Joan Magrinyà

Coreògraf

Ballarí, coreògraf i mestre de dansa català.

Nascut en el si d'una família burgesa de Vilanova i la Geltrú, als quinze anys es traslladà a viure a Barcelona per ajudar en el negoci familiar. El 1922 es matriculà a l'Institut Català de Rítmica i Plàstica de l'Orfeó Català al Palau de la Música, dirigit pel mestre Joan Llongueres, on aprengué els primers fonaments del moviment i del ritme i entrà en contacte amb l'ambient artístic i escènic del context. El Gran Teatre del Liceu va ser el seu gran referent, on acudia per les òperes i el ballet. El 1923 va fer la primera actuació en públic a la societat La Violeta Gracienca. El 1924 les actuacions dels Ballets Russos al Teatre del Liceu van decantar la seva vocació artística definitivament. Va contactar amb W. Wassilief, el mestre de ball rus a les òperes del Liceu, i li va sol·licitar classes particulars alhora que practicava individualment. A Barcelona va continuar col·laborant en projectes escènics, com l'obra El burgès gentilhome, de Molière, presentat a la sala del Coliseu Pompeia de Gràcia a càrrec de la companyia del Teatre Íntim d'Adrià Gual el 14 d'octubre del 1926 i amb direcció musical de Pau Casals i coreogràfica de Joan Llongueres i Aureli Campmany. L'èxit féu repetir la gesta al Palau de la Música dos dies més tard, i un article de La Veu de Catalunya va ressenyar i destacar la figura de Joan Magrinyà: «A un dansarí català». El desembre del 1926 el mestre Wassilief féu debutar Magrinyà en el cos de ball de l'òpera El Princep Igor i, dies després, com a solista a La nit de maig de Rímski Korsàkov i a Capricis d'Oksana. Dies més tard, la mestra Pauleta Pàmies sol·licitava a Magrinyà que ballés a l'òpera Aïda al Liceu. Les seves amistats Alfons Puig i Sebastià Gaschel van influir estèticament en el seu projecte artístic i el van impulsar. En aquells anys va declinar col·laborar amb els Ballets Russos, la companyia d'Antònia la Mercè i la mateixa Ana Pavlova. El 12 de juny del 1927 va participar en la cinquena vetllada del Teatre Íntim d'Adrià Gual al Coliseu Pompeia a La família de l'Arlequí interpretant el paper solista de Coviel·lo. A partir del 1928 va ampliar la formació acadèmica abraçant l'estil de l'escola bolera amb el mestre Coronas, i temps més tard, amb la família Pericet, entroncant la tradició coreogràfica vuitcentista amb la del segle XX. Uns anys més tard aniria a Madrid a formar-se en ball flamenc amb l'Estampio, completant el seu vessant de ballarí en l'estil internacional del ballet i la dansa espanyola. El 1930 intervingué en dues grans efemèrides: el festival benèfic organitzat pel Teatro Lírico Práctico Nacional a la Sala Capsir (antic Teatre Olimpo) el 30 d'abril —on interpretà Gopak i Minuet acompanyat de les seves noves parelles de ball, Carme Salazar i Francesca Garcia, deixebles de Pàmies i Magrinyà— i, dies més tard, l'acte de cloenda del Centenari del Romanticisme, organitzat pel Cercle Artístic als jardins del Laberint d'Horta; Santiago Marco, el mestre Llongueres i Pauleta Pàmies foren els responsables artístics de diferents seccions, i Joan Magrinyà —acompanyat de Carme Salazar i del cos de Ball del Liceu— va interpretar Vals Brillant, Vals i Masurques de Chopin, el pizzicato del ballet Silvia de Léo Delibes, així com un vals de Chopin. El 1931 va obrir el seu primer estudi al carrer de Sant Pau, 75, i va començar amb les primeres deixebles, alhora que continuà treballant per al Gran Teatre del Liceu en les òperes i creant petits ballets. Els anys de la República van suposar l'impuls definitiu de Magrinyà a l'escena. El 10 de gener del 1932 va participar al Foment de Vilanova en una gala en què va presentar peces del seu ja ampli