Joan Tena

Coreògraf

Joan Tena es va iniciar en la dansa clàssica després de la Guerra Civil amb el mestre Joan Magrinyà, fins que el 1942 conegué a qui fou la seva mestra durant vint-i-vuit anys: Marina Lie Goubonina. Va desenvolupar la primera etapa professional com a ballarí en el món de les varietats: va debutar en l'espectacle Scala Berlin (1946), dirigit per l'empresari alemany Eduard Duisberg i amb coreografies de Marina Noreg. Aquell mateix any 1946 va debutar com a ballarí clàssic en un recital al Palau de la Música al costat de la ballarina russa Irina Kosmovska amb un programa coreografiat per M. Noreg. Va continuar treballant en espectacles com Valses de Viena, amb coreografia de Paul Goubé. Al Teatre Victòria va formar part de l'espectacle Taxi al cómico (1947), de l'empresari Joaquin Gasa amb quadres de M. Noreg i al costat de Gemma del Río, Maruja Tamayo, Rina Celi, Fina Conesa, Trini Alonso i del còmic Alady. També va formar part dels actors d'El Gran Clipper. A partir dels anys cinquanta Tena decideix abandonar el món de les varietats i reorientar la seva professió creant projectes personals centrats exclusivament en la creació coreogràfica de ballet per a teatre. Amb el favor de l'empresari Eduard Tarragó, aconsegueix finançament per iniciar la companyia dels Ballets Joan Tena. Aquesta companyia suposava una ruptura respecte als Ballets de Joan Magrinyà, ja que no abordava la dansa ni la temàtica espanyola i se centrava en una nova estètica del gest d'influència expressionista, alhora que explorava l'abstracció i l'estètica musical dodecafònica. Els Ballets de Joan Tena debutaren al Teatre Calderón el gener del 1954, i el mes següent foren acollits al Teatre Romea (25-28 febrer). Van fer gira pels incipients Festivales de España del Ministeri d'Informació i Turisme, com els Festivales Populares de Gijón. Entre el 1954 i el 1957 va aconseguir fer temporades al Teatre Calderón de Barcelona i gires per poblacions espanyoles com Saragossa, Palma de Mallorca, València i ciutats d'Andalusia. El repertori estava compost per ballets curts de tall dramàtic i expressionista que feien ús de diversitat musical, incloent-hi ballets amb música dodecafònica. Van col·laborar amb Ballets Joan Tena intel·lectuals, pintors i compositors catalans, alguns de l'entorn de Dau al Set, com Lluís Romero, Tomàs Salvador, Arnau Puig, Josep Maria Gironella, Joan Tharrats i Josep Guinovart. El repertori el formaven peces com El mandarí meravellós (B. Bartok, Tharrats, P. Szilard, 1955); Suite; Las Ramblas (1955); Rafael Richart va crear els figurins d'El llac dels cignes (J. Van Allen, R. RIchart, Txaikovsky, 1955); Carnaval; Manolo Muntañola va dissenyar els figurins de Tango, Coral i Vals de Stravinsky; Marina Noreg va signar peces com Mazurka rusa de Glinka, Cracoviene de Rubinstein, Polonesa de Chopin, Resignación (amb el "Preludi" de Rachmàninov i figurins de R. Richart) i La mort del cigne, de C. Saint-Saëns, sobre la versió de Pavlova. El repertori del Ballet Joan Tena es va completar amb obres com Tocata i fuga de J. S. Bach, Grand pas a tres, L'ocell blau, Tres estudis rítmics (del compositor suís Armin Schibler), Gavota Boureé, Fantasía de Circo (amb música de J. Padrós) i Barcelona blues (amb música de X. Montsalvatge), totes peces coreografiades per J. Tena. Els ballarins destacats que acompanyaren aquells anys Joan Tena foren Antoni Monllor, Pilar Llorens, Consol Villaubí, Jordi Ventura, L. Ors, Seiferheld, J. Tapia, J. Pau, R. Uttini, G. Henríquez, C. Osta, J. Egea i M. Navarro. La gesta va culminar amb la presentació de la Companyia Ballet de Chambre Juan Tena a Zuric, Lausana, Ginebra, Lucerna i Berna el 1957. La relació professional amb el compositor Armin Schibler va concloure amb la col·laboració de Tena a la Statsoper de Zuric per coreografiar passatges d'una òpera del mateix Schibler.

