Palma

Descripció

Capital de Mallorca i del conjunt de les Illes Balears. El municipi té una extensió de 209 km² i aproximadament 410.000 habitants.

En l'actualitat conserva en actiu dos teatres històrics: el Teatre Principal, reobert el 2007 després de més de sis anys de romandre tancat per fer-hi reformes i ubicat al nucli antic de la ciutat, i el teatre Mar i Terra, ubicat al barri de Santa Catalina i reinaugurat el 2010, després que el 2002 l'Ajuntament de Palma l'adquirís amb la intenció de restaurar-lo. Es tracta de dos locals gestionats per ens públics, en el primer cas per la Fundació Teatre Principal, sota la titularitat del Consell de Mallorca, i en el segon cas per l'Ajuntament. Aquest darrer gestiona també el Teatre Municipal Catalina Valls i el Teatre Municipal Xesc Forteza, ambdós situats al centre de Palma i inaugurats el 1994 i el 2006, respectivament. La resta d'espais són de gestió privada: l'Auditòrium de Palma, amb programació regular des de 1969 i un dels escenaris més rellevants de la segona meitat del segle XX; el Teatre Sans, gestionat per la companyia Estudi Zero i inaugurat el 1989; el Teatre del Mar, fundat per iniciativa de la companyia Iguana Teatre el 1993 i ubicat a la barriada del Molinar, i dues sales de creació recent, Trui Teatre (2010), molt enfocada als musicals i altres espectacles comercials, i la Sala Dante (2013), que programa una gran quantitat de concerts de música de cambra i d'espectacles de teatre infantil i juvenil.

També hi ha alguns espais que, tot i no ser pròpiament teatres, acullen espectacles teatrals de manera més o menys regular. És el cas del pati de Can Alcover, propietat de l'Obra Cultural Balear. En ocasions més puntuals, algunes llibreries i sales de concerts programen entre les seves activitats representacions teatrals, principalment cicles de microteatre.

Pel que fa a esdeveniments teatrals que perviuen amb regularitat, cal tenir en compte el Festival Internacional de Teatre de Teresetes de Mallorca, creat el 1999.

Palma ha incrementat considerablement l'oferta de docència teatral durant els darrers anys i ara, entre els centres més destacats, a més de tenir el Conservatori Professional de Música i Dansa de Mallorca (creat el 1935), disposa de l'Escola d'Arts Escèniques del Teatre Sans (1990), l'Escola Superior d'Art Dramàtic de les Illes Balears (ESADIB) (2006) i La Impossible (2013), una escola de dansa de la companyia Mariantònia Oliver.

Ciutat, arquitectura i espai escènic

L’evolució del mapa teatral d'una ciutat es mou en paral·lel a la seva història, en una via en la qual el teatre sembla intuir el creixement i les transformacions urbanes. Observar la cronologia dels teatres situada en la trama urbana permet captar un recorregut que mostra la capacitat urbanitzadora del fet teatral a la ciutat moderna.

La construcció de sales d'espectacles en espais fronterers o de nova urbanització anticipa el desenvolupament urbà fins a ben entrat el segle XX, quan la preeminència del teatre com a espectacle popular decau. El canvi de funció social del teatre incideix en la seva localització en el mapa de la ciutat, reflectint-se en una alteració del sistema teatral urbà.

La deambulació del lloc del teatre a la ciutat de Palma parteix de la hipòtesi que la ubicació dels teatres a la ciutat no és fruit de l’atzar sinó que es poden llegir pautes urbanes, arquitectòniques i socials a l’elecció del lloc. L’esdeveniment teatral o performatiu, amb una mirada amplia i més enllà de la seva estructura arquitectònica, determina la definició i la selecció dels espais escènics.

El lloc del teatre és ampli i efímer per definició, es mou entre l’arquitectura i la performance, la música, les arts visuals, l’escenografia i el cinema. La posada en escena crea el context per a esdeveniments culturals, socials i polítics. Esdevé un mitjà per entendre l’estatus de la col·lectivitat i la seva relació amb la cultura i l’oci, abraçant esdeveniments d’alta cultura i de cultura popular. La trobada en el mateix temps, en un mateix espai, d’actors i públic és objecte del present estudi. L’escenografia i l’espai escenogràfic és entès com l’element que «media» entre la cultura, la representació performativa, i la seva recepció per part del públic.

Al llarg de la història, a Palma, el disseny d’espais escènics va lligat a la representació social i a la manera de representar la cultura. Des de les representacions al Teatre Principal, amb funcions d’òpera per a una burgesia palmesana, per exemple; o els cafè-concert, amb representacions més populars de sarsueles; els moviments associatius –republicans, catòlics, obrers…–, iniciatives privades –Teatre Líric o el Teatre Balear– de principis del segle XX; o continuant al la segona meitat del segle XX amb el boom turístic de l’illa i la sala de Tito’s a sobre del Passeig Marítim –projectat per Josep Maria Sostres– es poden llegir les pautes socials i l’evolució tant cultural com arquitectònica de la ciutat.

Espais i representacions escèniques abans de la Casa de les Comèdies, 1481-1667

A la ciutat de Palma, abans de la Casa de les Comèdies (1667), tenim constància de representacions a l’interior de temples com La Seu (1481-1563) i Montesión (1603-1749), on assistiren el Virrey, el Bisbe, els Jurats, la Reial Audiència, Religiosos de totes les Ordres, Cavallers; el pati de l’Estudi General (1647 i 1658); la casa de D. Pedro Santacilia (1658-1663) o la Sala del gremi dels sabaters (1658-1663 i 1812).

Palma no disposava en aquest període d’un edifici destinat a les representacions i el teatre adequava de forma mes o menys temporal altres espais. Joan Mas i Vives, al analitzar la Consueta dels Set Sagraments, ens descriu com podrien ser aquestes arquitectures efímeres, l’espai escenogràfic d’aquest període a Ciutat:

«Es representava a l'interior del temple, i s'hi havien de bastir dos cadafals, segurament un rere l'altre, amb dues altures diferents, com a la Consueta del Juy: un era el "lloc" del vell malalt que jeia en el seu llit, acompanyat pel diable i la mort, i l'altre, el Calvari, on es feia inicialment la crucifixió i on restava, durant tota l'obra, el Crist, potser substituït per una imatge. Al costat de la creu, hi havia una "roca" d'on havien de sortir successivament els diversos sagraments. A més d'aquests dos cadafals, hom també utilitzava força el sòl de l'església: diversos personatges s'havien d'apropar als "bancs" i Jesús havia de "córrer la vila", motiu que devia constituir una autèntica processó. A la mort de Crist, s'havia de simular un terratrèmol, "amb remor d'arcabussos i tenebres" i la resurrecció dels morts».

Josep Maria Quadrado destacà el drama religiós i la seva vinculació amb l’església per establir els orígens de les representacions a Palma. Francesc Massip aprofundeix en els orígens al indicar la continuïtat de les formes teatrals d’Al-Andalus ja que «la Europa cristiana medieval no compartia la idea de teatre com a l’Antiguitat Clàssica, com a procés complexa, com institució organitzada i activitat estructurada [...] tot i que es desenvolupa una teatralitat que presenta formes més properes del que podríem sospitar tant a occident com a l’Islam».

Destacar en aquest punt l’estudi de Luis Moranta sobre la possible existència a Palma d’un teatre romà. A manca de verificacions arqueològiques l’estudi es basa a l’anàlisi geomètric i cadastral de les construccions existents on les proporcions i mides corresponen amb les del traçat d’un teatre romà. Una mirada rossiana vers la ciutat que ens acompanya en el deambular del lloc del teatre a Palma al identificar la relació entre forma construïda –permanent– i funció dels edificis –canviant–: «form persists and comes to preside over a built work in a world where functions continually become modified [...] The material of a bell is transformed into a cannon ball; the form of an amphitheater into that of a city; the form of a city into a palace».

Per altra banda, segons la hipòtesi plantejada per Alcàntara Penya i posteriorment defensada per Alomar, l’entrada de mar a l’actual ciutat de Palma arribava en època de dominació romana fins a l’actual Teatre Principal. Un port natural que pujava pel Born, girava a la plaça Joan Carles I, seguint per la Plaça del Mercat fins a la façana del Teatre Principal i la desembocadura de la Riera. Fet que també confirmaria la correcte ubicació del teatre romà de Palma –topogràficament i prop del port– seguint els tractats romans.

