Lleonard Balada

Director, coreògraf

Fill d'un sastre educat a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i amb una gran obertura de criteri, va iniciar els estudis musicals al Conservatori del Liceu i, per recomanació d'un crític de La Vanguardia, el 1956 va traslladar-se a Nova York per estudiar composició i direcció al New York College of Music i a la Juilliard School amb Vincent Persichetti. De retorn a Espanya, va vincular-se als Cursos de Verano de Santiago, que reunien el bo i millor de la música espanyola d'aquells temps, però això no fou suficient per animar-lo a romandre al país franquista del moment, i, poc després, va tornar a la ciutat nord-americana, on es menava una gran vida artística, fomentada, entre d'altres, per l'exili espanyol. Hi va treballar com a crític de la premsa espanyola, com a organista i com a professor d'espanyol. La coneixença de Salvador Dalí, que formava part d'alguns dels cenacles artístics més importants de la capital americana, el va animar a interessar-se per l'avantguarda artística, i va participar com a compositor en la pel·lícula Chaos and Creation, de Dalí, i el 1967 en un happening animat pel mateix artista a l'Avery Fisher Hall. El nou itinerari compositiu quedà certificat amb Geometrías núm. 1 i Guernica (1966), dedicada a Picasso, amb què Balada indicava una de les seves tendències creatives, la inspiració en temàtica espanyola, amb la qual va guanyar el concurs de l'Orquestra Filharmònica de Nova Orleans. Les circumstàncies polítiques i la voluntat avantguardista de Balada es posen en relleu a través d'obres singulars, com la Simfonia en negre (1968), dedicada a Martin Luther King, que havia conegut poc abans del seu assassinat. L'any següent sorgí la cantata escènica Maria Sabina, resultat de la trobada amb Camilo José Cela, que fou un èxit a Nova York i un escàndol a Madrid (1970). Paradoxalment, aquest aparent fracàs a Espanya li va valdre el reconeixement a Amèrica, i va incrementar la seva dedicació a la composició i professoral en esdevenir catedràtic de composició a la Carnegie-Mellon University de Pittsburgh. La consolidació del seu prestigi americà el va dur a buscar una forma personal de creació que no descansés de manera tan radical en l'exploració sonora i estructural, tal com havia fet fins llavors. A partir de 1975, amb Homenatge a Casals i a Sarasate, va elaborar un estil fet de la recuperació de la tradició clàssica i folklòrica amb tonalitats pròpies de l'avantguardisme imperant a Nova York. Als anys vuitanta s'interessà per l'òpera d'una manera creativa i singular que li permeté obtenir certa rellevància lírica en un moment en què la creació operística pecava tant d'avantguardista que no trobava eco en el públic habitual.

Així van anar sorgint Torquemada (1980), basada en el Gran Inquisidor i l'Espanya Negra, per a baríton, cor i conjunt instrumental, i amb text de Balada, encàrrec de Radio Nacional de España; Hangman, hangman! (1982), òpera de cambra en un acte, amb text en anglès, castellà i català del mateix compositor, estrenada en el si del Festival Internacional de Música de Barcelona al Teatre Regina amb el títol de Botxí, botxí; Zapata, encàrrec de l'Òpera de San Diego sobre el revolucionari mexicà, políticament sospitós en els cercles nord-americans i, a causa d'això, encara per estrenar (d'aquesta obra va derivar Zapata, imágenes para orquesta, suite de la partitura anterior); Cristóbal Colón, òpera en dos actes amb text d'Antonio Gala, encàrrec de la Sociedad Estatal para el Quinto Centenario, estrenada al Liceu el 1989 per Josep Carreras i Montserrat Caballé com a contribució del món de la cultura a l'esdeveniment que havia de tenir lloc el 1992. Consolidat com a compositor operístic, Balada va continuar la seva pròpia trajectòria amb dues seqüeles d'òperes anteriors: La muerte de Colón (1996), òpera en dos actes, encàrrec del National Endowment for the Arts, amb llibret del mateix Balada, estrenada en versió de concert a la Carnegie-Mellon University, i The Town of Greed (segona part de Hangman, hangman!), amb text de Balada, estrenada al Teatro de la Zarzuela de Madrid el 2007; també va presentar l'òpera Faust-bal, estrenada al Teatro Real de Madrid el 2009 amb llibret surrealista de Fernando Arrabal, i, finalment, La resurrección de Colón, amb text del mateix autor, tercera part de la saga (estrenada a la Carnegie-Mellon University el 2013).

