Mercè Abella i Alonso

Intèrpret

Filla d'un actor de companyia castellana, va quedar òrfena de pare i mare amb vuit anys. Es dedicà a la confecció de perruques i postissos al mateix temps que s'introduïa en l'escena amateur barcelonina en un teatre del carrer de la Cadena. El seu talent li va facilitar una contractació remunerada en un teatre de taverna amb una companyia d'aficionats i una recomanació per assistir a les classes del Conservatori de Declamació (Teatre Odéon), a finals dels anys cinquanta. Hi conegué Nicanor Puchol, amb qui debutà professionalment amb catorze anys a la Garriga.

Es va casar amb Vicent Esteve, l'apuntador de la companyia, i van tenir un únic fill, Ricard, també actor. Després d'una estada amb la companyia itinerant Els quatre bemols, actuà en companyies castellanes professionals, com ara la de Manuel Gamir o la d'Izquierdo, amb qui actuà per Andalusia.

El 1871, de tornada a Barcelona, els empresaris Miquel Gasset i Frederic Soler van descobrir-la actuant al teatre de la Unió. Aquell mateix any fou contractada al Romea, local on conrearia els seus majors èxits. Amb tot, alternà altres teatres i ciutats durant la dècada dels vuitanta, com ara el del Bon Retir, l'Espanyol, el Tívoli (amb Carlota de Mena, 1883-1884) o a València i Palma, on viatjà amb motiu de la gira amb Lleó Fontova i Gervasi Roca.

A finals de segle, la mort del seu fill (1893) i una salut delicada van arraconar-la als escenaris de segona. Sola com es trobava (el marit morí el 1880), anà trampejant la pobresa a què es veié sotmesa tornant a actuar amb aficionats, venent productes de cosmètica porta a porta i, fins i tot, malvenent a drapaires la indumentària que ella mateixa s'havia confeccionat. La seva funció de comiat fou benèfica i tingué lloc al Romea el 1922, dos anys abans de morir.

La figura de Mercè Abella en el marc de la recuperació de l'oficialitat del teatre català en la segona meitat del segle xix és doblement significativa.

D'una banda, per la seva qualitat d'intèrpret, que l'erigí en una de les actrius més destacables de l'època, ben bé a l'altura de Paca Soler, Anna Monner o Carlota de Mena. En aquest sentit, alguns contemporanis seus, com ara Joaquim Riera i Bertran, Joan Costa i Déu o Francesc Curet, van elogiar la força expressiva de les seves actuacions, una bona dicció i l'elegància, especialment en papers tràgics, que l'allunyaven de l'estridència. Igualment, l'actriu va destacar pel rigor amb què exercia l'ofici, tant en l'estudi, per al qual disposava d'una gran memòria, com en l'escenificació. Es va consagrar com a primera dama amb les tragèdies i els drames romàntics de Guimerà, Balaguer, Ubach i Vinyeta o Frederic Soler. Així, fou recordada pel paper de Julieta a Les esposalles de la morta, pel de Blanca a Mar i cel o pel de la Sibil·la a Batalla de reines, obra que li va valer una insígnia honorífica per haver-la representat davant de la reina Maria Cristina. Amb Ermengol Goula, amb qui havia coincidit al Conservatori, formà una de les grans parelles escèniques del moment.

D'altra banda, la seva trajectòria és significativa pel valor testimonial, fins i tot paradigmàtic, de la condició de l'intèrpret a cavall dels segles xix i xx . Ateny tant la formació, que toca totes les possibilitats (teatre privat i d'aficionats, de carrer, companyies castellanes itinerants i ensenyament reglat —Conservatori—), com la precarietat laboral. Respecte a això, l'oblit dels empresaris i dels autors, sumat a l'absència de regulació, abocava els intèrprets que procedien d'estaments humils i que no tenien suport familiar al desemparament i, fins i tot, a la misèria. En el cas d'Abella, una campanya mediàtica encetada per Josep Artís a La Publicidad (1917) va aconseguir que li lleguessin la pensió que l'Ajuntament de Barcelona havia assignat abans a un altre actor, Goula, traspassat l'any anterior, així com un últim homenatge benèfic.

1869. El matrimoni civil. A propòsit en 1 acte. Joaquim M. Bartrina. Teatre de Reus.

12 gener 1875. La filla del marxant: drama en 3 actes. Josep Feliu i Codina i Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.

16 novembre 1875. El jardí del general. Quadre de costums en 1 acte. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.

19 octubre 1876. Els segadors. Drama històric en 3 actes. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.

22 febrer 1877. Senyora i majora. Comèdia en tres actes. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.

4 octubre 1877. La pagesa d’Eivissa. Drama en 3 actes. Ramon Bordas i Estragués. Teatre Romea. Teatre Català.

