Illa central i més gran de les Illes Balears, que té més de 868.600 habitants. Formada per 53 municipis, Palma com a capital concentra el major nombre d'espais escènics. El més important és el Teatre Principal, inaugurat el 1857. Per altra part, l'Ajuntament de Palma gestiona tres teatres: el Catalina Valls, el Xesc Forteza i el Mar i Terra. Dins l'àmbit privat, hem de destacar l'Auditòrium, el Teatre del Mar, el Teatre Sans i el Trui Teatre. A tots aquests, encara hi hauríem d'afegir Sa Botiga de Buffon's i la Sala Dante. Pel que fa als altres municipis, els qui concentren més activitat són els que s'agrupen al voltant de l'Associació de Teatres i Auditoris Públics de les Illes Balears: els auditoris d'Alcúdia i Sa Màniga de Cala Millor i els teatres d'Artà, Capdepera, Calvià (Sa Societat, Sala Palmanova i Casal de Peguera) i Manacor, municipi aquest que des del 2013 disposa d'un nou auditori amb capacitat per a 785 espectadors. A aquests locals, hi podem afegir els teatres de Lloseta, Vilafranca i Petra, el Principal de Santanyí, l'auditori de Porreres i el cinema teatre La Unió de Son Servera, entre d'altres.
Les primeres manifestacions teatrals van lligades al teatre religiós de tradició medieval. Durant els segles XIV i XV es representen, a l'interior i a l'exterior dels temples, escenes relacionades amb la passió i mort de Crist i el posterior davallament de la creu, a més d'altres de vinculades amb la processó del Corpus o la profecia de la Sibil·la. Tot un seguit de manuscrits d'obres de temàtica religiosa transmesos a través del manuscrit Llabrés ens demostren que aquesta tendència continua al llarg del segle XVI. Durant el barroc, al costat d'aquest teatre religiós, en trobem un altre de profà que parteix de la divulgació de fets històrics, com és el cas de la Comèdia de la General Conquista de Mallorca, de Pere Antoni Bernat. Pel que fa a locals, destaca la Casa de les Comèdies de Palma, que fins a mitjan segle XVIII acull companyies de parla castellana que basen el seu repertori en obres espectaculars i enginyoses i en obres dels escriptors del Segle d'Or.
Al segle XVIII, amb l'objectiu de representar-los, es fixen per escrit un seguit d'entremesos. La majoria són anònims, però altres són d'autors coneguts, com Sebastià Gelabert. També durant aquest segle trobem obres sobre la figura de Ramon Llull (Comèdia del beato Ramon Llull, Entremès còmic del Beato Ramon) i altres del tema dels captius cristians a terres mores (Comèdia de Pere Borguny, Comèdia d'en Pedro Belmar). La Casa de les Comèdies continua essent el teatre més important de l'illa, però roman tancada en més d'una ocasió durant el període setcentista i vuitcentista, com del 1715 al 1742 —que es fa servir com a quarter— o des del mes de gener del 1808 fins al mes d'abril del 1811 —amb motiu del conflicte bèl·lic napoleònic—. És sobretot durant la Guerra del Francès (1811-1814) que registra una gran activitat, amb un pes important de l'òpera, i poc abans d'ésser enderrocat (1854) a la cartellera hi destaquen obres romàntiques d'autors francesos i espanyols. És a partir de la segona meitat del XIX que trobem a Palma uns locals populars molt actius quant a activitat escènica, entre els quals el cafè del Racó de Plaça i el Gran Café del Universo. El 1857 s'inaugura el Teatre de la Princesa —més endavant Teatre Principal—, i el 1876 el Teatre Circ Balear, local que fins al 1900 oferí a preus molt econòmics —això el diferenciava del Principal— actuacions teatrals, líriques, varietats, circ, etc. Als pobles també s'obrien teatres, com el Teatre Femenies de Manacor (1872) o el teatre de la Defensora Sollerense (1887). Pel que fa als dramaturgs, Pere d'Alcàntara Penya i Bartomeu Ferrà són els més destacats, sobtetot perquè a partir de la segona meitat del XIX renoven el gènere de l'entremès. Altres autors són Antoni Bisanyes i Bartomeu Singala, que escriuen en un català molt dialectal, o Joan Palou i Coll, autor del drama en castellà La campana de la Almudaina. Com ha assenyalat Joan Mas, el teatre en català durant el XIX està condicionat a la presència de companyies o d'actors valencians o barcelonins, però també hi influeix la resposta d'un públic que prefereix obres en castellà.
