Marina Noreg

Coreògrafa

Marina Goubonina és coneguda a Barcelona com a Marina Lie Goubonina o Marina Noreg. Dels seus anys a Rússia es coneix que es va formar a l'Escola de Ballet del Teatre de Sant Petersburg al costat de mestres com O. Preobrajenska, F. Lopukhov, K. Goleizovski i P. Gusev, així com dansaires de caràcter com Alexander Chekryguin. També es va formar al Departament de Ritme de Leningrad, dirigit llavors per Nina Romanova. Es desconeix amb profunditat la seva activitat professional com a ballarina entre Sant Petersburg i Moscou. Se sap que a partir dels anys trenta va estar relacionada amb el govern de Stalin i que va col·laborar amb els serveis d'espionatge soviètics. A Rússia va casar-se amb Andreas Lie, un empresari i diplomàtic noruec del qual prendria el cognom de casada. De Rússia va marxar a Noruega a través dels contactes de William August Fisher, on va residir del 1935 al 1940 i on va desenvolupar una doble carrera com a coreògrafa i pedagoga i dirigint la seva pròpia companyia de ballet, que va girar per Noruega, Suècia, Itàlia i Suïssa. Aquesta activitat servia de cobertura per a la seva tasca d'espionatge. Va arribar a Espanya entre el 1938 i el 1940, refugiada per l'almirant Canaris després d'haver col·laborat amb els serveis d'espionatge alemanys i d'haver participat favorablement en la invasió de Noruega per part del règim nazi de Hitler. Aquest fet li va propiciar certa protecció i favors del règim de Franco i la va relacionar amb l'elit del poder polític i econòmic dels primers anys del franquisme. Fins al 1946 va exercir com a pedagoga de ballet a l'estudi i residència personal situat al carrer de Ripoll, 25, un antic palauet dels comtes de Fortuny. Allà tingué com a alumnes Joan Tena, Paul Goubé, Ivonne Alexander i Irina Kosmowska, alguns dels quals ballarins europeus refugiats a Barcelona. El 1946 va signar la primera coreografia per a l'espectacle de varietats Scala (1946), estrenat al Teatre Calderón de Barcelona, acabat d'inaugurar i dirigit per l'empresari alemany instal·lat a Espanya Eduard Duisberg. Aquell mateix any va presentar al Palau de la Música la seva alumna Irina Kosmkowska en el recital del 5 de maig.

Del 1947 al 1950 Marina va viure un tràgic episodi que li va suposar uns anys de reclusió a la presó de dones de Barcelona, i va abandonar tota activitat artística. Un cop en llibertat va reemprendre la seva col·laboració en el mitjà escènic i va coreografiar per a teatre, revista, sarsuela i cinema alhora que exercia de pedagoga de ballet. Va continuar col·laborant amb l'empresari Joaquín Gasa, amb l'Empresa Colsada, amb l'empresa Tamayo i amb la companyia de Tomás Bretón signant coreografies per a espectacles, com ara Taxi al Cómico, El gran Clipper, Usted Dirá, Angelina o la Hija del Brigadier, Historia de dos Mujeres, Mil y una piernas, Tranquilandia, No te quedes en la Puerta, Samos alegres, Salero de España, Charleston, Mujeres o diosas, Sirenas de Apolo, Luisa Fernanda, Maruxa, Doña Francisquita, El Conde de Luxemburgo, Katiusca, La verbena de la Paloma, Bohemios, La viuda Alegre, Marina, Barberillo de Lavapiés, Gigantes y cabezudos, La revoltosa, Luisa Fernanda, Doña Francisquita, Molinos de Viento i La tavernera del Puerto. El cinema també va ser un mitjà en què va col·laborar, especialment en els anys cinquanta, quan va coreografiar per a pel·lícules diverses: dirigides per Ignacio F. Iquino, Danza del Corazón (1952), Good bye Sevilla (1955), La pecadora (1956), El golfo que vio a una estrella (1955); Muchachas de Bagdad (1952), dirigida per Edgar G. Ulmer i Jerónimo Mihura; Miss couplé (1959), de Pedro Lazaga; i Pecado Mortal (1955), de Miguel Delgado. A partir dels anys seixanta va col·laborar com a pedagoga i actriu a l'EADAG dirigida per Ricard Salvat, i personalitzà el personatge de la mort en l'escenificació de Ronda de Mort a Sinera (1965).