La manca d'espais per a l'exhibició coreogràfica i d'un suport econòmic continuat van acabar amb el projecte dels Ballets Joan Tena el 1957. El final del projecte va suposar el final de la seu de la companyia al carrer del Comte de Salvatierra, i van reubicar l'Escola de Dansa al carrer Major de Gràcia, on va perviure durant quaranta anys. A partir d'aquell trasllat Joan Tena es va centrar en la tasca pedagògica i va coreografiar per encàrrec. Va escenificar Pere i el llop de Prokofiev al Palau de la Música; Joventuts Musicals, dirigides per Jordi Roch, li van encarregar la Història del soldat de Stravinski, que va ser presentada al Palau de la Música (1959), una gesta que es va repetir pocs anys més tard dins el Cicle de Festivals Internacionals de Joventuts Musicals. En aquells anys la seva creació es va centrar en la seva escola i en col·laboracions diverses. Durant els anys setanta va col·laborar amb l'AEDAG i amb Ricard Salvat impartint docència i coreografies per a muntatges teatrals, en què destaca l'Ós Nicolau en Ronda de mort a Sinera. Es va dedicar plenament a la pedagogia de la dansa clàssica ampliant-ne la formació amb professors internacionals com Olga Preobrajenska i Angelica Illich a París i Marika Bressobrasova a Montecarlo, mentre que en dansa expressiva va assistir a les classes de Harold Kreutzberg a Berna i de Mary Wigman, Dore Hoyer i Victor Gsowsky a Zuric. El 1965 va ser nomenat president provincial i nacional de l'Agrupación de Estudios Artísticos, creada pel Sindicato de Enseñanza, que agrupava els professors de dansa del país. Durant aquests anys va impulsar als teatres Calderón, Barcelona i Romea les Gales de Dansa, en què les escoles agrupades difonien la seva tasca artística. Va ser el primer a liderar els cursos internacionals d'estiu, i ell mateix va marxar a visitar els conservatoris de Moscou i l'escola Vaganova de Leningrad (Sant Petersburg) el 1972 per tal d'informar-se com estava organitzada oficialment la docència de la dansa clàssica. A Moscou va conèixer el compositor Aram Khatxaturian, amb qui va establir un vincle d'amistat i col·laboració professional amb la proposta d'escenificar una peça seva al Teatre Bolxoi. Després de dues visites els anys 1973 i 1974, la mort de Khatxaturian va suposar la fi del projecte.

Entrada la democràcia, Tena inicià converses amb les institucions culturals per al desplegament de la dansa a Madrid i Catalunya. Crític i en desacord amb el rumb de la dansa engegat per la Generalitat, decideix seguir treballant pel seu compte, sense suport. És seu l'article «El Ballet Nacional de Catalunya, una batalla cultural perduda?», publicat al Diari de Barcelona amb data 6 novembre 1983. Sota el nom de Joan Tena Ballet-Drama, estrenà el 1978 al Teatre Grec de Barcelona Homenatge a Petrarca, i el 1980 estrenà al Teatre Romea de Barcelona un nou programa format per tres peces: Cantigas de Alfonso X el sabio, Madame Liuvob i La hipocresia de Dios. El 1985 va estrenar un nou programa al Centre Cultural de Caixa de Terrassa i d'altres peces a l'Institut del Teatre i al Teatre Prado de Sitges. Els darrers anys de la seva professió els va viure en el si de la seva escola de dansa fins que va tancar les portes el 1998.

Va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1992. Fou premi d'honor FAD el 2006.

Joan Tena fou un ballarí, coreògraf i pedagog de la dansa clàssica a qui tocà viure el període d'aïllament i repressió cultural del franquisme. Format al costat de la seva mestra russa Marina Lie Goubonina, va aprendre els fonaments de la tècnica de ballet, de la musicalitat i de l'estètica de la dansa, que va intentar plasmar en la seva creació. Prenent com a referent artístic el llegat dels Ballets Russos de Diaghilev, va destacar com a coreògraf per l'impuls de modernitat i expressionisme que va donar a la seva dansa, especialment a les peces creades amb els Ballets Joan Tena, en col·laboració amb compositors i pintors catalans. Alhora, va explorar camins de composició vinculats als corrents de l'abstracció i el dodecafonisme. Contemporani de Joan Magrinyà i crític amb el seu magisteri, va defugir l'estètica i l'estil de la dansa espanyola i l'influx del folklore espanyol que havia impulsat la ideologia franquista, i va seguir indagant en els camins de l'avantguarda al costat dels artistes de Dau al Set i, més tard, de l'AEDAG. Com a pedagog va transmetre els fonaments de l'escola russa apresos de la seva mestra i es va interessar pels principis de la tècnica Vaganova de les escoles imperials russes. Com a mestre i president de la Agrupación de Estudios Artísticos, va treballar per defensar i dignificar la tasca de la dansa clàssica i la seva pedagogia i difusió. Va impulsar les Gales de Dansa i, en els anys de Transició, va dialogar amb les administracions per fer efectiva sobretot a Barcelona una companyia de dansa oficial.

