Segon solo de dansa-teatre de Marta Carrasco (Barcelona, 1963), estrenat el 1998 al Festival de Teatre de Sitges a partir de l'obra i la vida de Camille Claudel, l'escultora francesa que fou amant i model d'Auguste Rodin i que va passar els darrers trenta anys de vida (des que en tenia 49) internada en un sanatori. Aquest solo té una durada de 60 minuts i quan duia una dècada i mitja de vida dalt dels escenaris continuava dins el repertori de Marta Carrasco.
La música de l'espectacle barreja composicions d'Alberto Iglesias, Mozart, Jacques Brell i Ravel, que responen a diferents estats d'ànim de la protagonista. Tota la peça és un retrat de Camille Claudel com a artista i com a dona, i Marta Carrasco es posa a la seva pell exhibint una passió en tot allò que fa —passió per la vida i per la creació— que l'acosten a la follia.
Aquest solo precedeix la primera creació de Marta Carrasco —després de ser ballarina de les companyies d'Àngels Margarit, Avelina Argüelles i Ramon Oller—: Aiguardent (1995). En aquest solo Carrasco dona una mirada a la solitud dolorosa des de l'abisme etílic amb un conjunt d'ampolles que buida cada cop de manera més salvatge damunt de la taula i d'ella mateixa, asseguda en una cadira amb rodes que la fa moure's sense bellugar-se. Ja en aquesta obra primerenca, Carrasco mostra la seva gran capacitat plàstica per crear imatges colpidores al costat d'una imponent interpretació dramàtica.
Les característiques plàstiques i dramàtiques es repeteixen en el segon solo, en què la creació escultòrica de Claudel pren mida humana amb una gran figura blanca en què penetra Marta Carrasco, convertint-se ella mateixa en la seva pròpia creació. Encara més espectacular és l'efecte que proporciona un teló de plàstic quasi transparent darrere el qual se situa Carrasco, que el fa vibrar, primer amb les mans, després amb el cos, finalment agafat per la boca, amb un gran crit munchià que fa tremolar l'escenari. L'escena final, dalt un gronxador que frega els caps del públic, és una altra imatge de follia que tant frega el dolor per qui es perd com el plaer més profund de qui no es vol trobar. Són alguns dels extrems contraris que sovint trobem encarats en les creacions de Marta Carrasco i que és una de les raons per les quals són obres tan colpidores.
Blanc d'ombra (Recordant Camille Claudel) és una peça codirigida per la mateixa intèrpret, Marta Carrasco, i Pep Bou, amb la col·laboració d'Óscar Molina. Va rebre el premi Butaca del públic el 1999 i el premi de la Crítica de Los Angeles el 2004.
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
