Teresina Boronat

Teresina Boronat va ser una ballarina barcelonina del barri de Sant Andreu que gaudí d'una formació completa en música, interpretació i dansa que li va permetre desenvolupar una bona carrera com a intèrpret, especialment de solista de dansa, en un context d'entreguerres del segle xx en què la figura de la dona creadora estava en plena efervescència. Es va formar en el mètode Dalcroze amb el mestre Llongueres a l'Institut Català de Rítmica, en el si del Palau de la Música. Va ser deixebla de Pauleta Pàmies des de 1911, amb qui es va formar en les tècniques del ballet i del ball espanyol. Va ampliar els estudis d'escola bolera amb el mestre Coronas. Va adquirir la formació musical a l'Escola Municipal de Música, i va aprendre violí amb mestre Torelló. Es va formar també a l'Escola Catalana d'Art Dramàtic amb Adrià Gual i Ambrosi Carrion (1915). El 1917 va actuar al teatre El Dorado escenificant La sardana de les monges de Morera. El 1918 ja formava part del Cos de Ball del Gran Teatre del Liceu, del qual fou primera ballarina el 1922. Durant unes actuacions celebrades a Barcelona, el llavors director general de Belles Arts francès, Paul Léon, la veié actuar i li proposà d'anar a París. Va actuar al Teatre de l'Opéra de París interpretant Taglioni chez Musette, un teatre on va romandre quatre temporades i que alternava amb altres espais, com el Folies Bergère i la Salle Pleyel, i amb estades a Barcelona. Durant aquest primer període parisenc, el comercial català Ezequiel Vigués (a qui Teresina va posar el sobrenom de Didó) li va fer de representant, ja que estava instal·lat a París, hi exercia d'exportador comercial i regentava el Cabaret Sevilla. El 1926, Teresina protagonitzà el film Le criminel, dirigit per Alexandre Ryder, i anà de gira a Itàlia i Egipte.

Instal·lada a París definitivament, el 1927 obrí un estudi de dansa a la plaça Saint-Georges de Montmartre juntament amb Ezequiel Vigués, on Teresina va impartir classes de dansa clàssica i espanyola. Allà es rodejà de tota l'avantguarda artística espanyola, molts d'ells fugits d'Espanya durant la dictadura de Primo de Rivera: artistes com Clarà, Pere Pruna, Pau Gargallo, Ignacio Zuloaga, Ventura Gassol, Víctor Hurtado, Pere Guilanyà, Apel·les Fenosa, Joan Rebull i Just Cabot hi eren assidus. Aquell local també fou la seu de la seva companyia de dansa posteriorment. A partir de llavors va iniciar la seva trajectòria com a ballarina solista i creà el seu propi repertori a base de balls de caire espanyol. El 1928 participà en un recital en commemoració del centenari de la mort de Goya organitzat pel Reial Cercle Artístic, de què Ezequiel Vigués era representant a París; Boronat hi interpretà unes danses boleres amb vestuari i escenografia de Zuloaga, i la seva actuació causà gran admiració. Aquest espectacle es repetí al Liceu de Barcelona en una gala celebrada el 24 de maig de 1928, i a partir d'aquí es va desfermar el seu èxit personal, tant nacional com internacional.

A París va fundar la companyia Les Ballets Espagnols de Teresina Boronat. Escenificava les danses a la seva companyia amb decorats i figurins de pintors com Zuloaga, Ángel Fernández Castañer, Léon Zack i Eric Isenburger, i interpretava música de Falla, Granados, Albéniz, Turina, E. Halffter i G. Pittaluga i temes catalans de Morera. El  seu debut fou el 19 de gener de 1929 al Théâtre des Champs Élysées i va comptar també amb la participació de Felipa Romito, el ballarí Juan Martínez, Joaquín García de Piedra, el guitarrista Amalio Cuenca, Raoul Laynez i el pianista Maurice Bleché. El 1930 va estrenar el nou espectacle Cuadro flamenco, amb escenografia de Popoff sobre maqueta de Fernández Castañer i l'orquestra dirigida per Francis Casadesus. Constituïen el repertori peces com Alegrías, Canario, Danza gitana, Farruca, Tango, Sardana, Jota aragonesa i Viva Navarra. A partir d'aquí va començar un seguit d'actuacions internacionals als Estats Units, el Japó i Àsia, Cuba, les Filipines i l'Amèrica Central. El 1933 va actuar al Teatro Español de Madrid amb la presència del cercle d'intel·lectuals i del Govern de la República, que van elogiar la figura de Teresina. El seu repertori es basava en l'escenificació i l'estilització de danses espanyoles, així com en peces clàssiques com La mort del cigne, de Saint-Saëns, popularitzada per Anna Pàvlova. Teresina va incorporar a aquesta tradició l'estilització de la dansa popular catalana, la sardana, amb la tècnica acadèmica, de manera que en el seu repertori hi havia la Sardana de les monges i La Santa Espina, de Morera. La seva dansa personalitzava el ritme i l'energia de la dansa espanyola amb l'estilització, l'elegància i el rigor de l'academicisme del ballet.

