La pedagogia musical i l'ensenyament del cant

El desenvolupament de la pedagogia musical a Catalunya començà a Barcelona al voltant de 1840. En aquesta època, la ciutat estava envaïda pel corrent líric provinent d'Itàlia (en el cas de l'òpera) i per l'afició d'una bona part del públic per la sarsuela, gènere popular que llavors gaudia de gran predicament a causa d'una disposició del govern espanyol, que volia garantir l'expansió de les composicions líriques espanyoles.

L'art del cant líric es cultivava de forma privada en el cas de la música profana, mentre que l'ensenyament vocal sacre (que havia començat molt abans) es feia en els diferents centres religiosos o capelles de música, que impartien principalment cant gregorià. Com a conseqüència de la desamortització de Mendizábal de 1836, que havia estat producte de l'adveniment del liberalisme, aquestes capelles van tancar, de manera que la continuïtat d'aquesta disciplina al món eclesiàstic va quedar afectada, amb l'excepció del monestir de Montserrat.

Aquest fet va donar un impuls al desenvolupament de nous centres musicals profans, com va ser el cas del Liceu Filodramàtic de Montsió. Aquesta iniciativa fou portada a terme en primer lloc pel 14è batalló de la Milícia Nacional amb plaça a Barcelona, aprofitant el trasllat de les monges del convent de dominiques de Nostra Senyora de Montsió l'any 1838. El Liceu pretenia ser un centre d'ensenyament artístic (a més d'un aparador per als alumnes que en formaven part) amb la missió de proporcionar músics, però per sobre de tot cantants, per als espectacles que es presentaven als escenaris de Barcelona, i especialment per al seu propi teatre. L'ambiciós projecte va ser conduït per Manuel Gibert i Sans (1795-1873) i hi va donar suport la reina Maria Cristina, que autoritzà el nom de Liceo Filarmónico Dramático de S. M. la Reina Isabel II. El primer equip docent era format pels següents professors: en la càtedra de declamació, Pedro González Mate (?-1843), seguit per Joaquim Bastús (1799-1873) i, cap a l'any 1840, per José García Luna i Manuel Milà i Fontanals (1818-1884). La càtedra de ball fou dirigida per Josep Alsina. Marià Obiols i Tramullas (1809-1888) en fou director i també portà la càtedra de cant al llarg de tota la seva vida professional; aquesta fou durant molt de temps la principal càtedra del conservatori. Aviat s'hi afegí la càtedra de violí, a càrrec de Joan Baptista Dalmau i Mayol (1814-1880), que més tard va ser director de l'orquestra del Gran Teatre del Liceu. Amb aquesta estructura, i amb la necessitat de disposar de més espai pels bons resultats obtinguts, l'any 1844 el conservatori es traslladà al terreny de l'antic convent dels Trinitaris, i el 1847 s'inaugurà el Gran Teatre del Liceu. Les dues entitats continuaren juntes fins a l'any 1854. A partir d'aquest moment, el Gran Teatre i el Conservatori del Liceu van continuar vinculats artísticament, però no de forma jurídica, la qual cosa no ha canviat fins als nostres dies. El Conservatori del Liceu va ser l'única iniciativa pedagògica que incloïa l'estudi del cant com a objectiu principal dins dels seus ensenyaments, i el seu propòsit era, evidentment, competir en el medi teatral barceloní.

El Liceu fou el primer conservatori de música de Barcelona. La ciutat va haver d'esperar fins a 1868 per veure el naixement de l'Escola Municipal de Música de Barcelona, dirigida per Josep Rodoreda i Santigós (1851-1922), seguit per Antoni Nicolau i Parera (1858-1953). El 1944 l'escola es converteix en Conservatori Superior Municipal de Música i, a partir de 2004, va deixar de donar titulació superior per convertir-se en l'actual Conservatori Municipal de Barcelona.

