Teodor Bonaplata Sistachs

Teodor Bonaplata va estudiar dibuix a la Llotja i s'ocupà com a delineant a l'Ajuntament de Barcelona. S'introduí en el teatre a través de les societats particulars com El Gavilán, Erato o Malé, amb la qual debutà en un escenari públic, el Prado Catalán, el 1869. A banda dels teatres del passeig de Gràcia, féu incursions puntuals al Teatre Principal de Barcelona i al Circ Barcelonès de la mà dels primers actors Emili Arolas i Antoni Grifell (1869-1970). Un dels primers èxits de públic va ser el paper de Caifàs a La passió política, la paròdia del drama sacre dirigida per Ricard Figuerola, que el portà de gira per Tarragona i Reus. Va seguir fora de l'àmbit barceloní durant algunes temporades més, durant les quals va guanyar-se la categoria de primer actor i director.

Al cap de poc, una llarga gira el portà per l'Argentina, l'Uruguai i el Brasil, on es proclamà primer actor de teatre castellà, especialment d'obres melodramàtiques. El 1883 retornà a Barcelona i, gràcies a Antoni Ferrer i Codina i a unes funcions de prova que va organitzar, va ser contractat al Teatre Romea com a primer actor dramàtic. S'hi estrenà amb El llibre de l'honor (Frederic Soler i Manuel Mata), El primer amor i Judith de Welp. Consagrat amb Mar i cel (1888), acabà dirigint les seccions castellana i catalana del teatre fins a l'escissió de 1890, quan va traslladar-se al Teatre Novetats fins a 1892. Després d'aquest parèntesi, tornà al Romea, alternant els estius en teatres de fora de la capital (Sabadell, Sant Feliu de Guíxols, Reus i Olot, entre d'altres) fins a 1896.

A partir d'aquest any es desvinculà del Romea i tornà a ser itinerant amb una companyia pròpia arreu de Catalunya. Estant a Tortosa estrenà Terra baixa (1897), una de les seves creacions més recordades. Bonaplata, després d'una temporada com a actor còmic amb Enric Borràs al Novetats (1897-1898) i una última al Principal, contractat per Albert Llanas (1898-1899), viatjà per segona vegada a l'Amèrica del Sud amb el guiatge d'Antonio Vico, per bé que no obtingué el ressò de l'anterior estada. Bonaplata era vell i li fallaven les forces. De tornada, el 1903, el declivi físic i professional ja era evident. Acabà la seva carrera al Circ Barcelonès i el Novetats, sota l'empara de Lluís Muns, rememorant vells èxits que passaren desapercebuts per la crítica i pel públic.

Teodor Bonaplata fou un dels actors i directors escènics de l'anomenada segona generació del període de la Renaixença dramàtica catalana. Procedia del teatre espanyol, com Joaquim García-Parreño, actor que va acabar substituint (Curet, 1967). En aquest sentit, Josep Artís recordava que, en algun moment, fou acusat d'allunyar-se de la pràctica interpretativa menys afectada i naturalista de la primera generació d'actors catalans.

S'incorporà al teatre català en entrar a les files del Romea en un moment de transició entre el teatre costumista i popular de Frederic Soler i les primeres alenades de renovació encapçalades per les obres d'Àngel Guimerà, autor que li confià bona part de les seves estrenes. Aquest fou el període de més esplendor de Bonaplata en relació amb el teatre català, ja que a partir de llavors va reprendre el repertori castellà i visqué dels vells èxits del Romea.

Com a intèrpret, obtingué els primers èxits de públic amb papers còmics gràcies a la seva gran capacitat d'imitació d'actors espanyols com Antonio Vico, com més tard recordà el seu company, l'actor Ermengol Goula. Més endavant, amb l'horitzó dels papers dramàtics i amb més ambició interpretativa, es declarà seguidor de l'escola italiana, en especial d'Ernesto Rossi i dels gèneres que conreaven i importaven als escenaris barcelonins, per la qual cosa adaptà al castellà i per al seu repertori algunes de les obres que els feren famosos, com La muerte civil o Los dos sargentos franceses.