20 novembre 1877. Misteris de família. Drama en 3 actes. Miquel Draper i Batllori. Teatre Romea. Teatre Català.

13 desembre 1877. El ret de la Sila. Peça en 1 acte. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.

8 gener 1878. El contramestre. Drama en 3 actes. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.

7 febrer 1878. Combats del cor. Drama en 3 actes. Miquel Draper i Batllori. Teatre Romea. Teatre Català.

7 març 1878. La mà freda. Comèdia tràgica en 3 actes. Francesc Ubach i Vinyeta. Teatre Romea. Teatre Català.

28 abril 1878. El meu modo de pensar. Lliçoneta de moral. Conrad Colomer. Teatre Romea. Teatre Català.

27 juliol 1878. El mestre de minyons. Quadre en 1 acte. Josep Feliu i Codina. Teatre del Bon Retir.

3 agost 1878. La campana de Sant Llop. Comèdia en 2 actes. Frederic Soler. Teatre del Bon Retir.

14 agost 1878. De Nadal a Sant Esteve. Comèdia de costums en 2 actes. Joan Molas i Casas. Teatre del Bon Retir.

1 octubre 1878. La cua de palla. Comèdia en 3 actes. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.

21 novembre 1878. La falç o el cap de colla. Drama en 3 actes. Frederic Soler i Francesc Pelagi Briz. Teatre Romea. Teatre Català.

17 febrer 1879. El que es veu i el que no es veu. Joguina en 1 acte. Pere Renom i Riera. Teatre Romea. Teatre Català.

4 març 1879. Les esposalles de la morta. Tragèdia. Víctor Balaguer. Teatre Romea. Teatre Català.

1 abril 1879. Cofis i mofis. Comèdia en 3 actes. Josep Feliu i Codina. Teatre Romea. Teatre Català.

28 octubre 1879. De mort a vida. Drama en 3 actes. Joaquim Riera i Bertran. Teatre Romea. Teatre Català.

25 novembre 1879. Claris. Episodi històric en 3 actes. Conrad Roure. Teatre Romea. Teatre Català.

15 gener 1880. Ral per duro. Comèdia en 3 actes. Joan Molas i Casas. Teatre Romea. Teatre Català.

12 febrer 1880. Joan Blancas. Tragèdia catalana en 4 actes. Francesc Ubach i Vinyeta. Teatre Romea. Teatre Català.

23 març 1880. El forn del rei. Drama en 3 actes. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.

8 abril 1880. Cel rogent. Comèdia en 1 acte. Eduard Aulés. Teatre Romea. Teatre Català.

1882. El fill de la mort. Drama en 4 actes. Simó Alsina i Clos. Teatre Espanyol.

15 març 1884. La taverna. [L’assommoir, d’É. Zola]. Traducció d'E. Vidal i Valenciano i R. Arús i Arderiu. Teatre del Tívoli. Companyia Tutau-Mena.

9 novembre 1886. Foc d’encenalls. Comèdia en 3 actes. Josep Martí i Folguera. Teatre Romea. Teatre Català.

25 gener 1887. Batalla de reines. Drama històric en 3 actes. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.

29 novembre 1887. La pena de mort. Drama en 3 actes. Josep Martí i Folguera i Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.

7 febrer 1888. Mar i cel. Tragèdia en 3 actes. Àngel Guimerà. Teatre Romea. Teatre Català.

15 abril 1889. Judes de Keriot. Poema dramàtic. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.

28 novembre 1889. El monjo negre. Llegenda tràgica tradicional en 3 actes. Frederic Soler. Teatre Romea. Teatre Català.

4 febrer 1890. Rei i monjo. Tragèdia en 3 actes. Àngel Guimerà. Teatre Romea. Teatre Català.

• Costa i Deu, Joan [Joan de Valrà]. «El cas de Mercè Abell[a]». A: La Veu de Catalunya, 8049 (6 gener 1922), p. 9.
• Curet, Francesc. Història del teatre català. Barcelona: Aedos, 1967.
• Diversos autors. L'Escena Catalana. Homenatge als que foren comediants vuitcentistes catalans, 175 [extraordinari], 2a època (18 abril 1925). Barcelona: Impr. Salvador Bonavia.
  
• Fons personal de Josep Artís i Balaguer. Material per al diccionari biobibliogràfic. Caixa 1, sobre amb l’epígraf «Abella, Mercè». Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
• Morell, Carme. El teatre de Serafí Pitarra: Entre el mite i la realitat (1860-1875). Barcelona: Curial i PAM, 1995.
  
• Riera i Bertran, Joaquim. «Los actors del teatro catalá. Donya Mercé Abella». A: La Renaixença, I; IX; 3 (28 febrer 1879), p. 149-152.

• Julio, Teresa (2010). «Mercè Abella». A: Diccionari biogràfic de dones.