Els anys inicials del segle XX no difereixen gaire dels de finals del XIX. El Principal de Palma, que ofereix una programació seriosa i cara, és el que més públic arrossega. Aviat, però, apareixen a la ciutat altres locals que diversifiquen l'oferta, com els teatres de l'Assistència Palmesana (1901), el Líric (1902), el Balear (1909), el Victòria (1913), el de la Casa del Poble (1924), la Sala Rialto (1926) i el del Cercle d'Obrers Catòlics (1927), espai que a partir del 1931 adopta el nom de Saló Mallorca. A la Part Forana també se'n costrueixen: el Centro de Variedades de Manacor (1906) i els teatres Argentí d'Andratx (1912), Principal d'Inca (1913), Principal de Manacor (1922), Alcázar de Sóller (1933), etc. Pere d'Alcàntara Penya i Bartomeu Ferrà, que havien estrenat part de la seva obra al s. XIX, continuen a les cartelleres, mentre que d'altres com Joan Torrendell o Ramon Picó i Campamar estrenen a Barcelona. Als anys deu autors com Bartomeu Crespí, Francesc Fuster o Jordi Martí Rosselló —es Mascle Ros—, esdevenen molt populars. Entre les companyies destaca la Catina-Estelrich, creada el 1927 i que a partir del 1930 comença a estrenar en català. Al voltant d'aquesta companyia sorgeix una generació d'autors, com Miquel Puigserver, Manuel Andreu Fontirroig, Josep Maria Tous i Maroto, Gabriel Cortès i Gabriel Fuster, entre d'altres. Durant la Guerra Civil es continua representant teatre regional en català, però apareix un teatre en castellà d'autors mallorquins identificats amb els postulats falangistes, com Francesc Ferrari Billoch, Gabriel Cortès i Guillermo Sureda de Armas. A finals dels anys quaranta una sèrie d'autors, com Pere Capellà, Martí Mayol o Joan Mas, es fan molt populars gràcies a l'Artis. En canvi, altres autors, com Guillem Colom, Llorenç Villalonga o Llorenç Moyà, que produeixen un teatre culte, ben poques vegades pugen als escenaris. Tot i que als anys seixanta i setanta el teatre regional entra en decadència, altres companyies s'hi mantenen fidels o en tot cas en fan una actualització, com és el cas de la companyia de Xesc Forteza, creada el 1967. El Principal, l'Auditòrium —inaugurat el 1969—, el Teatre Balear, l'Assistència Palmesana i la Sala Rialto són els locals de Palma on tenen lloc les representacions. També d'aquests anys són un grup d'autors innovadors, com Baltasar Porcel, Alexandre Ballester, Jaume Vidal Alcover i Joan Soler i Antich.
A partir dels anys vuitanta i fins ben entrat el segle XXI el teatre viu un període notable d'activitat amb la creació, entre d'altres esdeveniments, del Festival Internacional de Teatre de Palma (1981-1990) i la Fira de Teatre de Manacor (des del 1996). Es creen noves companyies, com Iguana Teatre (1985), Estudi Zero Teatre (1985), Diabéticas Aceleradas (1985), Au Ments (1996), Produccions de Ferro (1998), Res de Res & En Blanc (2000) i La Impaciència (2004), i es comencen a projectar muntatges illencs cap a l'exterior. També obren o reobren després de dur-s'hi a terme obres de rehabilitació espais a Palma i a altres municipis: Teatre Sans de Palma (1984), Teatre de Manacor (1985), Teatre del Mar de Palma (1993), Auditori sa Màniga de Cala Millor (1999), Teatre de Vilafranca (2000), Auditori d'Alcúdia (2000), Sa Societat de Calvià (2001), Teatre d'Artà (2001), Teatre de Lloseta (2002), Teatre Xesc Forteza de Palma (2003), Teatre de Petra (2005), Teatre la Unió de Son Servera (2007), Auditori de Porreres (2008), Teatre Mar i Terra de Palma (2010), etc.