1954. Sonata en Re Mayor, de Haydn. Teatre Calderón de Barcelona
1954. Preludio Número VIII, de J. S. Bach. Teatre Calderón de Barcelona
1954. Arabesque. Música de C. Debussy. Teatre Calderon de Barcelona 
1954. I want Jesus to walk with me. Música popular americana. Teatre Calderon de Barcelona
1954. Polca del ballet La edat de oro de Sostakowitch. Teatre Calderon de Barcelona
1954. Suite. Música de Juan Hidalgo, X. Guinovart. Teatre Calderon de Barcelona
1954. Balada. Música de F. Chopin. Teatre Calderon de Barcelona
1954. Coros Brasileños. Música de Gugilano. Teatre Calderon de Barcelona 
1954. Habanera. Música de I. Albéniz. Teatre Calderon de Barcelona
1954. Tango, Coral , Vals. Música de I. Stravinski. Teatre Calderon de Barcelona 
1954. Fantasia de Circo. Música de J. Padrós. Teatre Calderon de Barcelona
1955. Las Ramblas. Música de Joan Comellas. Escnif. J. M. Schmit. Teatre Calderon de Barcelona
1955. Carnaval. Música de R. Schuman, M. Schmit. Teatre Calderon de Barcelona.
1955. Barcelona Blues. Música de Xavier Montsalvatge. Teatre Calderon de Barcelona
1955. Tres estudis Rítmics. Música d’Armin Schibler. Teatre Calderon de Barcelona
1959. Historia del soldat. Música de I. Stravinsky. Palau de la música. Barcelona
1969. Pere i El llop. Música de Prokofiev. Palau de la música. Barcelona
1978. Homenatge a Petrarca. Teatre Grec. Barcelona
1980. Cantigas de Alfonso X el sabio. Teatre Romea. Barcelona
1980. Madame Liuvob. Teatre Romea
1980. La hipocresia de Dios. Teatre Romea
1985. Gnossiens. Música d’E. Satie. Centre Cultural Caixa de Terrassa
1985. Serenata melangiosa. Música de Txaiskovski. Centre Cultural Caixa de Terrassa
1985. Soliloquis. Música de Salvador Pueyo. Centre Cultural Caixa de Terrassa
1985. Concert per a corda, orgue i percussió, de Francis Poulenc. Centre Cultural Caixa de Terrassa
1985. Campanades a mort. Música de Lluís Llach. Institut del Teatre
1985. El meu amic el mar. Músicade Lluís Llach. Institut del Teatre
1985. Minuet i Badinerie sobre música de J. S. Bach
1985. Oh Fortuna de Carl Off
1985. On the other front sobre partitura musical de L. Bernstein
1985. La fada sobre partitura musical d’Enric Morera. Teatre Prado. Sitges

Tena, Juan. Crónica de una vocación. Barcelona: Ed Balmes. S.L., 2003.

Aviñoa, Xosé; Llorens, Pilar. Història de la dansa a Catalunya. Barcelona: Ed. Caixa de Barcelona, 1987.

Salvat, Ricard. «A mode de Comiat a Joan Tena». Assaig de teatre. Revista de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral, núm. 60-61 (2007), p. 255-257.

Del Val, Carmen. «EL Diaghilev català». Assaig de teatre. Revista de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral, núm. 66-67 (2008), p. 82-84.

Noguero, Joaquim. «Juan Tena. Olvido y muerte de la tradición». Danza en Escena, núm. 19 (2008).

Entrada de Joan Tena a la Viquipèdia: <http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Tena_i_Aran>

Article «Dansa clàssica. Del s. XIX al XXI»: <http://archive.today/tpsq9>