Va desenvolupar tota aquesta tasca artística en paral·lel a la seva feina pedagògica duta a terme a Barcelona. A principis dels anys cinquanta va exercir la pedagogia de la dansa clàssica a l'estudi de ballet del carrer de Sant Pau, número 59, adquirit per familiars de la ballarina María Dolores Gómez de Ávila (Maria de Àvila), antiga seu dels mestres Pauleta Pàmies i Sacha Goudine. Noreg hi va exercir el seu mestratge al llarg dels anys cinquanta, i és on es va gestar l'embrió de la companyia de Joan Tena, el seu deixeble preferit.  Amb la companyia de Joan Tena (1954-1957) Marina exercí de mestra i coreògrafa. Durant aquells anys passaren pel seu magisteri ballarins destacats com Joan Tena, Miguel Navarro, Emilio Altés, Montserrat Costa i Jordi Ventura, entre d'altres. Durant els anys seixanta va impartir docència a l'escola Estudio Fiord, dirigida per Isabel Danís Ferran, on va formar la darrera generació de ballarins, entre els quals destaquen professionals com Enric Castan, Josep Maria Escudero, Neus López-Llauder, Cristina Magnet, Agustí Ros, Lolita Vilalta i Carme Calvet, entre d'altres.

Marina Goubonina va patir problemes de salut i els darrers anys de la seva vida se li va haver d'amputar una cama. El 1972 se li va organitzar un homenatge al Teatre Romea per tal de recollir fons per poder adquirir una pròtesi. Va passar el final de la dècada dels setanta al seu petit pis del carrer d'Aribau, on impartia classes en una habitació asseguda en una cadira de rodes.

Els trenta anys de trajectòria professional de Marina Lie Goubanina a Barcelona foren molt fructífers en dos grans àmbits: la pedagogia de la dansa clàssica i la coreografia. Parafrasejant les paraules de Sebastià Gasch, com a coreògrafa posseïa tots els coneixements imprescindibles per esdevenir excel·lent. Tenia un gran coneixement del cos humà i de la tècnica i sabia com traduir l'expressivitat a partir del cos amb un moviment orgànic i harmoniós. Els seus coneixements pràctics de música i cultura musical la dotaven d'una gran eina per a la creació, alhora que dominava el mitjà i l'esperit teatral. Els seus grans coneixements de pintura i escultura, tant històrics com estètics, li donaven elements per posar al servei de la plasticitat del gest. Com a pedagoga va contribuir de manera excel·lent a la formació de la professió durant més de trenta anys i diferents generacions de ballarins; els trets destacats del seu magisteri, heretats de l'escola russa, eren el gran coneixement de l'anatomia humana, la musicalitat, l'organicitat i expressivitat, la musicalitat (acompanyava ella mateixa al piano les classes si era necessari) i, per sobre de tot, la disciplina i l'actitud de professionalitat que imprimia en la seva feina. És recordada més com a pedagoga que com a coreògrafa, ja que la memòria viva dels seus alumnes en feren preservar la tasca. En el mitjà teatral, tanmateix, va contribuir a difondre el ballet a partir d'espectacles de revista, i en totes les obres tant de varietat com de teatre o sarsuela en què va participar va imprimir el seu segell d'expressivitat, rigor i professionalitat, contribuint a augmentar el nivell tècnic i estètic dels espectacles.

Com a coreògrafa de ballet coneixia la tradició romàntica, clàssica i expressionista, així com el realisme soviètic, de les escoles franceses italianes, russes i alemanyes, i va contribuir a ampliar l'imaginari i el repertori del context balletístic de Barcelona, molt condicionat pels temps de precarietat i censura que es vivia en temps de Franco. La seva petjada artística la va recollir el coreògraf Joan Tena, amb qui va col·laborar estretament en la seva companyia de ballet.

Marina Noreg a Escena Digital del CDMAE

Marina Noreg a la Viquipèdia