De confirmar-se seria el primer teatre de Palma i completaria una primera imatge de la ciutat establint l’ocupació de la part baixa de la ciutat, de possible vinculació amb el port, amb un edifici lúdic i cultural.

Casa de les Comèdies. Teatre entre murades, 1667-1836

L’arquitectura teatral a Palma també ve marcada per trets urbans i arquitectònics específics. Situant-se en un espai frontera de la ciutat en el límit entre la ciutat alta i la ciutat baixa i a sobre de l’antiga Riera –el 1613 arribà la reial ordre de desviar la Riera pel fossar de la murada– es situà la Casa de les Comèdies (1667-1853), actual Teatre Principal, en un emplaçament on el desnivell entre la part alta i baixa de la ciutat va definir l’arquitectura i la relació urbana del teatre.

Juan Barceló, pavorde de la Seu, feu donació el 1662 a l’Hospital el terreny per edificar-hi la Casa de les Comèdies per tal de facilitar-li un recurs econòmic. D. Ferrando Moix, regidor de l’Hospital va ser el vertader artífex i impulsor de la creació del teatre.

Entre 1667 –data d’inauguració del corral– i 1853 el lloc del teatre es  va concentrà a la Casa de les Comèdies. Les descripcions del teatre descriuen la bona acollida popular al primer espai destinat a les representacions teatrals a Palma tot i la senzillesa de la seva construcció i de la maca d’elegància. Tot i així, el fet teatral no estava exempt de controvèrsia: «Parece indudable que desde la inauguración de los espectáculos teatrales existieron dos corrientes: una favorable y otra contraria á  ellos: ésta, reflejada por las disposiciones restrictivas de las autoridades superiores, Vireyes, Gobernadores y lugartenientes: aquella, por los Jurados y Regidores del Hospital, y casi me atrevo á añadir que por el llamado público también, al ver el favor que dispensaba á las representaciones».

En 1715, «desde que la isla se restituyó el suave dominio de Felipe V», la Casa de les Comèdies s’habilità per a caserna de soldats. L’activitat teatral no retornà fins el 28 de juny de 1742, després de més de 27 anys. El lloc del teatre tornà en aquests anys a les places, els patis, les esglésies i els locals gremials de l’època anterior.

Les obres de les murades de Palma finalitzaren el 1805 quedant tota la ciutat delimitada i les Rambles i el Born com espais lliures. Catalina Cantarelles descriu la ciutat de principis del XIX: «La estructura de la ciudad ofrecía un trazado irregular con predominio de calles estrechas, angulosas, y pendientes abruptas para salvar los distintos niveles de asentamiento, sobre todo los de la zona baja y alta en que se dividía la ciudad. Numerosas calles eran incluso laberínticas, existiendo también una serie de callejones sin salida de acuerdo con el recuerdo medieval que pervivía en la disposición urbana. En ella es posible distinguir un núcleo central vagamente radial por una parte, y por otra una avenida acodada que recorría la ciudad longitudinalmente, de este a oeste. Esta estaba constituída por el Borne y la Rambla como principales tramos y correspondía al antiguo cauce del torrente de la Riera, desviado de su curso en el siglo XVII. Ambas estructuras eran peculiares de la parte alta y baja de la ciudad respectivamente».

Tot i la centralitat del Corral, entre la Rambla i el Born, i el projecte de millora urbana presentat per Isidro González Velázquez –no realitzat– on el passeig del Born es perllongava fins al teatre i se li donava una nova façana, un projecte urbà estructurat a partir de monuments, alguns altres espai escènics van sorgir com alternativa –tímida encara– a la Casa de les Comèdies: El Corral del Xicolater (1765) –quan la Casa de les Comèdies estava ocupada com a caserna de soldats–; la Sala del Gremi dels Sastres;  o espais efímers com l’amfiteatre de Cristòbal Vilella construït per festejar la proclamació de Carles IV. Potser també podríem incloure l’amfiteatre anatòmic de l’Hospital (1790) o la plaça de toros (1817-1933) –on es realitzaven tot tipus d’espectacles–.

Teatre Principal. Aires liberals i desamortització. 1836-1900

Solà-Morales descriu el nou període en que entrem per la relació entre la ciutat, l’arquitectura i l’espai escènic: «El cambio que lleva del teatro del Antiguo Régimen al teatro burgués es tanto un cambio arquitectónico como un cambio en su función social. La cultura del Antiguo Régimen vivió constantemente sobre una duplicidad: por un lado el teatro culto y cortesano, minoritario, evolución de la fiesta del príncipe junto con la recuperación del teatro de la antigüedad; por otro el teatro del pueblo, ambulante en muchos casos, estables en locales de poca entidad en otros, pervivencia, en la mayoría, de la tradición medieval de los loqui deputati y de las fiestas gremiales y eclesiásticas que ocupaban a una sociedad con el ocio regulado según el calendario anual de las festividades profanas y religiosas».

Des d’aquest moment l’església i el príncep perderen força en el fet teatral. Un nou espai escènic s’imposà on: «La articulación de un escenario ilusionístico con una sala de amplias dimensiones, visuales y acústicamente resuelta para la mayoría de los espectadores, con una clara especialización en la representación teatral e incorporando un sistema de espacios subsidiarios que refuercen todo el ritual social de la fiesta teatral hasta llegar a constituir un edificio autónomo y monumentalmente significativo» aquest era l’objectiu del nou Teatre Principal. Degut a la impossibilitat de poder generar un edifici autònom –la topografia no ho permetia– i la impossibilitat de generar un eix axial d’entrada, vestíbul, sala –la situació urbana ho impossibilitava– la diversitat de volums foren organitzats i acabats amb una façana pantalla per tal de donar-li el caràcter urbà al Teatre tot i que no es correspongué amb el que passa a l’interior.

El Teatre Principal es va construir en 1854, en el mateix emplaçament que la Casa de les Comèdies. El teatre original presentava un mal estat de conservació el que juntament amb els nous aires liberals van fer construir el nou edifici i enderrocar l’antic teatre el 1853. Se va Inaugurar el 1857 amb l’efímer nom de Teatre de la Princesa, «sorprendiendo al público su decorado y elegancia». La seva vida va esser efímera ja que un incendi el 1858 el va destruir per complet. El mateix equip d’arquitectes i decoradors referen el teatre (Antoni Sureda Villalonga –arquitecte–, Fèlix Cagé –decoració interior–), es va reobrí el 1860, amb el nom efímer també de Teatro Príncipe de Asturias, fins que al 1868 adpotà el nom definitiu de Teatre Principal.

El resultat va ser fidel a la seva època: «El conjunto se adscribe a la órbita de la escenografía francesa, introducida aquí por Cagé, dentro de la estética del Segundo Imprerio. La concepción arquitectónica, por su parte, correspondía al clasicismo académico».

La multiplicitat d’escenaris començà a aparèixer per Ciutat en aquest període: «Por todas partes pululan los teatros caseros», articles de premsa destaquen «los inconvenientes que hay en que ecsista en esta capital mas de uno público de tales establecimientos», «El objeto esencial del mencionado artículo es probar que en Palma hasta el presente el teatro principal nos basta, y que aunque no se puede impedir legalmente el que haya otros, es sumamente perjudicial», van ser les reaccions a la premsa de ciutat sobre els nous espais.

La llei de desamortització dels bens de l’Església va fer sorgir el Teatre de la Mercè (1835-1873) –en el refectori de l’antic convent de la Mercè– i el teatre de Sant Francesc (1836-1927), que tingué diferents noms: Teatro Nuevo, Teatre de José Revilla, Café Salón de San Francisco, Café Cantante de Variedades, Teatre-Casino La Paz, Teatre de Sant Francesc, Teatre Escoles Pies, tots ells adaptacions del local de l'antic convent de Sant Francesc d’Assís. Espais senzills que aprofitaren estructures existents, però amb voluntat d’enfrontar-se al Principal, oferiren una programació contínua per a la temporada 1842-1843 «degut a les obres al Principal, al acabament del contracte de les companyies en el Principal i a l’acollida del públic que no tenia cabuda al Principal».

La sociabilitat estava canviant i van aparèixer altres espais com els casinos, on es feia una mica de tot. Un exemple podria ser el Casino Palmesano (1841-1871): «El Casino es una grande casa antigua en que se han hecho obras considerables para destinarla al objeto que tiene. Compónese de una sala de lectura, tres salas para mesas de juego, una con dos billares, otra de descanso, un cuarto de juntas que en las noches de baile sirve para tocador de las señoras, y un gran salon de baile, de gusto árabe, y por cuyos costados corren dos filas de canapés muy bajos cual corresponde al gusto del salón».

En terrenys desamortitzats de l’atinc convent de Santo Domingo es creà el Círculo Mallorquín –de caràcter aristocràtic, constituït el 1851 per la fusió de dues entitats existents: el Liceo Mallorquín i el Casino Balear– on entre el 1855 i el 1860 fou l’alternativa al Teatre Principal que s’estava reconstruint. El saló principal de l’entitat fou destinat a teatre i les obres foren realitzades per Jaume Puig i Ros utilitzant material de l’enderroc de la Casa de les Comèdies i en 66 dies deixà l’espai adaptat per a 900 seients. L’activitat teatral acabà al 1860 amb la reobertura permanent del Teatre Principal.

Tot i no crear un sistema urbà d’espais el lloc del teatre es multiplicaren degut al teatre popular, principal forma de diversió de l’època, per la ciutat: Gran Café del Universo (1860-1872), posterior Casino republicà a l’antic convent de les monges de la Misericòrdia, el Cafè Recreo (1857-1867), El Recreo Social (1868-1937), que adoptà diferents noms: El Recreo Social, La Tertúlia, Teatre-Casino de La Constància, Cercle d'Obrers Catòlics, Saló Mallorca; Casino Artístico e Industrial (1853-1869), Cafè del Racó de Plaça (1859-1913), La Constància Forense (1886-1952) a la Soledat, entre d’altres, que ens mostra la vitalitat del teatre entre les capes populars.

També és l’època on es van construir altres espais específicament per fer-hi teatre: El Prado Balear (1874-1875) va ser un teatre d’estiu situat a l’Hort del Rei, a l’inici del Passeig del Born, i posterior Teatre-Circ Balear (1876-1900) que fou l’orígen del Teatre Líric (1900-1967).

La ciutat moderna. Enderrocament de les murades i associacionisme 1900-1936

Eusebi Estada va publicar al 1885 la necessitat d’enderrocar les murades de la ciutat per deixar enrere l’època medieval i convertir-se en una ciutat industrialitzada i moderna, i, fins i tot abans, el 1871, publicà Estudios sobre la posibilidad económica de establecer un camino de hierro de Palma a Inca.

El 1873 s’inaugurà el tren de Palma a Inca, el 1878 a Sa Pobla i el 1879 a Manacor. El 1895 el “Ramo de la Guerra” va cedí a la ciutat el recinte muraria i en 1902, el rei Alfons XII signà la Reial Ordre on concedia l’enderroc de les muralles. El concurs de Projecte d’Eixample per a la Ciutat de Palma va ser guanyat per l’enginyer Bernat Calvet i Girona, redactat el 1897 i aprovat definitivament el 1901.

Entre 1902 i 1935 s’enderrocaren les murades de Palma deixant un traçat per les rondes i conservant els vestigis de la part de la mar. El projecte contemplava que en els terrenys que quedessin lliures es situarien les biblioteques, jutjats, teatres i museus. Tot i que no s’indicava la ubicació exacta ja que el “Ramo de la Guerra” es reservava el dret a escollir els terrenys d’aquesta zona que necessites per a la construcció de casernes, obres de defensa i edificis de caràcter militar.

En tot, iniciatives privades sorgeixen a partir de 1900 i es va construir el Teatre Líric (1900-1967) –dels arquitectes Jaume Alenyar i Gaspar Bennàssar– situat a l’Hort del Rei, al començament del Born. Dibuixant un possible eix juntament amb el Teatre Principal –posteriorment també hi haurà la Sala Born (1931-1988) del mateix Bennàssar–; el Teatre Balear (1909-1980) –dels arquitectes Antoni Vaquer i Manuel J. Raspall– situat molt prop de l’estació i en els terrenys desocupats per l’enderroc de les murades.

Teatres efímers o d’estiu com el Olympia (1928) –Via Roma cantonada amb el carrer del bisbe Campins– i el Pavelló de varietats (1908, futur cine Ideal fins al 1919) –Plaça de Sant Antoni i Avinguda d'Alexandre Rosselló–. Els dos en els espais buits de l'enderroc de les murades i nou creixement de la ciutat. Mes enllà de les murades i seguint el creixement de la ciutat trobaríem el Teatro Apolo (1908) –cantonada de la Plaça del Progrés–; el Teatre Victòria (1913-1971) a Santa Catalina o el Teatre Jovellanos-Societat Instructiva Bellver en el Terreno (1924).

Tot i que també es poden llegir altres pautes, com l’absència de teatres a l’eixample de Palma, tal vegada degut a que són les classes populars les que poblaren aquesta nova àrea de la ciutat fóra murades i no les classes benestants; amb una excepció prou significativa: La Casa del Poble (1924-1936), el teatre per a les associacions obreres pagat per Joan March Ordinas.

L’associacionisme, l’aspecte social i polític, més que l’artístic, també va fomentar l’aparició de una sèrie de nous espais disseminats per la ciutat. Associacions com La Protectora (1886-tancat), Teatre Mar i Terra (1898- …), l’Assistència Palmesana (1901-tancat), el Cercle d’obrers catòlics (1878-1929) –posterior Saló Mallorca (1931-1937)–, Foment del Civisme o Saló de Belles Arts (1925-1934) –de l’arquitecte Guillem Forteza–. Teatre del Centre Republicà o Casino Republicà que posteriorment va ser convertit en el Teatre del Cercle d’Obrers Catòlic, i actualment és el Teatre Sans (1930-...).

Boom turístic. L’expansió de l’arquitectura de l’oci pel Passeig Marítim i reformes urbanes de Gabriel Alomar 1940-1980

El 1940 bona part del pla Calvet estava encara sense edificar i les parts construïdes oferien una densitat desigual. El cinquanta per cent d’aquestes construccions eren habitatges unifamiliars d’una alçada. El 1941, Gabriel Alomar, redacta el «Plan General de Alineaciones y Reforma» que va ser el segon pla d’eixample per Palma. Aprovat definitivament el 1943, Alomar defineix el primer eixample com: «el triste resultado es este Ensanche de Palma, anodino, polvoriento, inhumano, sin carácter, sin espíritu, el más ingrato, tal vez, entre los ensanches de todas las ciudades del mundo».

El Pla Alomar també va redactar la millora dels espais públics del centre de Palma. L’Hort del Rei es va recuperar com a jardí públic el que va condemnar a la demolició el Teatre Líric: «emplazado actualmente en el solar del antiguo "Huerto del Rey", del cual debe retirarse al volver a destinarse éste a jardines, mejora que todos los ciudadanos unánimemente deseamos», tot i que Alomar va proposar un altre emplaçament pel teatre que mai s’arribà a projectar.

Al llarg del segle XIX i principis del segle XX el teatre tenia una clara configuració espacial, tant arquitectònica como escenogràfica, de les representacions teatrals que acollia. La constant tensió entre el públic i l’escena, així com els canvis en els hàbits socials del teatre, van transformar l’edifici teatral al llarg del segle XX en un espai on les relacions entre espectacle i públic demanaven noves solucions.

Es va crear el Passeig Marítim de Palma, un espai fronterer i límit, terreny guanyat al mar, projecte que no contemplava cap pla de Palma, ni el de Calvet ni el de Alomar, esdevindrà un nou eix per l’oci i la cultura a la ciutat. El desnivell condicionarà un altre cop la relació urbana i l’estructura arquitectònica d’aquest espais.