La música de Balada ha estat interpretada, entre d'altres, per orquestres com la Filharmònica de Nova York, la de Los Angeles, la d'Israel, la de Filadèlfia, la Simfònica de Pittsburgh, de Dallas, de Cincinnati, de Detroit, de Nova Orleans, de Praga, de Mèxic i de Düsseldorf, així com per altres orquestres de Washington, Irlanda, Espanya, Lió, Tolosa, Jerusalem, etc. Ha estat dirigit per Lorin Maazel, Mstislav Rostropóvitx, Rafael Frühbeck de Burgos, Jesús López-Cobos, Lukas Foss, Mariss Jansons, Sergiu Comissiona, Lawrence Foster i Neville Marriner, i ha estat interpretat per solistes del prestigi d'Alícia de Larrocha, Narciso Yepes, Lucero Tena, Ángel Romero o The American Brass.

Balada és un autor molt apreciat en l'entorn musical nord-americà per la seva rica paleta sonora, que va des de la música més conservadora dels primers temps fins a les seves propostes experimentals en la línia de l'avantguardisme dels anys seixanta, sempre amb un gran interès per l'aproximació al seu públic, i per la seva tasca operística, que cobreix una part de la seva tercera etapa, en què el llenguatge avantguardista i la mirada al folklore i la història musical del passat donen com a resultat una música pròxima, rica i variada amb molta personalitat. Malgrat la seva estreta vinculació a Pittsburgh, la seva residència ocasional a Sant Just Desvern el fa un músic que amb vuitanta anys ha estat proposat per a diversos reconeixements culturals al seu país: ha rebut en dues ocasions el premi Ciutat de Barcelona, el premi Ciudad de Zaragoza i el premi Rossette per un dels seus enregistraments.

Piano: Música en cuatro tiempos (1959), Transparency of Chopin’s First Ballade (1977), Persistències (1978), Preludis obstinants (1979).

Veu i acompanyament: Cuatro canciones de la provincia de Madrid (1962), Tres cervantinas (1967), Tres epitafios de Quevedo (1971), En la era (1989).

Música de cambra: Violin and piano sonata (1960), Concerto for cello and 9 players (1962), Geometrías núm. 1 (1966), Geometrías núm. 2 (1967), Miniaturas, quartet (1967), Mosaico (1970), Cumbres, per a instruments de vent (1971), Tresis (1973), Apuntes, 4 guitarres (1974), Three Transparencies of a Bach’s Prelude, cello i piano (1976), Sonata for 10 winds (1980), Quasi Adelita, per a instruments de vent (1981), Canción y danza, per a instruments de vent (1992), Unión de los océanos, banda (1993), Diario de sueños (1995); Orquestra: Música tranquila (1960), Guernica (1966), Sinfonía en negro (1968), Steel Symphony (1972), Auroris (1973), Homage to Casals (1975), Homage to Sarasate (1975), Sardana (1979), Quasi un pasodoble (1981), Alegrías (1987), Zapata: Imágenes para orquesta (1987), Fantasías sonoras (1987), Colón: Imágenes para orquesta (1991), Divertimentos (1991), Celebración (1992), Sinfonía núm. 4 (1992), Sombras (1995), Line and Thunder (1996), Piano concerto (1964), Guitar Concerto (1965), Bandoneon concerto (1970), Persistencias: Sinfonía concertante para guitarra amplificada y orquesta (1972), Concerto for 4 guitars and orchestra (1976), Three Anecdotes (1977), Concerto for violin and orchestra (1982), Concierto mágico (1997).

Música escènica: Botxí, botxí! (Hangman, hangman!, 1982), Zapata (T. Capobianco i G. Roepke, 1984), Cristóbal Colón (A. Gala, 1986), La muerte de Colón (1996), The Town of Greed (1997).

Cureses, Marta. LIM 75-85, una síntesis de la música contemporánea en España. Madrid: Editorial Alpuerto, 2000.

Cureses, Marta. «El compositor Leonardo Balada. De Barcelona a Pittsburgh». Cuadernos de Música Iberoamericana (Madrid), núm. 6 (2000).

Dios Hernández, Juan Francisco de. Leonardo Balada. La mirada oceànica. Madrid: Editorial Alpuerto, 2012.

Marco, Tomás. Historia de la música española. 6. Siglo XX. Madrid: Alianza, 1983.

Lleonard Balada a la Viquipèdia

Lleonard Balada a enciclopèdia.cat

Lleonard Balada a Revista Musical Catalana