Representació religiosa basada en episodis de la vida de Jesús. Es tracta de l'actualització d'un costum ancestral que ha hagut d'anar renovant-se per sobreviure. En l'era del cinema, quan els petits autòmats i les caixes de mirabilia o llanternes màgiques van perdre vigència, hom s'empescà la vivificació pessebrista amb figures de carn i ossos, gairebé sempre immòbils i mudes. Es tracta d'un invent de paternitat coneguda: es deu a Esteve Albert i Corp (1914-1995), historiador, arqueòleg, folklorista i etnòleg. Al començament de la dècada del 1950, Albert creà el Pessebre vivent a Engordany (Andorra) inspirant-se en dues poderoses tradicions catalanes: la construcció de betlems d'imatgeria i la representació dels Pastorets. L'origen de la veneració de les figures del pessebre s'ha atribuït a sant Francesc d'Assís, que l'hauria reproduït el 1223, tal com ho pinta Giotto a la basílica superior franciscana. Però el costum sembla bastant més antic. Una primera animació s'aconseguia amb els betlemets o pessebres de figures en moviment. Ja al segle XV es parava un pessebre a l'interior del cor de la catedral valenciana i incloïa figuracions d'Adam i Eva i el Paradís terrenal (visió parenètica del pecat original al costat del Messies redemptor). La tradició ha perviscut a la ciutat d'Alcoi en el celebrat Betlem de Tirisiti, compost de trenta-sis figures de dos pams d'alçària que prenen veu i moviment en mans dels titellaires.
Des de les valls andorranes el Pessebre vivent d'Albert s'escampà arreu de Catalunya. S'ha de destacar un dels més antics i espectaculars, el de Corbera de Llobregat, iniciat el 1962 i que es munta als roquissars que flanquegen el poble, per on s'escampen els més de dos-cents participants que encarnen els pastors, els artesans dels diversos oficis i els personatges bíblics. Es configura així un espectacle itinerant: el públic es desplaça al llarg d'un recorregut de gairebé un quilòmetre i una hora de durada en el qual es reprodueix el paisatge bíblic: Natzaret (Anunciació, fusteria de Josep), Betlem (Nativitat), camí d'Egipte (fugida), etc. Cada dues passes hi ha grups de pastors, vestits a la catalana, que s'arraïmen entorn de fogueres, conversen, mengen i fins i tot fan cagar el tió de Nadal. De sobte, del capdamunt d'un penya-segat apareix l'àngel, que s'eleva amb un enginyós mecanisme de vol i anuncia als pastors la bona nova.
Albert, Esteve. El Pessebre vivent d'Engordany. Barcelona: Barcino, 1958.
Amades, Joan. El Pessebre. Tarragona: Arola, 2009.
Costa, Ernest. Pessebres Vivents, Pobles Vius. Girona: Bàlec Llibres, 2007.
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar