Joan Ramis i Ramis

Dramaturg

Joan Ramis va néixer a Maó el 1746. Va estudiar dret a Mallorca, i el 1767 va obtenir el títol de doctor a la ciutat pontifícia d'Avinyó. Amb altres escriptors i intel·lectuals il·lustrats, va fundar una acadèmia sàvia, la Societat Maonesa de Cultura (Pons i Salord 1991), que es reunia a casa seva. Va exercir diversos càrrecs oficials, tant sota sobirania anglesa com espanyola. De seguida va destacar en el terreny del teatre, i va estrenar tres obres estèticament diverses, però totes molt interessants: Lucrècia o Roma libre, Arminda i Rosaura o el més constant amor. Després de Rosaura va deixar d'escriure teatre. D'aquesta època darrera ens ha arribat una col·lecció de poesies burlesques i amoroses (1809), l'opuscle Temps i paratges de Menorca en què és més gustós i saludable o danyós, respectivament, el peix i marisc [...] de Maó (1811), unes quantes poesies en llatí i sobretot un important poema èpic en castellà, La Alonsíada (traduït al català per Vicenç Albertí). Però Ramis principalment es va dedicar a la història de Menorca: així, va escriure Resumen topográfico e histórico de Menorca (1787), Antigüedades célticas de la isla de Menorca (1818), Historia civil y política de Menorca (1819), entre d'altres. Va morir a Maó el 1819.

La primera de les seves obres de teatre, Lucrècia (1769), és una tragèdia en cinc actes que agafa com a tema un episodi de la història romana, i constitueix la primera mostra d'una peça neoclàssica en la literatura catalana. L'argument és el següent: Col·latino, marit de Lucrècia, exalça la virtut de la seva esposa contra l'opinió de Tarquino, el fill del rei de Roma, que pensa que no existeix la virtut entre els romans. Tarquino descobreix amb sorpresa que Lucrècia és realment honesta, i això encén el seu desig. Finalment, declara a la dama la seva passió i li demana que el correspongui. La negativa de Lucrècia l'exaspera i, després d'amenaçar-la de matar-la, la viola. Quan torna Col·latino, Lucrècia li explica l'agressió de què ha estat víctima, i se suïcida, incapaç de viure en la deshonra. El marit, amb Brutus i uns quants cavallers romans que han presenciat l'escena, es conjuren per abatre la tirania.

Arminda (1775) és la segona obra dramàtica de Ramis, i està distribuïda en tres actes. S'hi manté el rigor formal classicista, com el respecte a les tres unitats, però els valors més característics del neoclassicisme deixen pas aquí a una estètica més pròxima al rococó. Aquest és l'argument: Don Ramon, comte d'Urgell, està enamorat d'Arminda, una pastora. A causa de la seva inferioritat social, ella no el correspon, tot i que l'estima. Però llavors el pare adoptiu de don Ramon, el comte de Barcelona don Berenguer, decideix que aquell es casi amb la infanta de Castella. Quan descobreix que qui havia de ser el seu hereu en realitat es vol casar amb Arminda, els fa empresonar tots dos i els condemna a mort. En aquell moment el pare d'Arminda li revela que ella no és realment la seva filla, sinó que la va trobar al bosc, abandonada pels sarraïns. Don Ramon comprèn llavors que Arminda és la seva pròpia filla, a qui ell havia donat per morta a conseqüència d'un atac dels moros. Res no s'oposa aleshores al final feliç del casament dels dos enamorats.

L'última de les seves obres de teatre és Rosaura o el més constant amor (1783), dividida en cinc actes, i és la més allunyada del neoclassicisme. Encara que es qualifiqui de tragicomèdia, és més aviat una comèdia rococó, amb un graciós que rebaixa el dramatisme de l'argument i amb un desenllaç abrupte per aconseguir un final feliç. L'argument de Rosaura insisteix en el tema de la constància amorosa: Rosaura i don Enric s'estimen, però el rei de Portugal, que ho ignora, també es vol casar amb ella. Vinblanc, el graciós, intenta dissuadir el seu senyor de les seves pretensions amoroses, sense aconseguir-ho. Els esdeveniments es precipiten quan el rei descobreix una carta de don Enric a Rosaura. No sap qui l'ha escrita, però està decidit a castigar el culpable. Els dos enamorats decideixen contar al rei la veritat i demanar-li clemència, però ell els tanca a la presó. A la fi, permet que don Enric visiti Rosaura per convèncer-la que es casi amb el rei i salvi així la vida. Ella s'hi nega i tots dos decideixen suïcidar-se, però el rei, que assistia d'amagat a l'escena, s'admira de la fortalesa del seu amor i accedeix al seu casament.

Per entendre la singularitat del teatre de Ramis, que compon peces profanes en un registre literari culte, mentre que als altres països de llengua catalana només trobem obres d'intenció devota o estrictament popular —entremesos i col·loquis—, s'ha de recordar la situació singular en què es troba Menorca al segle XVIII. L'illa, desvinculada d'Espanya a conseqüència del tractat d'Utrecht, va quedar sota sobirania anglesa o francesa durant la major part del segle XVIII, i el català s'hi va mantenir com a llengua de l'administració fins a 1802, en què va tornar a formar part definitivament d'Espanya. Amb la separació, l'illa va viure una expansió econòmica sense precedents basada en el comerç marítim, i això va originar l'aparició d'una nova classe social, una burgesia que necessitava satisfer les seves necessitats culturals i de relació social. El teatre cobria perfectament aquest doble objectiu. En bona part, les traduccions permetien subministrar material representable al nou teatre de Maó, però la conjuntura favorable també va propiciar l'aparició d'aquest dramaturg original, capaç de compondre les peces més interessants de la literatura dramàtica catalana del Setcents.

Lucrècia o Roma libre és la seva primera obra de teatre i la més interessant, segons el judici unànime de la crítica. Tots els seus ingredients s'identifiquen amb el neoclassicisme: l'argument és tret de l'antiguitat clàssica, la forma és la d'una tragèdia en cinc actes que guarda escrupolosament les tres unitats (de temps, de lloc, d'acció) amb una remarcable simplicitat estilística i argumental, l'obra planteja un dilema moral —entre la defensa de la virtut conjugal o l'obediència a una autoritat injusta— a partir d'una peripècia argumental mínima, i hi ha una extrapolació del cas particular, que es converteix en una denúncia contra la tirania, i culmina amb la revolta contra una forma de govern rebutjable. En aquest sentit, el contrast de Lucrècia amb Arminda és patent: Arminda no reprèn un tema clàssic, té una major complexitat argumental i fa ús de la polimetria en incorporar al text unes cançons que segurament s'havien de cantar al principi de la representació, i no denuncia les convencions socials que rebutgen el casament entre persones que no siguin de la mateixa classe, sinó que el triomf de l'amor reposa aquí en un truc argumental que eleva l'estatus de la pastora a princesa.

Quan Ramis dona a conèixer la darrera de les seves obres de teatre, Rosaura o el més constant amor, Menorca s'acabava de reincorporar —provisionalment— a la Corona d'Espanya. En aquest context, l'estètica de Rosaura s'ha interpretat sovint com un compromís de Ramis amb els gustos hispànics i una rectificació dels aspectes més neoclàssics de la seva producció anterior. El retorn a l'heptasíl·lab i la introducció d'un personatge tradicional com el graciós Vinblanc, amb la caracterització dialectal pròpia d'aquest personatge, abonarien aquesta interpretació. De tota manera, l'opció estètica que representa Rosaura no estava pas renyida amb un tipus de teatre còmic europeu que mantenia vigència a final del segle XVIII.

El 2014 es va estrenar una versió de Lucrècia a La Seca-Espai Brossa, amb dramatúgia i direcció de Sergi Marí.

Busquets, Loreto. «Lucrècia de Joan Ramis». A: Miscel·lània d'homenatge a Enric Moreu-Rey, I. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988, p. 335-370.

Carbonell, Jordi. «L'obra literària de Joan Ramis i Ramis». Revista de Menorca, (1967), p. 5-64.

Carbonell, Jordi (ed.). A: Ramis, Joan. Lucrècia. Barcelona: Edicions 62, 1968. Primera edició de l'obra de Ramis.

Carbonell, Jordi (ed.). «Joan Ramis, Lucrècia». A: Ramis, Joan; Baró de Maldà. Teatre i prosa. A cura de Josep Borrell. Barcelona: Edicions 62: Edicions Orbis, 1894.

Gomila Saura, Jaume (ed.). A: Ramis i Ramis, Joan. Lucrècia o Roma libre. Barcelona: Proa, 2004.

Grilli, Giuseppe. «Pròleg». A: Miró, Maria-Mercè (ed.); Fontanella, Francesc; Ramis i Ramis, Joan. Teatre barroc i neoclàssic. Barcelona: Edicions 62, 1982, p. 17-42.

Massip Bonet, Francesc. Història del teatre català. 1. Dels orígens a 1800. Tarragona: Arola Editors, 2007, p. 322-326.

Melchor, Vicent de; Valsalobre, Pep (ed.). A: Ramis i Ramis, Joan. Arminda. Bellcaire d'Empordà: Edicions Vitel·la, 2006.

Miró, Maria Mercè; Carbonell, Jordi (ed.). A: Fontanella, Francesc; Ramis i Ramis, Joan. Teatre barroc i neoclàssic. Barcelona: Edicions 62, 1982, p. 153-247. Reedició de Lucrècia i primera edició de Rosaura o el més constant amor.

Otero-Vidal, Mercè. «Joan Ramis, entre Lucrècia i Brutus». Revista de Menorca, (1996), p. 5-17.

Paredes, Maria; Salord, Josefina (ed.). Joan Ramis i Josep M. Quadrado: de la Il·lustració al Romanticisme. Barcelona: Universitat de les Illes Balears: Institut Menorquí d'Estudis: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1999.

Pons, Antoni-Joan. «Caetera ex scriptis pete: notes sobre l'obra de Joan Ramis». Randa, núm. 21 (1987), p. 109-129.

Pons, Antoni-Joan. «Noves publicacions sobre Joan Ramis i Ramis». Revista de Menorca, (1990), p. 459-466.

Pons, Antoni-Joan; Salord, Josefina (ed.). Registre de la Sociedat Maonesa. Maó: Institut Menorquí d'Estudis, 1991.

Pòrtulas, Jaume. «La Lucrècia de Joan Ramis: drama d'honor clàssic». A: Bañuls, J. V.; de Martino, Francesco; Morenilla, Carmen (coord.). El teatro greco-latino y su recepción en la tradición occidental. Bari: Levante Editori, 2006, p. 533-566.

Salord, Josefina. «Joan Ramis». A: Rossich, Albert (dir.). Panorama crític de la literatura catalana, III: Edat Moderna. Barcelona: Edicions Vicens Vives, 2011, p. 516-533.

Valsalobre, Pep. «Sobre "Arminda" i "Rosaura" de Joan Ramis: preguntes i sospites». A: Salord, Josefina (ed.). Vicenç Albertí i el teatre entre la Il·lustració i el Romanticisme. Vol. II. Barcelona: Edicions UIB: Institut d'Estudis Baleàrics: Publicacions de l'Abadia de Montserrat: Institut Menorquí d'Estudis, 2012, p. 79-112.