Àurea era filla d'un matrimoni que havia fet fortuna a Cuba i que posseïa diverses propietats a Catalunya, entre les quals una finca amb un castell a Arenys d'Empordà. Va debutar a Madrid el 1920 i després va començar un periple per la resta del món: París (Saló de Tardor), Berlín, Viena, Lieja, Budapest, Londres, Brussel·les, Cambridge, Buenos Aires, Roma (Coliseu i Fòrum), Trípoli i Malta.
El 1925 va viatjar a Egipte, cosa que li va permetre de visitar les nombroses restes arqueològiques d'Alexandria i el Caire. Durant l'estada va actuar en alguns temples, com Karnak, Luxor, Tebes i Filae. Va arribar a Grècia, la seva gran meta artística, el 1926, on va actuar a teatres i temples a l'aire lliure (teatre Dionisos a l'Acròpolis d'Atenes, el santuari d'Eleusis o el temple de Súnion a Delfos), amb un gran èxit de públic i crítica. A causa del gran interès per la cultura grega, va establir connexions amb els poetes Kostís Palamàs i Konstandinos Kavafis, amb qui va rebre l'Ordre del Fènix.
El 1927 va tornar a Catalunya i va actuar en moltes poblacions: Figueres, Sant Feliu de Guíxols, Palafrugell, Girona, Barcelona, Reus, Madrid, etc. El 1929 va participar en els actes del IV Congrés Internacional d'Arqueologia i el 1930 va actuar amb l'escriptor Ambrosi Carrion al Teatre Grec de Montjuïc. Després d'això, es va retirar gairebé del tot.
Va contraure una gran amistat amb l'escultor Josep Clarà, que va exercir com a Pigmalió, així com molts més intel·lectuals, dels quals va rebre un homenatge a la Maison Dorée de Barcelona l'any 1928.
El 1930, després de la mort d'Emília, la seva germana gran, Àurea de Sarrà va heretar la finca d'Arenys. A partir del 1934 va iniciar una relació sentimental amb José Francés, escriptor i crític d'art. Units per les mateixes aficions (literatura, mitologia, teatre i art del món antic), van contraure matrimoni el 1950. Tots dos plegats van oferir conferències il·lustrades en què Àurea acompanyava amb moviment les poesies que recitava l'escriptor. Francés va morir el 1964 i va ser enterrat a Madrid. Àurea va morir el 1974 i les seves restes reposen a Arenys amb els de la germana Emília en un mausoleu identificat amb la inscripció «Domus Aurea» i una creu petita.
Ballarina i coreògrafa
Àurea de Sarrà és una de les tres components, juntament amb Tórtola Valencia i Josefina Cirera, d'un grup molt reduït de ballarines espanyoles que a principis del segle XX, seguint els postulats de les pioneres de la dansa moderna nord-americana, es van llançar a la pràctica d'una dansa diferent. Això no vol dir, tanmateix, que constituïssin un corrent majoritari ni homogeni a Espanya. En el cas concret d'Àurea de Sarrà, va ser Isadora Duncan, amb el seu atansament al món hel·lènic, el referent més clar en les seves obres, però no l'únic, atesa l'enorme influència que van exercir en Àurea de Sarrà l'ambient artístic i cultural noucentista i altres figures, com l'actriu Sarah Bernhardt.
La ballarina va disposar del suport de representants destacats de la Fundació Bernat Metge (Joan Estelrich, Joaquim Balcells i Pere Bosch i Gimpera) i d'intel·lectuals i escriptors catalans com Carles Rahola, els quals la van reconèixer i exalçar. Per contra, Salvador Dalí i Sebastià Gasch, signants del Manifest groc, van definir la seva dansa com a pseudoclàssica, mentre que Josep M. de Sagarra va criticar-la obertament a Vida privada sota el nom fictici de Níobe Casas.
Inspirada per Isadora, pel món grec i pel tradicionalisme noucentista, Àurea de Sarrà s'anomenava a si mateixa «la gran tràgica de la dansa», i de les seves creacions en deia «cants plàstics». El seu objectiu era tornar a l'harmonia natural de l'ésser humà a través de la dansa, el ritme, la poesia i de grans dosis d'un pregon sentiment tràgic. Acostumava a inspirar-se en figures femenines de la mitologia grega, com Demèter, i acompanyava el repertori amb músiques de diferents compositors (Grieg, Paderewski, Schumann, Granados, Chopin, Bach, Beethoven, Liszt, Glazunov, etc.), però també al·ludia a altres fèmines destacades del passat històric (Salomé, Níobe, santa Teresa de Jesús, Circe o Zulema, la favorita de Ramsès), sobre les quals oferia la seva visió personal, una mica fantasiosa i romàntica, que interpretava sense paraules: amb gestos, actituds i moviment.
Alguns crítics van definir-la com «la Duse de la dansa» o «la nova Duncan».
Olabarría Smith, Begoña. Àurea de Sarrà. Bailarina del Noucentisme. Programa de Humanidades, especialidad Teoría del espectáculo. Madrid: Universidad Carlos III, 2004. [Treball inèdit de doctorat].
Olabarría Smith, Begoña. «Àurea de Sarrà: placing dance between words and ruins». A: Kant, Marion; Davies Cordova, Sarah (comp.). Topographies: Sites, Bodies, Technologies. Proceedings of Thirty-Second Annual Conference. Society of Dance History Scholars, 2009, p. 221-224.
Vilallonga, Mariàngela. «Àurea de Sarrà: una demèter catalana a la Grècia de 1926». Dansa a Catalunya. Assaig de Teatre: Revista de l’Associaciò d’Investigació i Experimentació Teatral, núm. 66-67 (setembre 2008), p. 30-60.
Vilallonga, Mariàngela. «Una carta inèdita de l’escultor Josep Clarà». Revista de Girona, núm. 193 (març-abril 1999), p. 43-45.
Vilallonga, Mariàngela. «La Domus Aurea d’Arenys d’Empordà». Revista de Girona, núm. 186 (gener-febrer 1998), p. 97-106.
Vilallonga, Mariàngela. «Àurea de Sarrà, la dansarina apassionada i de vida apassionant». Revista de Girona, núm. 180 (gener-febrer 1997), p. 54-59.
Vilallonga, Mariàngela. «Àurea de Sarrà. Una bailarina desconocida». Alenarte Revista, núm. 101.
Àurea de Sarrà a la Viquipèdia
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