L'ensenyament del cant era dut a terme també per professors que impartien classes privades, generalment italians o deixebles seus que havien après la tècnica italiana. Al llarg de la segona meitat del segle XIX i començament del XX, molts cantants o músics que havien desenvolupat les seves carreres amb més o menys èxit a l'estranger van decidir transmetre els seus coneixements obrint acadèmies privades o simplement fent lliçons a casa. Es poden mencionar els casos de Josefina Huguet i Salat (1871-1950), Joan Goula (1843-1917) i Eusebi Guiteras (1861-1919), que el 1915 dirigia l'Acadèmia Guiteras de música, en què s'ensenyava piano, cant, violí i solfeig.

És important destacar l'Escola de Montserrat o Escola Montserratina de l'Abadia de Montserrat. Aquest cenobi benedictí fou fundat per l'Abadia de Ripoll vers el 1025 en la tradició de les escoles monacals i les catedrals de l'edat mitjana. Des d'aleshores és una de les escoles de música més prestigioses d'Europa, adreçada exclusivament a l'ensenyament de nois. Té preferència pel cant amb vista al servei litúrgic del santuari.

Altres centres dedicats a la pedagogia musical amb ensenyament de cant a Catalunya que es poden esmentar són els següents:

En primer lloc, l'Acadèmia de Música de la Casa de la Caritat, fundada al voltant de l'any 1847 pel mestre Hipólito Casanovas (?-1887), que creà una escola de solfeig i un posterior cor religiós a la Casa de la Caritat de Barcelona amb la missió d'acompanyar els actes religiosos de les monges paüles que portaven el centre. Cap a l'any 1883 Josep Rodoreda, que havia estat professor de piano i solfeig al Liceu, n'esdevé el director. Amb el pas del temps aquesta acadèmia es decantà pel solfeig i els instruments de banda, i es va convertir en la Banda de la Casa de la Caritat, que va ser dirigida per Eusebi Guiteras (1861-1919), entre d'altres.

Una altra entitat digna de menció per les seves característiques fou el Conservatori Musical Femení, fundat cap a 1934 i conegut principalment pel fet de ser l'únic conservatori únicament per a dones, amb disciplines com cant, idiomes, harmonia, rítmica, violí, violoncel i arpa, entre d'altres. Destacà sobretot perquè va tenir una orquestra femenina amb vida activa durant més de trenta anys.

També es pot esmentar l'Institut Musical Acadèmia Ardèvol, fundat el 1917 pel pianista i director d'orquestra Ferran Ardèvol Miralles (1887-1972). Aquest institut va destacar principalment per la formació orquestral, dirigida pel mateix Ardèvol. El centre tancà l'any 1947 a causa dels problemes econòmics derivats de la postguerra.

L'Acadèmia Barcelona fou fundada el 1924 pel pedagog català Joan Llongueres (1880-1953); annexa a l'escola Blanquerna, estava especialitzada en l'ensenyament del mètode Dalcroze. Actualment es coneix com a Escola de Música Joan Llongueres.

L'Escola Municipal de Música de Terrassa fou fundada el 1909 com a continuació de la tasca duta a terme pel mestre de capella Marc Biosca i Barba (1844-1908). El seu primer director fou Pau Arnau i Riera (1859-1911). S'hi imparteixen classes d'instruments de tot tipus, cant, llenguatge musical, història i música de cambra, entre d'altres. L'any 1925, amb la creació d'un patronat de la música, neix el Conservatori de Música de Terrassa.

L'Escola Municipal de Música de Sabadell fou fundada el 1892. El primer director fou Eusebi Bosch i Humet (1860-1947). S'hi imparteixen les assignatures de llenguatge musical, harmonia, cant, guitarra, violí i violoncel, entre d'altres.

El Conservatori d'Igualada neix per iniciativa del compositor Manuel Borgunyó i Pla (1884-1972), sota l'acolliment de l'Ateneu Igualadí. Es caracteritzà pel mètode pedagògic eurítmic-vocal-tonal, creat pel fundador del conservatori.

El Conservatori de Música de Vic nasqué cap a l'any 1850 amb la creació de l'Oratori de Sant Felip Neri, on estudiaven música els nens de la Casa de la Caritat. El 1858, l'Ajuntament de Vic el convertí en escola de música amb la finalitat de nodrir la banda municipal; el 1912 es creà el Conservatori Municipal, dirigit pel compositor Joan Baptista Espadaler (1878-1917).