Dins el camp de la formació, el 2006 es posa punt final a una reivindicació històrica i es posa en marxa l'Escola Superior d'Art Dramàtic de les Illes Balears. A això encara hi hauríem d'afegir la fundació de diferents associacions, com l'Associació d'Actors i d'Actris Professionals de les Illes Balears, la Federació Balear de Teatre Amateur, l'Associació de Teatres i Auditoris Públics de les Illes Balears, l'Associació Balear d'Empreses Productores de Teatre o l'Associació d'Empreses Balears d'Arts Escèniques (ADEBAE) —el 2013 aquestes dues darreres associacions es van unir i en sorgí Illescena, Associació d'Empreses Balears d'Arts Escèniques—.
Entre els autors d'aquests anys hem de fer referència a Antoni Mus, Guillem Cabrer, Joan Guasp, Llorenç Capellà, Miquel Àngel Vidal, Miquel López Crespí, Jaume Miró o Joan Carles Bellviure, entre d'altres.
Durant els anys de la crisi va minvar l'activitat teatral, fet motivat per la incertesa econòmica del moment i altres factors. Els teatres van veure reduïts els pressuposts, algunes companyies van cessar l'activitat o, en tot cas, van haver de reduir personal, i el mecenatge institucional també va minvar considerablement, fins al punt també de deixar en punt mort algunes convocatòries d'ajuts a la producció teatral.
A partir del 2011 el microteatre va captar l'atenció del públic. Aquestes petites peces teatrals, que no superen els quinze minuts de durada i que s'escenifiquen en teatres improvisats (una presó, unes galeries comercials, un prostíbul en desús, un celler, etc.), s'han convertit en moments de dificultat en una alternativa per als dramaturgs, actors i directors de l'illa.
Actualment s'està produint un ressorgiment de l'escena teatral mallorquina, amb noves companyies, consolidació artística d'actors/actrius, dramaturgs i directors, impuls a la producció, etc.
Mas i Vives, Joan. El teatre a Mallorca a l'època romàntica. Barcelona: Curial Edicions Catalanes: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986. (Textos i Estudis de Cultura Catalana; 13)
Mas i Vives , Joan (dir.). Diccionari del teatre a les Illes Balears. 2 vols. Palma/Barcelona: Lleonard Muntaner Editor: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003-2006.
Mas i Vives, Joan. Estudis teatrals. Barcelona: Edicions UIB: Institut d'Estudis Baleàrics: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2013. (Biblioteca Miquel dels Sants Oliver; 45)
Nadal, Antoni. Estudis sobre el teatre català del segle XX. Barcelona: Universitat de les Illes Balears: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005. (Biblioteca Miquel dels Sants Oliver; 23)
Nadal, Antoni. El teatre mallorquí del segle XIX. Palma: Edicions Documenta Balear, 2007. (Quaderns d'Història Contemporània de les Balears; 54)
Pascual, Aina (coord.). Història del Teatre Principal. Cultura, esplai i societat. Palma: J. J. de Olañeta, 2007.
Serrà Campins, Antoni. El teatre burlesc mallorquí, 1701-1850. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1987. (Textos i Estudis de Cultura Catalana; 15)
Cinema teatre La Unió de Son Servera
Escola Superior d'Art Dramàtic de les Illes Balears
Associació d'Actors i d'Actrius Professionals de les Illes Balears
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
