Baltasar Saldoni i Remendo

Estudiós

Inicià els seus estudis musicals quan tenia cinc anys a l'escolania de Santa Maria del Mar, amb Francesc Andreví, i tres anys després seguí els seus estudis a la basílica de Santa Maria del Pi, amb el mestre Francesc Sampere, del qual fou deixeble privilegiat. Posteriorment, el 15 de març de 1818, ingressà a l'Escolania de Montserrat. Allà estudià diversos instruments musicals com el fagot, la flauta, l'orgue i el piano, el violí i el violoncel, a més d'humanitats, harmonia i composició amb Jacint Boada.

El 1822 es traslladà a Barcelona, on amplià els seus coneixements de piano i orgue amb Mateu Ferrer i estudià composició amb Francesc Queralt. 

El 1824 concursà per obtenir la plaça d'organista de Santa Maria del Mar, que malgrat haver realitzat un examen excel·lent, no li fou adjudicada per no ser sacerdot.

Durant els anys següents es començà a donar a conèixer com a compositor, amb l'òpera El triumfo del amor (1825), estrenada el 1826 al saló privat del llibretista de l'obra, Josep Alegret.

Davant les dificultats per obrir-se camí en el panorama musical i operístic barceloní, decidí anar-se'n a Madrid el 1829, on amplià coneixements amb Ramon Carnicer, i amb el qual col·laborà en la concertació i els assajos de diverses obres. La influència de Carnicer i el treball d'aquests anys fou molt notable per a la formació de Saldoni.

El 1830 fou nomenat professor de solfeig i vocalització al recentment creat Conservatori de Música de la Reina Maria Cristina.

Continuà la seva tasca compositiva amb obres com l'òpera en dos actes Saladino e Clotilde (1831), de la qual estrenà alguns fragments al Teatro de la Santa Cruz de Madrid el 1833. El 20 de gener de 1838 presentà l'òpera Ipermestra (1837) al mateix teatre i amb llibret del tenor Ignasi Pasini. La premsa el comparà amb Bellini, i Ipermestra constituí un èxit que recorregué diverses ciutats i se n'editaren alguns fragments en versió per a veu i piano. Fins i tot Saldoni rebé un oferiment per dur-la a Itàlia, però desestimà l'oferiment per no poder atendre els assajos ni assumir la direcció de l'obra.

El mateix 1838 féu una estada a París per conèixer els mètodes d'ensenyament del solfeig i el cant i aplicar-los en la seva tasca docent. Un any després, el 1839, estrenà al Teatro de la Santa Cruz de Madrid la seva nova òpera Cleotilde, regina di Siria (1839), que fou rebuda discretament. Per contra, aquell mateix any aquesta òpera es presentà al Teatre Principal de Barcelona, i hi fou molt mal acollida.

El 1842 presentà un Stabat Mater a l'església del Buen Retiro, que es cantà durant força anys per Setmana Santa, i posteriorment un Miserere, estrenat l'any següent al Liceo de Madrid.

Després d'un període marcat per la defunció de la seva primera esposa i la seva filla, i pels problemes de salut que l'afectaren, el 1844 comença a treballar en una nova òpera, Boabdil, último rey moro de Granada, que no aconseguí estrenar. Sense desanimar-se, inicià la composició de Guzman il Buono, aquest cop amb traducció italiana, però tot i així tampoc no aconseguí estrenar-la.

Davant aquestes dificultats, decidí endinsar-se en el terreny de la sarsuela, i el 1852 presentà El Rey y la Costurera, amb text de Vicenç Brusola, però tampoc no s'estrenà. Més sort ingué La corte de Mónaco, amb llibret de Ramón Navarrete, estrenada el 16 de febrer del 1857 al Teatro de la Zarzuela, que fins i tot tingué una certa repercussió.

Tot i que la seva obra no recollí grans èxits, Saldoni havia obtingut una molt bona reputació dins els ambients musicals madrilenys. El 1846 li fou atorgat l'Orde de Carles III i el 1867 fou nomenat vicepresident de la Tercera Secció d'Àrbitres de la Sociedad Artistico-Musical de Socorros Mutuos.

De mica en mica anà deixant la composició per dedicar-se a la direcció, a la docència i als estudis historicomusicals. I, certament, avui és més valorat per la seva tasca historiogràfica que no pas per les seves composicions, que no han arribat als nostres dies, i menys encara a les programacions actuals.

Cap al 1850 començà a compilar dades referides a la història de la música hispànica i els seus compositors, i el 1860 en publicà les Efemérides de músicos españoles. Aquesta fou la base de la seva obra més coneguda, el Diccionario biográfico-bibliográfico de efemérides de músicos españoles (1868-1881), en quatre volums, publicada a Madrid per Antonio Pérez Dubrull, i a Barcelona per Isodro Torres. Els seus contemporanis no mostraren gaire interès per aquesta obra; més aviat se'n mostraren crítics. Personalitats com Francisco Asenjo Barbieri i Felip Pedrell hi trobaren mancances, i es considerà que l'estructura no alfabètica sinó organitzada per dates de naixement i mort en dificultava la consulta, tot i que Saldoni havia afegit un índex alfabètic al final de cada mes per facilitar les localitzacions de les dades dels compositors referenciats.

Entre els càrrecs que desenvolupà cal destacar el de director de la capella del Col·legi de la Presentació de nenes de Leganés, al qual fou nomenat el 1870. Va ser membre de la secció de música de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, plaça a la qual fou nomenat el 1873 i en la qual arribaria a ser president de la secció. Des d'aquell mateix any fou inspector i examinador de l'Escolania de Montserrat i mestre de capella a Leganés.

El Diccionario constitueix una obra de referència obligada per als estudiosos de la música hispànica i una obra clau en la historiografia, considerada una obra precursora de la musicologia espanyola moderna. Malgrat que parteix d'una estructura potser inadequada, cal dir que ha estat una obra determinant d'on han begut tots els treballs, no només de caràcter biogràfic, sinó també amb vocació històrica, que s'han realitzat sobre música hispànica des de pràcticament el mateix moment de la publicació i fins als nostres dies.

Nuevo método de solfeo y canto; Venticuatro vocalizaciones. Madrid: Imprenta León Lodre, 1839.

Efemérides de músicos españoles así profesores como aficionados. Madrid: Imprenta La Esperanza, 1860.

Diccionario biográfico de efemérides de músicos españoles. Madrid: Imprenta de Antonio Pérez Dubrull, 1868-1881. (Edició facsímil de Jacinto Torres, amb índex i valoració preliminar, Madrid: Centro de Documentación Musical, 1986).

Reseña históriaca de la Virgen de Montserrat desde 1456 hasta nuestros días. Madrid: Imprenta de Repullés, 1856.

Subirà, José. Historia de la música española e hispanoamericana. Barcelona: Salvat, 1953.

Gómez Amat, Carlos. Historia de la música española, vol. 5: Siglo XIX. Madrid: Alianza Editorial, 1985.