Són representacions teatrals populars de caràcter festiu que escenifiquen les batalles i els enfrontaments entre tropes mores i cristianes.
A Pollença el simulacre anual se celebra el 2 d'agost com a acte central de les festes patronals. Està documentat a partir del 1860, malgrat que probablement s'iniciàs alguns anys abans. Antoni Maria Alcover assenyala que el 1884 es tractava d'una escenificació teatral i menys espontània que l'actual, ajustada a la font històrica proporcionada per l'historiador Joan Binimelis. Els vincles amb els grups catòlics i regionalistes expliquen que l'esquerra local i els republicans percebessin l'esdeveniment amb una certa reticència i que la seva popularitat decaigués durant la II República. Els primers consistoris de la postguerra recuperaren la commemoració, tot i que l'autèntica represa s'esdevé a finals de la dècada del 1950. Actualment ha disminuït la trama argumental i ha augmentat l'espontaneïtat i la participació popular, ha disminuït el pes del component religiós i ha pres rellevància la significació cívica i local. També ha esdevingut l'element més característic de les festes de la patrona. L'elecció dels pollencins que representen els personatges històrics de Joan Mas, Dragut, Lloctinent, Abanderat i Ajuntament Vella també ha pres importància i a partir del 1988 s'elegeixen per votació popular. El simulacre commemora, de manera pública i festiva, la batalla dels sarraïns encapçalats per Dragut, esdevinguda la nit del 30 al 31 de maig del 1550. Els corsaris obtingueren la victòria i el 1550 fou conegut, durant molt de temps, com «l'any de la desgràcia». Però en aquest simulacre, el poble pollencí ha reinterpretat la història i ara celebra una victòria clamorosa del bàndol cristià. L'escenificació té lloc al barri antic i comença a les set de l'horabaixa a la plaça de l'Almoina. Joan Mas és l'heroi local i és qui alerta de la presència dels sarraïns quan, des de la finestra de casa seva, exclama: «Mare de Déu dels Àngels, assistiu-nos! / Pollencins, alçau-vos!» En el bàndol cristià també hi participen els quatre membres de l'Ajuntament Vella, que són els únics que porten espasa. La resta de pollencins que participen en l'acte com a cristians van vestits amb camisa i calçons de brinet, tot blanc per simular la roba de dormir antiga, ja que l'atac va sorprendre els habitants de la vall adormits. Les armes de la resta de cristians són forques, pals, rems, barres i objectes contundents diversos. Els moros porten vestits típics de corsaris musulmans, sense el luxe o l'artificialitat de les comparses valencianes. Actualment es pinten la cara de manera pintoresca. Van comandats per Dragut, el Lloctinent i l'Abanderat, que porten espases mores; la resta dels membres del seu exèrcit van armats amb espases de fusta. Al llarg de la celebració es produeixen diferents topades, entre les quals destaquen la de la plaça de l'Almoina, l'enfrontament directe entre Joan Mas i Dragut, o la de davant l'església de Sant Jordi. Els combats es disputen a so de tambor i cornetes, i la victòria dels cristians s'esdevé quan, al final, Joan Mas pren la senyera corsària. Per últim, en agraïment a Déu i a la Verge dels Àngels, tots els cristians es dirigeixen a la parròquia per entonar el tedèum, amb música del mestre Tortell, i per recitar el poema «Goigs a la Mare de Déu dels Àngels, patrona de Pollença», de Miquel Costa i Llobera. El que més caracteritza el simulacre és l'alta participació popular, que pot arribar a les dues mil persones.