20 març 1869. Miracle!. Josep Roca i Roca. Teatre Principal.
30 abril 1870. Embolica que fa fort. Andreu Brasés i Narcís Campmany. Teatre del Circ Barcelonès.
30 juny 1870. La Passió política. Alonso del Real i Josep Roca i Roca. Camps Elisis.
7 març 1872. Las duas mangalas. Joaquim Riera i Bertran. Teatre del Circ Barcelonès.
4 abril 1876. El plor de la madrastra. Frederic Soler. Teatre Romea.
2 octubre 1883. El llibre de l'honor. Frederic Soler i Manuel Mata Maneja. Teatre Romea.
13 març 1884. El primer amor. Josep Martí Folguera i Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.
15 març 1884. La taverna [L'assommoir, d'É. Zola]. Adaptació d'E. Vidal i Valenciano i R. Arús i
Arderiu. Teatre del Tívoli. Cia. Tutau-Mena.
22 gener 1884. Judith de Welp. Àngel Guimerà. Teatre Romea. Teatre Català.
27 octubre 1884. El marqués de Montespino o Un vicio de educación. Teodor Bonaplata (trad.). Teatre
Romea.
29 gener 1885. Sota terra. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.
23 febrer 1885. L'últim graó. Lleó Fontova. Teatre Romea.
15 octubre 1885. La ratlla dreta. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.
10 desembre 1885. La raó del pont de Lleida. Teatre Romea. Teatre Català.
25 gener 1887. Batalla de reines. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.
20 març 1887. 100.000 duros. Josep Martí Folguera i Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.
29 novembre 1887. La pena de mort. Josep Martí Folguera i Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català
7 febrer 1888. Mar i cel. Àngel Guimerà. Teatre Romea. Teatre Català.
6 novembre 1888. El senyor Matxaca. Teodor Baró. Teatre Romea. Teatre Català.
15 abril 1889. Judes de Keriot. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.
28 novembre 1889. El monjo negre. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.
4 febrer 1890. Rei i monjo. Àngel Guimerà. Teatre Romea. Teatre Català.
8 juny 1890. Mestre Oleguer. Àngel Guimerà. Teatre Fortuny de Reus.
14 octubre 1890. Sogra i nora. Josep Pin i Soler. Teatre Novetats.
15 novembre 1890. La boja. Àngel Guimerà. Teatre Novetats. Cia. del Teatre Català.
1 abril 1891. Don Gonzalo o l'orgull del gec. Albert Llanas. Teatre Novetats. Cia. D'A. Tutau.
9 desembre 1891. La germana gran. Albert Llanas. Teatre Novetats. Cia. D'A. Tutau.
8 gener 1892. El promès. Joaquim Riera i Bertran. Teatre Novetats.
18 febrer 1892. La sirena. Josep Pin i Soler. Teatre Novetats. Cia. Tutau-Mena.
14 maig 1892. L'ànima morta. Àngel Guimerà. Teatre Novetats. Cia. del Teatre Català.
11 novembre 1892. L'infern a casa. Frederic Soler. Teatre Romea.
14 abril 1893. Or. Frederic Soler i Simó Alsina. Teatre Romea.
18 desembre 1893. Les claus de Girona. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.
3 abril 1894. La serp de la gelosia. Teatre Romea. Teatre Català.
5 febrer 1895. L'abim. Pere Reig i Fiol. Teatre Romea. Teatre Català.
16 abril 1895. L'herència de l'oncle Pau. Conrad Colomer. Teatre Romea.
17 desembre 1895. Otger. Antoni Ferrer i Codina. Teatre Romea.
11 febrer 1896. El general «No importa». Teodor Baró. Teatre Romea.
29 novembre 1897. A costelles del gendre. Conrad Colomer. Teatre Romea.
7 febrer 1897. Terra baixa. Àngel Guimerà. Teatre Principal de Tortosa.
24 febrer 1898. El nuvi. Josep Feliu i Codina. Teatre Romea.

• Bonaplata, Teodor. El capitán Derville o Los dos sargentos franceses. Drama en tres actes i en prosa. Barcelona: Impremta de Luís Tasso Serra, 1888.
• Bonaplata, Teodor. La taberna i el taller o Los dos camins. Comèdia en tres actes i en prosa arreglada de l'italià. Barcelona: Tipografia de «L'Atlàntida», 1898.
• Bonaplata, Teodor. Simplicitat. Monòleg còmic-dramàtic en català amb presència del monòleg italià titulat Semplicitá. Barcelona: Impremta de Lluís Tasso Serra, 1898.

• Autors diversos. L'Escena Catalana. Homenatge als que foren comediants vuitcentistes catalans, núm. 175 [extraordinari], 2a època (18-4-1925). Barcelona: Impr. Salvador Bonavia.
• Curet, Francesc. Història del teatre català. Barcelona: Aedos, 1967.
• Fons personal de Josep Artís i Balaguer. Material per al diccionari biobibliogràfic. Caixa 4, sobre amb l'epígraf «Bonaplata Sistachs, Teodor». Caixa 5d.07.37, sobre n. 16 amb l'epígraf «Teodor Bonaplata». Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
• Morell, Carme. El teatre de Serafí Pitarra: entre el mite i la realitat (1860-1875). Barcelona: Curial / Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995.