Fou contemporània d'Anna Pàvlova i d'Antònia Mercè, La Argentina, en una ciutat de París on els Ballets Russos havien deixat petja i que era el centre de l'avantguarda també coreogràfica. El 1937, Teresina va ballar a París amb Joan Magrinyà, Emili Vendrell i la Cobla Barcelona en favor de la causa republicana i amb la presència del Comissariat de la Generalitat catalana. També va participar en un acte benèfic en favor dels nens orfes pel bombardeig de Gernika, la qual cosa li va valer la retirada del passaport espanyol per part de Franco. Teresina Boronat va desenvolupar una carrera d'èxits fins a finals dels anys quaranta. Un cop retirada de l'escena, es va dedicar a la pedagogia de la dansa, tant a la Salle Pleyel com al seu estudi de París. Finalitzada la dictadura de Franco, Teresina tornà de l'exili i s'instal·là en la seva nova residència de Sant Antoni de Calonge, on tingué una vida discreta allunyada del món artístic. El 1977 fou visitada per Xavier Fàbregas, qui deixà constància de la seva figura i la seva transcendència artística en un article a la revista Serra d'Or.

Teresina Boronat formà part del conjunt de dones ballarines i coreògrafes del primer terç del segle xx que van protagonitzar el format de dansa solista prenent l'exemple d'Isadora Duncan, Ruth Saint Denis i Loïe Fuller. Van dirigir companyies i van crear espectacles de dansa total a partir de la inspiració que van significar els Ballets Russos de Diàguilev. Juntament amb pintors i compositors, va intentar crear un seguit de ballets que unien tradició i avantguarda. Teresina abraçava tres estils: dansa clàssica, dansa espanyola, i va intentar estilitzar i teatralitzar la dansa popular catalana, especialment la sardana, tal com Antònia Mercè havia fet amb diferents danses populars espanyoles. Però fou en el gènere espanyol on Teresina tingué més fama internacional a causa de la força i el reconeixement de la dansa espanyola i de la moda de l'espanyolada. Pel seu exili durant els anys del franquisme, la figura de Teresina Boronat ha caigut totalment en l'oblit, així com les seves aportacions coreogràfiques.

• Aviñoa, Xosé; Llorens, Pilar. Història de la dansa a Catalunya. Barcelona: Caixa de Barcelona, 1987.                           
• Guilanyà, Pere. «Teresina Boronat». La Nova Revista, 11 (novembre 1927), p. 261-263.<http://mdc2.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/novarev/id/3665/rec/2>.
• Murga Castro, Idoia. «Teresina Boronat». A: Escenografía de la danza en la Edad de Plata, 1916-1936. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 2009, p. 180-184.
• Fàbregas, Xavier. «Teresina retrobada». Serra d'Or, any 19, núm. 216 (setembre 1977), p. 51-54.
• Pallarès-Personat, Joan. «Teresina Boronat, ballarina andreuenca». Finestrelles, 12, 2002, p. 295-297. <http://www.raco.cat/index.php/Finestrelles/article/view/214643/294280> [Consulta: 27 maig 2014].
  

• <http://ca.wikipedia.org/wiki/Teresina_Boronat>
  
• <http://www.balletibanez.com/index_archivos/companyia_ballet_ibanez_esp.htm>