Jordi Coca

Novel·lista. Doctor i catedràtic en Arts Escèniques, ha estat director de l'Institut del Teatre (1988-1992). La seva àmplia i extensa obra com a novel·lista el situa com una de les figures més destacades de la narrativa catalana contemporània. En el seu inici aquesta obra narrativa està marcada per la recerca formal, amb uns títols —Selva i salonet (1978), El detectiu, el soldat i la negra (1978) i Les coses febles (1983)— que mostren les dificultats de relació i comunicació humanes. En els anys vuitanta i a partir de Mal de lluna (1988) —en què apareix la complexa figura del pare—, la seva narrativa evoluciona cap a una major narrativitat i cap a la introspecció i l'anàlisi de personatges de biografies diferents —La japonesa (1992), Lousie: un conte sobre la felicitat (1993)—, que assoliran el màxim relleu en els darrers títols de l'autor —Lena (2002), Cara d'àngel (2004), Sorres blanques (2006), La nit de les papallones (2009), En caure la tarda (2012) i El diable o l'home just (2015)—, que són la culminació d'aquest projecte d'estudi i presentació de «l'ànima» conflictiva de l'home modern. De manera paral·lela a aquest projecte ha construït un cicle narratiu que esdevé tant una crònica i una mirada crítica del temps històric de l'autor com una reflexió sobre el poder polític i social: Dies meravellosos (1996), L'emperador (1997), La faula dels ocells grecs (1997), De nit sota les estrelles (1999), Sota la pols (2001) i La noia del ball (2009); les dues darreres novel·les formen, publicades unitàriament, el díptic El silenci del món (2011).

Aquest destacat bagatge narratiu té un complement fort i necessari, explicació i lligam de la seva obra com a estudiós del teatre, dramaturg i director d'escena. Com a assagista i estudiós és autor d'un llibre singular, L'Agrupació Dramàtica de Barcelona: intent de teatre nacional català (1955-1963) (1978), que estableix les bases d'interpretació històrica de l'ADB, fonament del teatre català de postguerra. També és autor de Qüestions de teatre (1985), recull d'articles que mostren els seus interessos teatrals —Shakespeare, Handke, Pina Bausch—, i, molt especialment, del text «Maurice Maeterlinck i el teatre simbolista», que és el pròleg a la traducció de quatre obres de l'autor belga recollides a Quatre variacions sobre la mort (1984); amb la interpretació i l'anàlisi que hi fa del simbolisme, amb el seu principi del «tràgic quotidià», escriu i anuncia la seva poètica, que explica la construcció dels seus principals personatges narratius. Fruit de la seva tesi doctoral és El teatre de Josep Palau i Fabre. Alquímia i revolta (1935-1958) (2013), primer gran aprofundiment en els orígens de l'obra teatral, teòrica i creativa, de Palau i Fabre. En la recerca en els arxius de l'escriptor, Coca recupera nombroses peces dramàtiques desconegudes, escrites tant en francès com en català, que configuren una interpretació de Palau, fins aleshores inèdita, que dona una gran potencialitat a la seva dramatúrgia perquè té una visió més aprofundida i completa de la seva significació. Palau és un dels grans oblidats de la nostra escena, i Coca no es cansa mai de reivindicar-lo. També és coautor de La Generalitat republicana i el teatre (1931-1939): legislació (1982) i Adrià Gual: mitja vida de modernisme (1992).

