La Argentina

Coreògrafa, intèrpret, ballarina i directora de companyia.

Les facetes a destacar en Antonia Mercé Luque (coneguda com La Argentina) són múltiples, atesa l'enorme dimensió que la seva figura atenyé a Espanya i arreu del món, però, entre totes, hi predomina la professional perquè, a més de situar-se a un nivell semblant al d'Anna Pavlova, menà el ball espanyol cap a una nova dimensió escènica i contribuí que es modernitzés i universalitzés.

Antonia Mercé gaudí del reconeixement de molts intel·lectuals de l'època, espanyols i estrangers, així com literaris, artístics i fins i tot polítics. Entre els admiradors, se cita Valle Inclán, Cipriano Rivas Cherif, Jacinto Benavente, Max Aub, José María Pemán, Rosario Pino, Ignacio Zuloaga, Rafael Penagos, Manuel Azaña, Paul Valéry i André Levinson. Arribà a ser musa per a alguns artistes de l'època, alhora que mantingué una col·laboració estreta amb d'altres, com Falla, García Lorca, Enric Granados, Néstor de la Torre, Joaquim Nin, Gregorio Martínez Sierra i María Lejárraga.

Coneixedora de la tècnica de la dansa acadèmica espanyola (bolero), però també del folklore i el flamenc (que investigà), aconseguí crear un estil propi que implicava un concepte nou de la dansa espanyola a través de la depuració i l'estilització del moviment. S'hi conjuminaven elements seleccionats de totes aquestes fonts, tot i que tractats amb un enfocament més actual i una posada en escena més d'acord amb les novetats del moment. La seva intenció fou oferir una visió renovada de la tradició espanyola que pogués fusionar la tècnica i la forma amb el seu potencial expressiu; que fos acceptada dins o fora del país, però sense perdre la idiosincràsia, les arrels o l'heterogeneïtat dels costums. Ho aconseguí en posar en pràctica la mateixa fórmula que havia aplicat Serge Diaghilev als Ballets Russos: la col·laboració entre artistes per bastir una obra escènica global. Amb l'ajut de compositors (Quinito Valverde, Isaac Albéniz, Enric Granados, Manuel de Falla, Òscar Esplá, Joaquín Turina, Ernesto Halffter o Gustavo Durán), artistes plàstics (Néstor de la Torre, Ricardo Baroja, Manuel Fontanals, Gustavo Bacarisas o Salvador Bartolozzi) i ballarins espanyols, donà forma al ballet espanyol fent servir la dansa i la música genuïnament espanyoles, a les quals aportà un nou sentit teatral amb un fort protagonisme de la narració. No oblidà tampoc la castanyola, un instrument ineludible i característic de l'estil espanyol, que practicà des de petita amb fruïció. N'investigà les qualitats musicals, en treballà les possibilitats tècniques i experimentà sobre la seva forma i els materials de construcció fins que trobà el so que cercava. El seu toc evolucionà com el de cap altra ballarina o intèrpret anterior. No debades, fou distingida com «la reina de les castanyoles».

Icona del seu temps i artista universal, La Argentina rebé destacats guardons, com la medalla de la Legió d'Honor Francesa, el Llaç d'Isabel la Catòlica o el Llorer d'Or de la premsa llatina.

Era filla d'una parella formada per Manuel Mercè, de Valladolid, i la cordovesa Antonia Luque, mestre-ballarí i ballarina del cos de ball del Teatre Reial de Madrid, que es trobaven de gira quan Antonia Mercé nasqué. Bona part de la seva vida transcorregué durant l'Edat de Plata, un període lluminós de la cultura espanyola en un entorn sociopolític molt complex i conflictiu. Tornà a Espanya amb els pares el 1890 i dos anys després començà a estudiar dansa. El 1897 ingressà al cos de ball del Teatre Reial i el 1899 fou nomenada primera ballarina. Estudià també cant al Reial Conservatori de Música i Declamació per desig exprés del seu pare.

El 1908 abandonà el Reial i començà a treballar a tablaos de Madrid i Barcelona. No fou un període fàcil. Hagué d'amarar-se de flamenc i es bellugà en un ambient en què ni el seu estil de dansa (molt més clàssic), ni el seu aspecte físic (una mica andrògin) no eren els habituals de les artistes de varietats. L'any següent ballà a Portugal amb Antonio el de Bilbao, que havia conegut a la capital catalana. Les actuacions a salons i teatres de varietats s'incrementaren per tot Espanya. A poc a poc aconseguí destacar com a ballarina «diferent».

El seu primer viatge a París fou el 1910, després d'una petita gira espanyola en què actuà al Tívoli de Barcelona. A França debutà amb l'opereta de Quinito Valverde L'amour en Espagne al cafè cantant Jardin de París. Actuà també al Moulin Rouge i en diversos music halls de Londres. D'aquest període és La corrida, un dels seus solos de dansa més característics, amb el qual finalitzava molts dels espectacles. L'any següent repetí opereta amb Quintito Valverde a Brussel·les (La rose de Grenade) i actuà al Teatre Apolo de Barcelona, on estrenà altres solos coreografiats per ella.

El 1912 debutà a l'Olympia de París amb gran èxit, viatjà a Montecarlo i debutà al Trianon Palace de Madrid davant Alfons XIII i la seva família. Les representacions no cessaren: viatjà a Rússia i debutà al Teatre Aquarium de Moscou; l'any següent ballà El embrujo de Sevilla a Londres (amb Antonio el de Bilbao i un grup de bailaores espanyols) i, altre cop a Rússia, fou sorpresa per l'esclat de la I Guerra Mundial. El 1915 ballà a l'Ateneu madrileny. Després començà un viatge per l'Amèrica del Sud (Buenos Aires, Santiago, Montevideo i Lima) i es casà amb Carlos Marcelo Paz.

