat jacent i vestit amb robes cortesanes, però amb un cinturó de cascavells com a emblema de la seva joglaria i amb la inscripció de ressonància plautina: «Hic jacet Dominus Borra, miles gloriosus», o, com ell mateix s'anomenava, «cavaller narr que vol dir fol».

És un dels primers bufons d'Estat documentats a l'època i el primer adscrit als reis catalans que assoleix prestigi internacional, al costat de Triboulet (1479-1536) —el célebre bufó de Lluís XII i Francesc I de França, que Victor Hugo recrearia a Le Roi s'amuse (1832) i que Verdi va dur a l'òpera Rigoletto (1851)— o el no menys célebre bufó d'Enric II, el provençal Brusquet (+ 1565).

En la coronació de Ferran d'Antequera (Saragossa, 1414) va protagonitzar una facècia memorable. Entre els espectacles del banquet celebrat en honor al Trastàmara, hi va haver un Entremès de la Mort en què la Parca apareixia des del terrat baixant amb un núvol de tramoia que, amb la seva espantosa disfressa, va acovardir el cèlebre Mossèn Borra. Quan dos dies després es va coronar la reina Elionor, van preparar el mateix acte, però amb la variant còmica que l'actor que interpretava la Mort, a instàncies del duc de Gandia i amb el consentiment i complaença del mateix rei, va lligar l'espantat bufó amb una corda i se'l va endur amb la màquina cap amunt, provocant les seves llàgrimes i orins, que van regar generosament la taula dels convidats que contemplaven el macabre espectacle. Si la por, el plany i els pixats al ventre de l'instruït Tallander fossin reals com relata el cronista, estaríem davant d'una prova més de la gran eficàcia que tenia l'aparell aeri del núvol en la creació de versemblança i de l'enorme poder d'eixarm de què gaudia la ficció escènica en la societat medieval. Però potser es tractava d'una histrionada més de l'àulic albardà, que hauria estat el palatreca que hauria entabanat cronista i espectadors fent honor al seu mester.

Bofarull, Francisco. «Tres cartas inéditas autógrafas de Antoni Tallander, Mossén Borra». A: Memorias de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona. Vol. V. Barcelona: 1896, p. 3-100.

Làpida sepulcral al claustre de la Catedral de Barcelona:

<http://elzo-meridianos.blogspot.com.es/2010/11/el-sepulcro-de-un-bufon-en-la-catedral.html>