Si l'obra narrativa de l'autor, atès els anys que ocupa dins la seva biografia, mostra una clara evolució formal i una intensificació dels seus mons de referència, l'obra dramàtica, que ja és de maduresa i es desplega en els darrers quinze anys, té una unitat que ens permet parlar d'un teatre polític. Un teatre que rellegeix i reinterpreta personatges del teatre clàssic i grec com a paràbola del present o que, directament, ens situa en la contemporaneïtat, en què es critica el poder i els comportaments socials. Quatre són, a hores d'ara, les obres escrites i estrenades per Coca. La revolta i la crítica del poder prenen un referent clar en el mite d'Antígona i ho fan tant en una obra de referent de present com en una que pren el nom de la mateixa heroïna clàssica. A Platja negra (1999), que ens situa en el secret interior de la vida dels partits polítics en democràcia, ella, el personatge femení, com una Antígona moderna, es revolta contra la jerarquia del poder dins del mateix partit per la manipulació i l'arbitrarietat del seu ús. A Antígona (2002) la confrontació entre els dos personatges centrals pren més radicalitat. Creont, des del poder quasi absolut i tirànic, i Antígona, des d'una revolta i oposició que transcendeix la lluita personal, actua a favor de la memòria i la salvació eterna del seu germà, i ho fa perquè vol transcendir el fet individual i fer partícip tota la ciutat contra l'arbitarietat del poder. El cor, transformat en un sol personatge, el «Noi», és l'esperança de futur, la força que ha de substituir el destí tràgic d'Antígona, condemnada a la destrucció i a la mort. A Interior anglès (2006), dirigida per Joan M. Gual, sota el joc escènic d'una operació de teatre dins del teatre —l'assaig d'una obra entre dues actrius, una de gran i una de jove, que són amants a l'obra i mare i filla a la vida real—, es dibuixa també com una passada de comptes generacional en què la filla acusa la mare de ser part de la generació de la Transició, que deixa un país corrupte i èticament devastat com a herència que cal refusar i combatre. Amb Ifigènia (2009), dirigida pel mateix autor, es tanquen, a hores d'ara, la creació i la representació de l'obra dramàtica de Coca. Ifigènia, personatge secundari a Antígona i que rep la seva crítica per les indecisions que mostra davant els abusos de Creont, és ara víctima de l'engany del pare. Partint de la Ifigènia a Àulida d'Eurípides, l'obra ens situa davant d'una decisió d'Agamèmnon que bascula entre veritat i engany. Un engany intencionat que s'assumeix conscientment per aconseguir els objectius polítics i militars que el personatge pretén. El teatre polític de Coca, revestit d'antecedents grecs o contemporanis, ens situa davant de l'abús i l'engany del poder polític, amb una dificultat objectiva de fer-hi front, però també deixa l'esperança oberta d'unes noves i joves generacions que, crítiques amb el sistema heretat, s'hi poden enfrontar amb conviccions diferents de les dels seus predecessors. Coca també ha escrit, adaptat i/o dirigit versions de la Nausica de Maragall (2006), Tempesta a les mans (2007) i Els senyors Borkmann (2007), d'Ibsen, i ha dirigit Aquí el bosc, de Brossa (2005); Benvinguda al consell d'administració, de Handke (2006); Krapp, de Beckett (2008); Mots de ritual per a Electra, de Palau i Fabre (2015), i El teatre i la pesta, d'Artaud (2015).

• Batlle, Carles. «Les gestes s'esborren sota el sol». A: Coca, Jordi. Platja negra. Barcelona: Proa, 1999, p. 9-18.
• Broch, Àlex. «L'obra narrativa de Jordi Coca». A: Forma i idea en la literatura contemporània. Barcelona: Edicions 62, 1993, p. 57-100.
• Broch, Àlex. «Jordi Coca. Una trajectòria oberta». Serra d'Or, núm. 613 (2011), p. 33-38.
• Clavo, Maite. «The Eroticism of Power in Jordi Coca's Ifigènia». A: Knippschild, Silke; Garcia Morcillo, Marta (ed.). Seduction and Power. Londres / Nova York: Bloomsbury Academic, 2013.
• Duprey, Jennifer. The Aesthetics of the Ephemeral. Nova York: State University of New York Press, 2014. (Capítol tres dedicat a Antígona).
• Julià, Lluïsa. «La narrativa de Jordi Coca. Aspectes nuclears». Serra d'Or, núm. 613 (2011), p. 39-42.
• Malé, Jordi. «Pròleg». A: Coca, Jordi. Antígona. Barcelona: Proa, 2002, p. 7-26.
• Massip, Francesc. «Teatre polític». A: Coca, Jordi. Interior anglès. Tarragona: Arola, 2006, p. 7-15.
• Salvat, Ricard. «Aproximació al teatre de Jordi Coca». Assaig de Teatre, núm. 52-53, 2006, p. 257-264.