repertori: Vals de Brahms, Gopak de Mussorski, fragments de Petrushka de Stravinski, La danza del fuego de Falla i Jota aragonesa i dansa catalana de Juli Pons, que l'acompanyava al piano. A partir d'aquest moment inicià un conjunt de recitals per a entitats culturals i musicals de tot Catalunya. Ballà a Girona, Terrassa, Sabadell, Reus, Igualada i Olot acompanyat de pianistes com Hermínia Gas, Joan Gibert i Màrius Montserrat. El 31 de maig del 1932 tingué lloc el seu gran debut a Barcelona al Teatre Urquinaona, tot just acabat d'inaugurar, amb el suport d'Alfons Puig i Sebastià Gasch —que li dedicà un article a la revista Mirador. Inspirat per l'artisticitat dels Ballets de Diaghilev, Magrinyà va treballar en col·laboració de pintors i compositors catalans, fet que continuà al llarg de la seva vida creativa. El programa de mà fou dissenyat per Grau Sala. La proposta coreogràfica era variada i constava de diferents peces, algunes de creació pròpia i d'altres d'adaptades de Massine o Fokine. Va presentar com a inèdites La polka de l'equilibrista, amb música de Blancafort i acompanyat al piano per Juli Pons —ballet miniatura, ubicat en una barraca ambulant de fira, paròdic i acrobàtic homenatge a les arts populars—, en què Magrinyà aparegué amb sabatilles de punta. L'altre gran coreografia fou Ritmes, de Labroca, una obra inspirada en el ritme accelerat de vida dels temps moderns: maquinisme i velocitat a partir de la figura d'un treballador de fàbrica. La resta del repertori inclogué un fragment de Petroushka de Fokine al costat de les seves primeres incursions en la dansa espanyola: un Garrotín, Danza del molinero del sombrero de tres picos de Falla, la Dansa catalana de Millet i una Jota aragonesa composta per Juli Pons. Al llarg d'aquests anys va seguir les seves actuacions al club Turó, gales per al Casal del Metge i el festival de dansa de l'ADLAN, organitzat pel GATCPAC al Teatre Barcelona (1935). Va anar ampliant el repertori amb peces com Mercuri de Scarlatti, Cake-Walk de Debussy, Arlequí de Schumann, Abstracció de Satie, Trepak, Poli-ritmes, Bolero 1830, Panaderos i Empordanesa sobre la sardana de concert de Millet, i va continuar col·laborant en òperes del Liceu. El 1936 presentà el final de curs de la seva escola a l'Orfeó Gracienc, espectacle que serviria d'antecedent per a moltes escoles d'anys posteriors. La premsa en va destacar Les Sílfides, i allí es va iniciar la tradició del ballet clàssic català del segle XX amb deixebles com Maria Josepa i Cristina Izard, les germanes Ivone i Jeanette Alexander, Maria Lluisa Nogués, Mercè Basses, Rosa Maria Martino, Marta Duran, Rosa Maria Navas, Teresa Pujol i Maria Vilarubina. Aquell mateix any 1936 marxà a París i Londres per ampliar estudis amb mestres russos com Olga Preobrajenska, Libouv Txernixeva i Nikolai Legat, i va entrar en contacte amb els Ballets del Coronel de Basil, els de Renée Blum, Mihail Fokine i el Ballet de Markova-Dolin. De tornada a Barcelona inaugurà el nou estudi al carrer de Petritxol i aleshores esclatà la Guerra Civil. L'any 1937 i durant nou mesos participà en una gira per diversos països europeus per encàrrec del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. El 1937 s'incorporà al Liceu com a mestre del Cos de Ball amb motiu del traspàs de Pauleta Pàmies, i hi va incorporar les seves deixebles Trini Borrull, Rossita Segòvia i Maria Lluïsa Nogués. Va signar les primeres coreografies: Corrida de Feria (1937), de Salvador Bacarisses, El carrilló màgic (1939), de Pic Mangiagalli, interpretats per María de Ávila, Emma Maleras i Isidre Fuentes, El amor brujo, de Falla, i El carnaval, de Schumann, interpretats per María de Ávila, Filo Feliu i el Cos de Ball.

Acabada la guerra, continuà amb la seva dedicació en la docència, es mantingué com a coreògraf del Cos de Ball del Liceu i durant la dècada dels anys cinquanta va fer molts recitals de ballet i de ball espanyol per a diferents teatres de Barcelona i Madrid. Acompanyat per les seves alumnes destacades —Lluïsa Nogués, Trini Borrull, Maruja Blanco, Josepa Izard i María de Ávila— va configurar programes recuperant peces antigues del seu repertori i creant-ne de noves, com L'ocell blau (1940), Himne al Sol (1942) i La Kovantxina (1945), entre les més destacades.

Un decret del govern de Franco va donar pas a la fundació del Conservatori de Dansa de Barcelona, que el mateix mestre Magrinyà va passar a dirigir a partir del curs 1944-1945 en el si de l'Institut del Teatre. La recuperació de la programació internacional del Liceu va animar Magrinyà a liderar un projecte coreogràfic similar als desenvolupats per companyies de Londres, París, Montecarlo i Nova York com a continuadors dels Ballets de Diaghilev. Amb el suport econòmic i intel·lectual de Manuel Segura i Tàrrega, Nicolau Ferrater i Adrià Sardó, així com la col·laboració d'artistes plàstics i musicals i d'un grup de ballarins i deixebles, va fundar els Ballets de Barcelona. El repertori el formaven peces de perfil clàssic i de dansa espanyola. El 1951 van debutar al Teatre Calderón i van girar per Catalunya, Espanya, poblacions de la costa i París, però no van rebre el suport econòmic necessari per consolidar el projecte. La companyia es va dissoldre el 1953 i els ballarins van passar a integrar-se en el Cos de Ball del Gran Teatre del Liceu. Amb el Cos de Ball van continuar treballant i Joan Magrinyà es retirà com a intèrpret el 1957.

Als anys seixanta es va donar un nou impuls creatiu: una nova generació de ballarins, sorgits de les aules de l'Institut, de l'escola privada i del Cos de Ball del Liceu, van ajudar a realitzar el desig de crear una companyia més enllà del Cos de Ball per a les òperes. El repertori d'aquells anys el van formar peces de tall clàssic, neoclàssic i espanyol. Els intèrprets d'aquests ballets foren la darrera generació de ballarins clàssics del mestre, alguns amb projecció internacional, com Carme Cavaller, Guillermina Coll, Antonio Castilla, Alfons Rovira, Josep Maria Escudero, Fernando Lizúndia, Joan Sànchez i Miguel Navarro. D'altres —la majoria dones— continuaren la tasca pedagògica del mestre, com ara Montserrat Costa, Mercedes Falcó, Charo Contreras, Cristina Guinjoan, Consol Sánchez, Emilio Gutiérrez i Assumpció Aguadé. Les seves deixebles Aurora Pons i María de Ávila van arribar a ser directores del Ballet Nacional d'Espanya en temps de democràcia. Joan Magrinyà es jublià de l'Institut del Teatre el 1974 i del Gran teatre del Liceu, el 1977, després d'haver coreografiat més de cent òperes.

Al llarg de la seva vida va rebre diferents premis i distincions. El 1951 rebé el premi Amadeu Vives, atorgat pel Govern Espanyol; el 1967, la Medalla de Plata al mèrit artístic de la Diputació de Barcelona; el 1972, el premi extraordinari de Teatre del Govern Espanyol; el 1973, la Medalla d'Or del Liceu i el Mèrit Cultural de la Diputació de Barcelona, i el 1983, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. El 1990 el Ministeri de Cultura li concedí la Medalla d'Or al mèrit en Belles Arts.

Va ser el coreògraf i mestre —tant de ballet clàssic com de ball espanyol— que recollí les influències estètiques de les avantguardes dels Ballets Russos de Diaghilev i que va donar l'impuls a la dansa escènica catalana del segle XX, malgrat que la dictadura de Franco condicionà la seva vida artística, tant en la seva formació com en el desplegament de la temàtica artística. En la primera etapa, fins a la II República, va crear les obres més innovadores i avantguardistes pel que fa a la concepció coreogràfica i estètica. L'etapa del franquisme es caracteritzà per l'impuls d'un tipus de ball, d'estil predominantment espanyol, en què l'escola bolera tingué un gran protagonisme. Cap al final de la seva carrera intentà rellançar l'estètica neoclàssica en la seva dansa. Fou un dels mestres i coreògrafs més destacats del segle XX del nostre país. Va contribuir a introduir i estendre el ballet a Catalunya i va formar tres generacions de ballarins catalans, tant en el si de l'Institut del Teatre com des de la seva escola privada i l'Escola del Liceu. Els seus deixebles masculins van ser primers ballarins de dansa clàssica en companyies internacionals, i les seves deixebles femenines van ser grans pedagogues que han contribuït a desplegar, difondre i consolidar la tradició de la dansa clàssica arreu del país.