A Sóller, el simulacre repeteix la majoria dels elements que s'han descrit a la celebració pollencina i tenen una significació semblant per al poble. Se celebra anualment el segon dilluns de maig, durant el Firó, com a continuació dels actes de la Fira de Maig. L'Ajuntament de Sóller decidí commemorar l'atac fallit dels corsaris musulmans a Sóller, esdevingut el 12 de maig del 1561 i encapçalat per Ului Ali, amb la celebració d'unes fires anuals el segon diumenge del mes de maig, que es dugueren a terme per primera vegada el 1854. Aquest any, la presència d'elements teatrals que evocaven el simulacre va ser més aviat escassa i consistí en una processó formada pel regiment d'Isabel II i els gremis, en la qual desfilaven nins vestits de moros i d'altres de cristians, vestits a la mallorquina, armats i capitanejats per un jove que representava Joan Angelats. També hi desfilava la «tanca» de can Tamany, portada per dues nines vestides de pagesa antiga, que simbolitzaven l'acte heroic de Francesca i Caterina Casasnoves, les Valentes Dones de can Tamany, que, segons la tradició, mataren un moro amb la barra de tancar la porta, el llançaren per la finestra i espantaren l'escamot que pretenia saquejar la seva hisenda. El 1855, només un any després, ja s'escenificà la batalla a la platja del port de Sóller, amb més de nou mil espectadors. Els joves protagonistes pertanyien a la Milícia Nacional. Els que representaven els moros eren caracteritzats pels calçons que duien i entraven al port amb llaüts i amb el seu estendard identificador. Els cristians els esperaven a diversos indrets de la mar, dividits en tres companyies. Mentre la banda de música tocava marxes militars i després d'alguns intents, els moros aconseguien desembarcar a la platja, on tot seguit eren envoltats pels cristians, que s'apoderaven de l'estendard i els feien presoners. Aleshores es produïa la desfilada i l'entrada triomfal al poble. Progressivament, la festa va perdre el caràcter militar i se n'accentuà el popular. En l'actualitat, el simulacre s'inicia amb el discurs de Joan Angelats a la plaça de la Constitució de Sóller, que anima les tropes cristianes a lluitar contra els sarraïns. Traslladats al port, entren els llaüts carregats de corsaris que llancen bengales i fan foc amb els arcabussos. La resistència cristiana n'impedeix el desembarcament a la platja des Través, tot i que els sarraïns obtenen una victòria parcial i desembarquen a la platja d'en Repic, on finalment són vençuts al camp de s'Oca, proper a Sóller. Després, a la plaça del poble, Joan Angelats felicita els seus homes i les Valentes Dones de can Tamany, vestides de riques pageses, amb una barra cada una com a al·lusió a la seva gesta, i dona les gràcies a la Verge de la Victòria. L'escenificació acaba amb una processó que porta la imatge de la Verge a l'Església de l'Hospital. També hi ha una desfilada de carrosses, presidida per la de les Valentes Dones.
A Andratx la celebració commemorava l'atac de corsaris musulmans del 2 d'agost del 1578, però incloïa pocs actes pròpiament teatrals. A principis del segle XX la festa deixà de celebrar-se, però es recuperà la dècada del 1920, tot i que la guerra del 1936-1939 tornà a fer-la desaparèixer. Es recobrà altre cop el 1991, però només amb una desfilada de carrosses, una missa i la representació de l'obra teatral Andratx, Andratx, de Joan Coll Moreno, que al·ludia a l'episodi històric. Després d'alguns anys tornà a interrompre's la tradició. A la platja de Sant Elm (també a Andratx), se celebra darrerament un simulacre de moros i cristians durant les festes de Santa Catalina, la primera setmana d'agost. La platja de Santa Ponça (Calvià) també ha instaurat un simulacre de moros i cristians, en commemoració del desembarcament de Jaume I el 1229. En aquest cas, però, els habitants de Mallorca són els sarraïns i les tropes que arriben per mar són les catalanoaragoneses. Se celebra la primera setmana de setembre, durant les festes de la Mare de Déu de la Salut, i combina la batalla a la platja amb una desfilada posterior. Un altre cas semblant és el que es duu a terme a la ciutat d'Inca. Des del 2008 Inca celebra la recreació de la llegenda de La llenegada del cavall del rei En Jaume, que incorpora la batalla del cabdill local Behabet i el rei cristià Jaume I. L'esdeveniment forma part del programa de les festes patronals de Sant Abdó i Sant Senen, el 30 de juliol.
Es desconeix amb exactitud quan s'iniciaren a les Illes Balears, però algunes manifestacions de teatre profà antic inclouen recreacions que hi podrien estar relacionades, com la Presa de Menorca, escenificada a Ciutadella i a Maó, que recrea la conquesta de l'illa pel rei Alfons III el 1287; les «encamisades», dels segles XVII i XVIII, i la Comèdia general de la conquista de Mallorca (1683), en què també trobam enfrontaments entre moros i cristians, tot i que s'escenificaven en un espai tancat sense participació popular. Tot i així, les representacions multitudinàries que coneixem actualment van sorgir durant el segle XIX i es poden relacionar amb l'evolució de la Renaixença catalana. Les més importants són les de Pollença i Sóller.
Cifre, Miquel. Joan Mas. La història i el mite. Pollença: El Gall Editor, 1999.
Janer Manila, Gabriel (dir.) Calendari de festes de les Illes Balears i Pitiüses. Barcelona: Editorial Alta Fulla: Fundació Serveis de Cultura Popular, 1992.
Llabrés Bernal, Juan. Noticias y relaciones históricas de Mallorca. Siglo XIX. Tom III (1841-1860). Palma: 1962.
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar