Jaume Melendres

Director, coreògraf, dramaturg, estudiós

Dramaturg, director, crític, traductor, narrador i pedagog. La personalitat de Melendres és una de les més riques i complexes del teatre contemporani, oberta a molt interessos i sol·licituds que sempre va defensar i representar des d'una reserva crítica. Amb una primera formació en ciències econòmiques, la seva estada a París per fer-ne el doctorat es trasformà en una vocació teatral que ja no abandonà. Inicialment guanyà el premi de poesia Salvat-Papasseit del 1964 amb La doble esfera de l' aigua i tu (1967). Com a autor dramàtic guanyà el premi Josep M. de Sagarra de 1966 amb Defensa índia de rei (1975), el Josep Aladern amb Meridians i paral·lels (1977) i el Ciutat de Granollers 1979 amb El collaret d'algues vermelles (1979), escrita en col·laboració amb Joan Abellán, una entesa que es mantindrà en projectes posteriors. Com a narrador, també en aquests anys, publicà Cinc mil metres papallona (1975) i L'avió damunt dels vidres (1981), i, més endavant, també amb Abellán, la novel·la La dona sense atributs (1990), premi Prudenci Bertrana 1989. El 1973 entrà com a professor a l'Institut del Teatre i participà en la seva renovació pedagògica. Fins a la seva mort fou professor de l'IT. Aquesta activitat pedagògica l'acompanya al llarg de tota la seva vida professional i té enorme repercusió i influència en la seva tasca de direcció d'actors, formació de directors, direcció d'espectacles, traductor i teòric. També com a crític i assagista va desenvolupar una àmplia activitat a diaris i revistes especialitzades: Tele/eXpres (1973/1978); Fotogramas (1979-1980); El Público (1986-1992); ADE (1988-2005).

Tot i la seva àmplia dedicació al món escènic en els vessants més diversos, la seva obra dramàtica no és gaire extensa. S'inicia amb Defensa índia de rei, amb què guanyà el premi Josep M. de Sagarra del 1966. L'obra mostra el procés involuntari de col·laboració d'un personatge, Jan, un heroi tràgic, amb les forces repressores del poder que, a través del xantatge i la força, l'utilitzen per intentar arribar al seu germà, que és el revolucionari a qui persegueixen. És una obra política, tot i els recursos expressionistes del llenguatge, com també ho serà la següent, Meridians i paral·lels, més clarament brechtiana. En aquest cas Melendres presenta un tema de debat ben viu i actiu a l'esquerra política dels anys setanta del segle XX, com és la relació i conflicte entre la lluita de classe i la lluita nacional i quina fidelitat domina sobre l'altra. Amb la referència del nom d'un país imaginari on passa l'acció, el que es planteja, sota els paràmetres del materialisme històric, és la història present de la societat catalana i les diferents maneres d'interpetar i actuar davant el fet nacional. Després d'aquest teatre polític Melendres, amb Joan Abellán, sorprèn, a finals dels setanta, amb una obra, El collaret d'algues vermelles, premi Ciutat de Granollers del 1979 i Crítica Serra d'Or del 1980, que, seguint Manon Lescaut (1753) de l'Abat Prévost i La Dama de les Camèlies (1848) d'Alexandre Dumas fill, participa plenament dels arquetipus d'un apassionat amor romàntic entre Beatriu i Albert que acaba de manera tràgica. Amb l'obra, d'alt nivell literari i que enllaça amb la gran tradició dels drames romàntics, els dos autors reivindiquen intencionadament el dret d'enllaç amb la tradició històrica. Anys després, el 1983, Melendres retorna al teatre didàctic amb Terror i misèria del primer franquisme, aquest cop en col·laboració amb José Sanchis Sinisterra, el referent del qual, clarament, és Terror i misèria del tercer Reich de B. Brecht. Construïda a partir de set seqüències (quatre de Sanchis Sinisterra i tres de Melendres), totes les escenes, com indica el títol, ens situen en la immediata postguerra, la qual veiem com actua sobre els personatges i la seva resistència i lluita davant la nova situació imposada; les diverses seqüències oscil·len entre un to tràgic o còmic segons cadascuna de les situacions. No serà fins a l'any 2005 que Melendres no retornarà a la creació. Aquest cop amb El parc d'atraccions d'Helena Karsunkel, escrita dins d'un projecte de reactualització dels autors dels premis Sagarra. H. Karsunkel és una catedràtica i psicoanalista que comença a escriure les seves memòries ajudada per una alumna seva, Estefania. Aquesta revisió del passat de Karsunkel teixeix el lligam entre una relació de personatges que hi tenen a veure cadascun amb una significació especial. Alguns han estat víctimes dels diagnòstic de Karsunkel com a psiquiatre, fins al punt de preveure o témer possibles reaccions contra ella. Sobre aquest temor es construeix una obra que, alhora, mostra un fris i una tipologia de situacions i personatges contemporanis dels quals, l'autor, es distancia críticament. Amb El jardí de dones, de la qual es féu una lectura dramatitzada al Teatre Kursaal de Manresa poc abans de la seva mort, Melendres tanca la seva obra dramàtica. Novament enllaçant amb la tradició dramàtica, aquest cop amb un teatre luxuriós i picaresc que ens remet al segle XVI, a Maquiavel o Aretino, quatre dones madures intenten aconsellar i explicar a una jove, Pippa, que pretén fer-se monja, l'error de la seva decisió i els secrets de relació i comportament sexual entre els dos gèneres, i li recomanen adequació a la realitat i el màxim de gaudi i profit en les relacions a seguir. Era un darrer clam al vitalisme que la vida li va tallar en sec.

Les quasi quatre dècades com a docent a l'IT marquen, però, i molt, la seva biografia dramàtica, tant pel que fa a la reflexió teòrica com a la traducció. En el primer cas fou autor d'un útil assaig, La direcció dels autors. Diccionari mínim (2000), i d'una importantíssima aportació en el camp dels estudis teòrics com és La teoria dramàtica. Un viatge a través del pensament teatral (2006), que cal entendre com el seu llegat històric i en què acumula i articula el saber de tots els seus estudis i recerques sobre la història de la teoria dramàtica que, durant tants anys, explicà als alumnes de l'IT. Com a traductor ha traduït i adaptat nombroses obres, moltes de les quals després ha dirigit com a tallers a l'IT i, en menor mesura, als escenaris comercials. Noms com Molière, Goldoni, Labiche, Priestley, Shaw, Strindberg, Wedekind, Anouilh, T. Williams, Orton, Beckett, Fassbinder i O.Wilde (amb La importància de ser Frank, text i direcció a la qual retornà diverses vegades) en són una referència. També ho és la traducció de textos teòrics, com el Manifiesto romàntico (1989) de V. Hugo i Un teatre de situacions (1993), de J. P. Sartre. En aquest camp, però, la gran aportació, per l'abast i importància del projecte, fou la traducció del Diccionario del teatro de P. Pavic. Anteriorment ja havia estat traduït, però ell, d'acord amb l'autor, en féu una nova versió, que és la tercera que existeix en el mercat editorial. També d'obra breu però no menor cal remarcar, com ha estat esmentat, la seva obra narrativa, centrada en tres títols, dos llibres de narracions —Cinc mil metres papallona (1975) i L'avió damunt dels llibres (1981)— i una novel·la —Una dona sense atributs (1990), premi Prudenci Bertrana (1989), escrita en col·laboració amb Joan Abellan. Tots tres llibres estan escrits en el ple domini dels recursos narratius, d'una manera hàbil que defuig el realisme directe per trobar en la paradoxa, la relació de versemblança i inversemblança o l'insòlit que esdevé possible i real, els fonaments per construir la història i atraure l'interès del lector.

• Bartomeus, Antoni. «Entrevista Jaume Melendres». Els autors de teatre català: Testimoni d' una marginació. Barcelona: Curial, 1976.
• Diversos autors. «Jaume Melendres i Inglès (1941-2009)». Estudis Escènics (Barcelona: Institut del Teatre), núm. 37 (2010).
• Formosa, Feliu «Pròleg» a Melendres, Jaume. Meridians i paral·lels. Barcelona: Edicions 62, 1977.
• Melendres, Jaume. La teoria dramàtica. Un viatge a través del pensament teatral. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 2006. (Escrits teòrics; 11).

Articles d'Estudis Escènics sobre Jaume Melendres