Pascal Comelade

De formació musical autodidàctica, els seus pares, Pere Comelade i Eliane Thibaut, promogueren la cultura catalana a la Catalunya del Nord durant els anys del franquisme, i, gràcies a això, tingué contacte des de ben jove amb músics i cantants del Principat. El 1974 es traslladà a Barcelona, on es relacionà amb membres de la Nova Cançó com Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Toti Soler i Ovidi Montllor, músics de l'Ona Laietana, així com també músics experimentals com Víctor Nubla.

Al principi dels anys vuitanta tornà a Montpeller, on organitzà diversos concerts de rock europeu d'avantguarda. També durant aquest període aprofundí en la creació d'un estil personal i realitzà alguns enregistraments experimentals amb recursos electrònics. Durant la segona meitat dels anys vuitanta tornà a Barcelona, al barri de Gràcia, on consolidà el seu estil personal a partir de la relectura de referents de diversos camps de la música i la creació d'obra pròpia, basant-se en la introducció d'instruments de joguina, amb un llenguatge innovador però que parteix de la tradició i de l'avantguarda artística i musical. A finals dels anys vuitanta fixà la seva residència a Ceret, des d'on ha treballat en molts projectes musicals i interdisciplinaris. Ha col·laborat amb Toti Soler, Gerard Jacquet, PJ Harvey, Robert Wyatt, Richard Pinhas i Cathy Claret. També va col·laborar amb Sisa i, més recentment, amb Albert Pla en l'espectacle i el disc Somiatruites (2011) i amb Pau Riba per al disc Mosques de colors (2013).

Ha fet concerts arreu d'Europa, especialment a França, i també al Japó, on gaudeix de gran reconeixement i on s'ha creat una banda anomenada Pascals, basada en la seva música, que ha editat els discs Pascal Comelade presents Pascals i Abiento.

Ha creat també diverses bandes sonores a França i també ha compost música per a dansa i teatre, com per exemple per als espectacles Zumzum-ka i Psitt!!, Psitt!!, de la companyia de Cesc Gelabert, i també per a la versió teatral de La plaça del diamant que realitzà Joan Ollé. També ha fet música per a televisió, com Sense el ressò del dring, destinada a la campanya de promoció d'estiu de Televisió de Catalunya del 2004.

Una de les seves línies de treball són les versions i adaptacions de peces d'autors que han estat referents en el seu imaginari. Es pot veure en molts dels seus àlbums, com ara Danses et Chants de Syldavie. També ha treballat la música tradicional catalana, com en els àlbums Música Pop - Danses de Catalunya Nord i els dos volums de Pop Songs del Rosselló, amb Gerard Jacquet. També ha versionat sardanes amb la Cobla Sant Jordi, himnes revolucionaris i peces de cantants catalans com Ovidi Montllor i Pau Riba.

El 1983 formà la Bel Canto Orquestra, amb què acostuma a tocar en directe. Hi han passat multitud de músics diferents i ha col·laborat amb altres formacions, com La Vella Dixieland. Amb aquesta orquestra ha fet espectacles interdisciplinaris amb la participació del poeta Enric Casasses. 

Pascal Comelade és un músic heterodox i complex. Se l'ha relacionat amb el rock d'avantguarda, amb el minimalisme, però també s'ha acostat al jazz, sempre amb unes referències clares ben arrelades en la música popular, ja sigui de manera literal o conceptual.

La seva amplíssima discografia el converteix en un dels creadors més originals i versàtils del panorama musical actual, capaç d'enfrontar-se amb diferents propostes estètiques, però sempre des de la seva personalitat i el seu segell propi.

• Aviñoa, Xosé (ed.). Història de la música catalana, valenciana i balear, Barcelona: Edicions 62, vol. V, 2001, p.152; vol. VII, 2002, p. 44.