L’Auditorium (1969-...) –iniciativa personal de Marc Ferragut Fluixà que ambicionà construir un espai escènic de vanguardia, projectat per l’arquitecte Luis Feducchi i dirigit per la família Ferragut– o abans, Tito’s (1957-...), amb una arquitectura influenciada per l’entorn i les vistes a la badia de Palma, projecte de l’arquitecte Josep Maria Sostres. Espai que amb les successives transformacions, tant de l’espai mateix de l’Estudi Lamela com del Passeig Marítim, és decantarà cap a l’àmbit de l’oci.

Altres espais que podríem incloure en aquest període serien el Molino Jack el Negro (1950) –Jonquet, del mateix propietari, Antoni Ferrer, que desenvoluparà Tito’s–; Tagomago (1960-1970) i Sargent Pepper’s (1968) a la zona de Plaça Gomila; el Cafè-Teatre Babbels (1970) en el Jonquet. Fent palesa el canvi social i econòmic de Mallorca i que va desplaçar del centre de Palma cap a la zona del Passeig Marítim l’eix de l’oci i la cultura.

Tot i que també van seguir tenint la seva importància els teatres com la Sala Parroquial des Molinar (1948-...), posterior Rex i reobert com a Teatre del Mar el 1993–, Teatre Sindical (1957-1965); el Cinema Palau de la Premsa, Teatre Municipal i actual Teatre Municipal Catalina Valls (1963-...), Passeig Mallorca de l’arquitecte Manuel Casanella Domènech, atraccions turístiques com el Teatre Romà i la Sala Magna del Poble Espanyol (1967-...).

Teatres i sales d’actes d’escoles: Teatre de la Porcíncula (1968) i sala d’actes de Sant Francesc (1952) –ambdós de l’arquitecte Josep Ferragut Pou,– però també la sala d’actes de Madre Alberta (1968), l’Aula Magna de la Salle (1980) i actual teatre Trui.

Actualitat. Institucionalització del teatre i els espais altres

Una aproximació morfològica al mapa teatral de Palma parteix de la hipòtesi que el mapa teatral contemporani d'una ciutat consta de diverses capes. A les sales històriques se sumen altres més modernes situades en àrees amb vocació de centralitat. Edificis de caràcter monumental i institucional: Ses Voltes (1983-...), de l’arquitecte Elias Torres, i el Teatre Municiapl Xesc Forteza (2003-...), projecte de Tono Vila,  conviuen amb els humils espais de societats cíviques i amb els refugis d’una avantguarda teatral disseminada –potser podríem destacar la Sala Trampa (2012) o la Casa Planas i la Sala Delirious (2016)–.

La cartografia teatral ressaltaria línies, àrees, recintes i fites. Línies: carrers o avingudes, com els bulevards de París, Broadway a Nova York  o el Paral·lel a Barcelona. A Palma podríem destacar l’eix del Born fins a les Rambles, tot i que afeblit, desdibuixat pel tancament i enderroc d’espais històrics com el Teatre Líric. També desdibuixat trobaríem el Passeig Marítim.

Fites: Focus aïllats que reforcen i polaritzen la xarxa viària, com l'Òpera Bastille en el París de finals del segle XX; o la projectada per Charles Garnier a mitjan XIX en el París del Baró Haussmann, simultàniament un punt en un eix, en la confluència del Bulevard dels Capuchinos i del dels Italians, i un fons d'escena, monumental, de l'Avinguda de l'Òpera. A Palma trobaríem amb matisos exemples amb una certa voluntat de fita que compartirien el Teatre Balear –desplaçat, però a prop de l’estació de ferrocarrils, entre l’actual Plaça d’Espanya i el Mercat de l’Olivar, en terrenys de l’enderroc de les murades–; el Teatre Líric –començament del Passeig del Born– o fins i tot l’Auditorium –en terrenys guanyats a la mar i marcant una fita en el mig del Passeig Marítim–. Potser també en aquesta categoria podríem incloure l’actual Palau de Congressos de Palma –projecte de Francisco Mangado– desplaçant la centralitat cap a l’altra banda de la ciutat, cap al Portitxol.

Així ens trobem amb vestigis del pas teatral, indrets on el teatre es va establir durant un temps i després va abandonar amb pervivències arquitectòniques en el traçat urbà. Una relació entre la història del teatre, de la ciutat i de l’arquitectura.