Creacions de solos i petit format

1932 La polca de l’equilibrista. Música de Blancafort. Teatre Urquinaona.
1932 Ritmes-Música Labroca. Teatre Urquinaona.
1932 Jota aragonesa. Música de Juli Pons. Teatre Urquinaona.
1932 Dansa Catalana. Música de Millet. Teatre Urquinaona.
1932 Danza del molinero. Música de Manuel de Falla. Teatre Urquinaona.
1935 Poliritmes. Teatre Barcelona.
1935 Cake walk. Música de C. Debussy. Teatre Barcelona.
1935 Arlequí. Música de R. Schuman. Teatre Barcelona.
1935 Trepak. Teatre Barcelona.
1942 Himne al Sol. R. Korsakov. Palau de la Música.
1945 La Kovantixina.

Coreografies pel Teatre del Liceu

1937 Corrida de Feria. Música de Salvador Bacarisses.
1939 El carilló màgic. Música de Pick Mangiagalli. Decoració i figurinisme: Francesc Ribera.
1939 El amor brujo. Música de Manuel de Falla.
1939 Carnaval. Música de Schuman. Coreografia: Mihail Fokine. Decoració i figurins: Leon Bakst. 
1955 Pavana Real. Música de Joaquin Rodrigo. Figurins: Francesc Riera. 
1962 Rapsodia sincopada. Música de Rodríguez de Llauder.
1962 Soirée vienesa. Música de Richard Strauss.
1963 Suite de danses de Couperin. Música de Richard Strauss. Figurins de Trabal Altés. 
1964 Gavines. Música de Joan Altisent. Tema: ambient mariner. Figurins Manuel Muntanyola. 
1964(?) Evocació. Música: vals trist Carèlia de Sibèlius. Decoració i figurins: Josep Maria Espada.
1967 A tempo romántico. Música: valsos i mazurca d’Enric Granados. Figurins de Trabal Altés.
1968 El combat. Música de Banfield.
1969 Nochebuena del diablo. Música d’Oscar Esplà. Decoració i figurins: Trabal Altés.
1969 Els cinc continents. Música de Joan Guinjoan. Decoració d'Agustí Puig. Cos de Ball del Liceu.
1973 Pierrot. Música de Prats Trian. Figurins de Ramon Aulina de Mata. 
1973 Laberint. Música de Xavier Montsalvatge. Decoració i Figurins: Ramon Ivars. 
1973 La sardana de les monges. Música d’Enric Morera. Decorat i figurins de Ramon Ivars.
1973 Interludi. Música d’Amadeu Vives.

Coreogorafies pels Ballets de Barcelona

1951 Festa Major. Música d’Enric Morera. Decorats i figurins de Pere Pruna. Teatre Calderón.
1951 Tapices de Goya. Música d'I. Albéniz, E. Granados i Joan Alfonso. Teatre Calderón.
1951 La revoltosa. Música de R. Chapí. Figurins de Sáenz de Tejada. Teatre Calderón. 
1951 La moza y el estudiante. Música de Tomás Breton. Dcorats d’Emili Ferrer. Teatre Calderón.
1951 El diabjo cojuelo. Música de Casimir Gide. Decorats i figurins d’Hugo Manoel. Teatre Calderón.
1951 Romance de la fragua. Música de Rafael Ferrer. Decorats i figurins d’Emili Ferrer.

Altres coreografies  

1967 Giselle. Música d'Adolphe Adam. Palau de la Música.

Aviñoa, Xose; Llorens, Pilar. Història de la dansa a Catalunya. Barcelona: Ed. Caixa de Barcelona, 1987.

Diversos autors. La escuela Bolera. Encuentro Internacional. Madrid: Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música, 1992.

Garcia Soler, Xavier. Joan Magrinyà dansa viva. Barcelona: Editorial Pòrtic, 1938.

Joan Magriñà a la Viquipèdia