El 1916 és l'any del seu debut als EUA, on viatjà per estrenar Goyescas a petició de Granados, qui compongué La danza de los ojos verdes en honor seu. No la ballà, però sí que pogué presentar el seu programa de solos a dos teatres de Nova York. L'èxit creixia dia rere dia, mes rere mes i any rere any. També les gires internacionals, amb les quals rebé cada cop millors crítiques que la distingiren com una ballarina de gran sensibilitat i qualitat artístiques extraordinàries.

Tornà a Barcelona l'any 1918 i debutà al Teatre Eldorado. Continuà les actuacions per Espanya alhora que augmentà el repertori. Aquell any conegué Robert Ochs a San Joan de Luz, qui fou la seva parella sentimental fins la mort. El 1920 se separà del marit i participà en una gala d'homenatge als reis de Bèlgica al Teatre Reial de Madrid.

Vers 1921 s'instal·là a França. Les primeres actuacions de concert a París foren l'any 1922, amb una gran acollida. Fou reconeguda per Guy de Pourtalès, Paul Valéry i el crític de dansa André Levinson, amb qui col·laborà en diverses conferències il·lustrades. El 1924 tornà al Teatre Eldorado amb el ballador Joselito. L'any següent estrenà la seva pròpia versió d'El amor brujo al Trianon Lyrique de París. Després ho féu a l'Ópera-Cómica amb Manuel de Falla. Arnold Meckel esdevingué el seu representant.

Durant els anys següents continuà les actuacions per diferents països amb la seva acompanyant habitual, la pianista Carmencita Pérez. La seva fama augmentà i el repertori s'enriquí amb l'estrena de diversos ballets compostos per músics de la nova escola espanyola: El fandango del candil (Durán), El contrabandista (Esplà), Juerga (Bautista), Sonatina (Halffter) i Kinebombo (Ponce).

El 1928 és un any important: fundà la seva pròpia companyia. Sota la denominació «La Argentina y sus Ballets Espagnols» presentà les seves obres en diferents teatres europeus sense abandonar, però, els recitals individuals. Aquell mateix any André Levinson publicà La Argentina. Un estudio sobre danza española, i la companyia Odéon Discs edità la gravació orquestrada de Danza V i La corrida amb l'acompanyament de les castanyoles. No en fou l'única: l'any següent enregistrà Andalucía sentimental, Goyescas, Seguidillas i Bolero. Fou convidada a ballar per primera vegada a la Casa Blanca i rebé un homenatge a la Universitat de Columbia en què participaren García Lorca, Ángel del Río i Gabriel Maroto.

El 1930 presentà la seva pròpia versió d'El amor brujo a l'Òpera Còmica de París i inicià una nova gira mundial que s'uniria a d'altres en un continu anar i tornar d'un teatre a un altre per països i ciutats diferents. La seva activitat era vertiginosa i el reconeixement mundial ja era ple. Participà en gales i festivals, rebé condecoracions i reconeixements, protagonitzà reportatges en revistes i l'anaren a veure autoritats polítiques, prínceps, reis, intel·lectuals i artistes. El seu repertori de danses cresqué sense aturador i incorporà noves creacions espanyoles i d'altres de procedents dels països que visità. En els darrers anys el seu pianista acompanyant fou Luis Galve.

Malgrat l'èxit escènic, Antonia Mercé no va deixar d'acudir, quan li ho demanaren, a gales benèfiques, com l'organitzada per publicar Antología del flamenco de Fernando el de Triana el 1935, que fou la seva darrera actuació a Madrid. L'any següent, coincidint amb l'aixecament militar del 18 de juliol, finà inesperadament. Després de participar en un recital de dansa i de rebre un homenatge, tornà a la casa de Baiona, on patí un infart. Antonia Mercé, la Argentina, no deixà escola. Aquell mateix mes havia rebut una missiva de Manuel Azaña a través de Max Aub que li demanava de participar en la direcció d'una Escola Nacional de Ball juntament amb Encarnación López, la Argentinita; un projecte que mai no es pogué realitzar. La seva impressionant trajectòria escènica fou enfosquida i una mica ocultada durant la dictadura franquista, potser perquè havia estat una dona emprenedora i independent i havia gaudit del reconeixement de polítics i intel·lectuals de la República.

Tanmateix, Mariemma, que l'havia vista ballar de petita, en reivindicà el nom després que el seu intel·ligent concepte de la dansa espanyola i l'elegant estil la corprenguessin: sempre es considerà continuadora de la tasca d'Antonia Mercé.

Bennahum, Ninotchka Devorah. Antonia Mercé. El flamenco y la vanguardia española. Barcelona: Global Rhythm Press, 2008.

Dallal, Alberto. «Antonia Mercé La Argentina en México». Anales del Instituto de Investigaciones Estéticas, vol. XVI, núm. 61 (1990), p. 203-229.

Diversos autors. Homenaje en su Centenario. Antonia Mercé «La Argentina» 1890-1990. Madrid: INAEM-Ministerio de Educación y Cultura, 1990.

Manso, Carlos. La Argentina fué Antonia Mercé. Buenos Aires: Devenir, 1993.

Rodrigo, Antonina. «Antonia Mercé La Argentina. La reina de la danza española». A: Mujeres para la historia. La España silenciada del siglo XX. Barcelona: Ediciones Carena, 2002, p. 52-75.

Rodrigo, Antonina. «Àntonia Mercé La Argentina. El genio del baile español». Cuadernos Hispanoamericanos, núm. 484 (octubre 1990), p. 7-28.

Biblioteca Digital Fundación Juan March