El Conservatori de Música de Manresa neix vers el 1876 per iniciativa d'una societat privada anomenada Societat del Conservatori de Música i Declamació de Manresa. La iniciativa consistí en la construcció d'un teatre i d'una escola de música annexa als terrenys de l'antic convent de Sant Domènec, però només la proposta del teatre tingué continuïtat. No va ser fins a l'any 1910 que la Societat del Conservatori i l'Orfeó Manresà signaren un conveni per a la creació del Conservatori de Música, que l'any 1932 esdevé municipal. El primer director fou el compositor Miquel Blanch i Roig (1889-1936).

Finalment, l'Acadèmia Musical Gerundense nasqué fruit de la iniciativa del violoncel·lista i pedagog Tomàs Sobrequés i Masbernat (1878-1945). També a Girona es pot mencionar el Conservatori Isaac Albéniz, fundat el 1942 pel mestre Francesc Civil i Castellví (1895-1990).

La tradició per la pedagogia musical es manté viva fins als nostres dies, la qual cosa es pot apreciar en la gran quantitat de centres que imparteixen aquesta disciplina de les arts, com ara el renovat Conservatori Municipal de Música de Barcelona, el Conservatori del Liceu, la nova Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), creada l'any 2001, i l'Escola Superior d'Art Dramàtic (EOLIA), fundada l'any 2000.

El cant ha anat avançant amb el temps, i avui dia es poden trobar centres d'ensenyament a Catalunya dedicats exclusivament al cant modern o en combinació amb el cant líric, en el cas de les escoles autoritzades a lliurar el títol superior. Si bé és cert que l'ensenyament del cant ha estat una disciplina important dins de l'àmbit català i espanyol, també ho és el fet que no ha estat certament una disciplina realment fonamental; no s'ha creat mai una escola de cant pròpia, i el desenvolupament principal del cant provenia de l'afició per la lírica italiana, país al qual els alumnes s'havien de desplaçar per aprofundir en els seus estudis i desenvolupar una veritable carrera artística. La influència del bel canto fou fonamental per a l'ensenyament, i el mètode de cant del mestre Manuel Garcia va ser el més utilitzat al llarg del segle XIX i començaments del XX. Altres mètodes utilitzats durant aquell període, que es podrien considerar versions adaptades a la realitat del país, van ser: el Método de canto para voz de soprano, de Joan Barrau i Esplugues (1820-?); Escuela de canto moderno, de Josep Rodoreda (1853-1922); Escuela elemental del noble arte de la música y el canto, de Manuel Camps i Castellví (1772-1842), i Vocalizaciones y canto, d'Antoni Mercè (1810-1876), entre d'altres. Malgrat això, no es pot negar la gran quantitat de professionals del cant que van sorgir en el segle XIX, fruit evident de les primeres experiències en les escoles i les acadèmies fundades en aquella època. En destaquem, amb clara diferència, el Conservatori del Liceu, d'on han sorgit grans figures com Miguel Fleta (1897-1938), Maria Barrientos (1883-1946), Mercedes Capsir (1895-1969), Conxita Supervia (1895-1936), Montserrat Caballé (1933-2018) i Josep Carreras (nat el 1943), entre molts d'altres.

Alié, Roger. El Gran Llibre del Liceu. A: Aviñoa, Xosé (dir.). Història de la música catalana, valenciana i balear. Barcelona: Edicions 62, 1999.

Brugués i Agustí, Lluís. La música a Girona: història del Conservatori Isaac Albéniz. Girona: Diputació de Girona, 2008.

Casares, Emilio (dir. i ed.). Historia de la música española e hispanoamericana. Madrid: SGAE, 2002.

Morales Villar, María del Coral. «Aproximación a la didáctica del canto lírico en España del siglo XIX». Arte y Movimiento, 1 (2009), p. 75-85.

Radigales i Babí, Jaume. Els orígens del Gran Teatre del Liceu (1837-1847). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.

Riera, Carles; Serracant, Josep M.; Ventura, Josep. Diccionari d’autors de sardanes i de música per a cobla. Barcelona: SOM, 2002.

<http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/08/21/catalunya/1377106737_970452.html>