Teatre Líric

La programació del teatre es caracteritzà per la seva diversitat i, sobretot els primers anys, per la qualitat dels espectacles que s'hi oferien. Així, el dia de la inauguració, el 2 de febrer del 1902, es programà l'òpera La Bohème, de Puccini, interpretada per una companyia que, en part, provenia del Liceu de Barcelona, amb Joan Goula, pare i fill, en la direcció de l'orquestra, i els cantants senyor Iribarne i senyoreta Grassot en els papers més destacats. Durant la primera dècada del segle XX s'hi programaren òperes de companyies diferents, com la de Vicente Petri, la d'Artur Baratta o la de Bonifacio Pinedo. També es programaren moltes temporades de sarsuela, amb companyies de fora, com la de Josep Talavera i Josep Valls, i d'altres de mallorquines, com la de Josep Balaguer, la de Cosme Bauzà o la de Josep Ribas. Una de les més destacables, però fou la de Ricardo Güell, que procedia del teatre de la Zarzuela de Madrid i que, entre novembre del 1908 i febrer del 1909, popularitzà els grans èxits del gènere, com La verbena de la Paloma, de Bretón.

A partir de la dècada del 1910 la tendència fou anar substituint els grans drames lírics per obres musicals de format més petit, amb sarsueles i operetes. Quant a les companyies dramàtiques que hi actuaren aquests primers anys, cal destacar algunes companyies italianes molt remarcables culturalment. És el cas de la companyia d'Italia Vitalini, amb Carlo Duse com a primer actor, que l'octubre del 1902 representà obres com Tosca, de Sardou; Hedda Gabler, d'Ibsen; Maria Estuarda, de Schiller, o Magda, de Suderman. Així mateix, també hi foren presents les companyies d'Arturo Buxens, la de Francisco Fuentes i la d'Enriqueta Palma i Lluís Reig, amb obres que aleshores estaven de moda, com Terra baixa, de Guimerà (habitualment en la versió castellana d'Echegaray); Juan José, de Dicenta, i La loca de la casa, de Galdós, entre d'altres. A les dècades dels anys deu i vint hi destaca la presència de la companyia de Margarida Xirgu, amb les versions catalanes d'obres com Joventut de príncep, de Wilhem Meyer Foster; Electra, d'Hugo von Hofmannsthal; La verge boja, de Bataille, i La reina jove, de Guimerà, entre d'altres, així com de La dama de les camelias, de Dumas, i versions d'autors com Wilde i altres, en castellà. També cal destacar la companyia de Francesc Morano, que el 1919 homenatjà Guimerà amb la representació d'El místico, a la qual assistí l'autor. Als anys vint hi fou molt present la companyia d'Enric Borràs, que el 1923 hi dugué a escena El abuelo, La loca de la casa o Antón Caballero, de Galdós; Tierra baja, de Guimerà, i El místico de Rusiñol, i el 1928, alguns dels seus èxits en català, com Terra baixa, de Guimerà, i La llar apagada, d'Ignasi Iglésias. La companyia de més renom que hi actuà fou, però, la de Lola Membrives, amb obres com Las Adelfas, dels germans Machado; Las hogueras de San Juan, de J. I. Luca de Tena, i La dama del mar, d'Ibsen, entre d'altres. I als trenta, la de Jaume Borràs, germà d'Enric, que hi tornà a representar en català El místic, de Rusiñol, i Maria Rosa, de Guimerà.

Com a hereu del Teatre-Circ Balear, el Líric programà també espectacles parateatrals. Ja l'any de la inauguració del teatre, el 1902, hi actuà el circ Alegría, que repetí en diverses ocasions alternant amb altres formacions. Amb els anys, però, foren la revista musical i els espectacles de varietats o propers al music-hall els que s'acabarien imposant. Als anys deu, l'artista d'aquest gènere que causà més sensació fou Consuelo Bello La Fornarina, que hi actuà el juny del 1910. Als vint, hi actuaren vedets i cantants, com Blanca de Parma, Lola Montes i Nelly Garden, i el març del 1923 hi debutà Catina la Baleárica, pseudònim de Catina Valls Aguiló. A més, també es pogué veure cinema al teatre. Les primeres projeccions daten de l'agost del 1907.

La represa de les activitats del teatre després de la Guerra Civil suposà la pràctica desaparició de les companyies dramàtiques en les programacions a favor d'una consolidació dels gèneres més frívols. Hi actuaren les grans companyies de revista, els cantants, les vedets i els humoristes famosos de l'època. El predomini d'aquest tipus d'espectacles només es va interrompre amb breus temporades de sarsuela i d'òpera i amb el darrer espectacle que s'hi pogué veure, el 2 de novembre del 1967: l'òpera La Bohème, de Puccini, la mateixa amb què s'havia inaugurat el teatre, però ara amb la companyia de sarsuela de Tomás Bretón. Poc després, començà la demolició de l'edifici per tal de recuperar els antics jardins de l'Hort del Rei.

Alomar, Maria Magdalena. El teatre a Palma entre 1955 i 1970. Palma: Edicions Documenta Balear, 2005.

Capellà, Llorenç. La Mallorca del clavel. Mallorca: Di7, 1999.

Doménech, Joaquín M. «Teatro Lírico. Inicio y fin de una vida» [sèrie d'articles]. La Última Hora (a partir de 11 novembre 1967 fins a 1968).

Homar Ordinas, Antonia; Bennazar, María del Pilar. «Vida y obra de Gaspar Bennazar Moner». Revista Balear, núm. 28-29 (1927), p. 6-14.

Nadal, Antoni. Estudis sobre el teatre català del segle XX. Barcelona/Palma: Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Edicions UIB, 2005.

Sbert i Barceló, Cristòfol-Miquel. El cinema a les Balears des de 1896. Palma: Edicions Documenta Balear, 2001.

Seguí Aznar, Miguel. Arquitectura contemporánea en Mallorca (1900-1947). Palma: Universitat de les Illes Balears: Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Balears, 1990.

Tous Ferrer, José. «Bodas de Oro. 50 años del Teatro Lírico» [sèrie d’articles]. La Última Hora (1952).

Vicens, Francesc. «La primera temporada d’òpera del Teatre Líric a través de les pàgines del diari Ultima Hora». A: IX Trobada de Documentalistes musicals. Búger: Fundació ACA, 2002. <www.francescvicens.com>

http://fotosantiguasdemallorca.blogspot.com.es/2011/05/el-antiguo-teatro-lirico-de-palma.html