Vicent Lleó Balbastre

Compositor, director i empresari.

Es va formar com a nen de cor a la Capella del Reial Col·legi de Corpus Christi de València, on va ser alumne de Juan Bautista Plasencia Aznar; a tretze anys, en el context religiós en què s'estava formant, va escriure un Dixit Dominus a set veus. Va continuar els estudis de composició al Conservatori amb Salvador Giner i, al cap de poc, va ingressar com a corista al Teatre Ruzafa. Després de treballar de director en diferents pobles valencians, el 1894 ja era titular de l'orquestra del Teatre Ruzafa. En aquesta etapa valenciana va crear un arxiu de música i copisteria per, a més, exercir d'empresari gestionant assumptes de contractació i representació de músics i cantants per a diversos teatres espanyols. L'èxit el va animar a anar a Barcelona, on va treballar dos anys com a mestre concertador. A Barcelona també va presentar obres seves estrenades a València i d'altres que es van oferir per primera vegada. El 1896 es va traslladar a Madrid i va ingressar al Teatro Romea com a director. Va contactar amb Rafael Gómez Calleja, amb qui va col·laborar en diverses obres que van aconseguir gran popularitat. Casat amb l'actriu Juanita Manso, a casa seva es va establir una tertúlia que reunia prohoms de la lírica com Tomás Bretón, Pablo Luna, Federico Chueca, Amadeu Vives, Jacinto Benavente i Carlos Arniches. Posteriorment, va constituir una gran empresa lírica amb Amadeu Vives, Antonio Paso i Manuel Fernández de la Puente, que va explotar simultàniament els millors teatres de Madrid de la primera dècada del segle XX: Eslava, Zarzuela i Cómico. Després de la dissolució de la societat va romandre només al Teatro Eslava, del qual ja formava part com a mestre concertador des de 1898 i on durant tres temporades els triomfs musicals van acompanyar els econòmics, però la seva personalitat inquieta el va portar a una gran quantitat de projectes que no van reeixir i que li van fer perdre el teatre. Va tornar a la direcció d'orquestra en una companyia de revistes i va fer una gira per Hispanoamèrica (1918-1921) per intentar refer la seva minorada fortuna. De tornada a Madrid, malalt, va morir al cap de poc, i l'any 1923 es va oferir al Teatro Apolo ¡Ave César!, que va esdevenir un homenatge pòstum a la seva figura.

Com a compositor, empresari i director, la producció més abundant i de major qualitat de Vicent Lleó es va donar en les obres de menor extensió: género chico, revista, sainets lírics, etc., entre les quals destaca La corte de faraón (1910), que va aconseguir una immensa popularitat a causa d'una hàbil combinació de l'opereta i la revista, i que connectà, al seu torn, l'opereta amb la música espanyola més popular, sense excloure'n el regust eròtic, molt de moda en aquells anys. La corte de faraón, sarsuela en un acte i quatre quadres, amb text de Guillermo Perrín y Antonio Palacios, escenifica l'episodi bíblic de la temptació de Josep per part de la dona del faraó Putifar, Lota. El desenvolupament de l'acció abunda en els tòpics egipcis, tan de moda en aquells anys de descobriments arqueològics, presos des del punt de vista eròtic, amb una cèlebre «Canción babilónica», que conté expressions de doble sentit.

El llistat de les seves obres és enorme i molt variat. La primera sarsuela, De Valencia al Grao, el presentà com un hàbil compositor de temes fàcilment assimilables pel públic, però l'èxit li vingué de La corte de Faraón.

De Valencia al Grao (T. Ruzafa, 24 octubre 1888); La corte de Faraón (T. Eslava, 21 gener 1910); Las once mil (T. Granvia de Barcelona, 19 juliol 1895); Episodios nacionales (T. de la Zarzuela de Madrid, 30 abril 1908), en col·laboració amb Amadeu Vives, i l'òpera Inés de Castro, composta amb Calleja (T. Lírico, 1903). També les operetes El maestro Campanone, basada en l'òpera italiana La prova di una opera seria (T. Cómico, 13 octubre 1905) i El conde de Luxemburgo (T. Eslava, 19 octubre 1910).

Alier, Roger; Aviñoa, Xosé. El libro de la zarzuela. Barcelona: Ed. Daimon, 1982.

Barrera, Antonio. Crónicas del género chico y de un Madrid divertido. Madrid: Ed. Avapiés, 1983.

Beguer, Vicente. La música en Torrente (1840-1970). Torrent: Caja General de Ahorros y Monte de Piedad de Torrente, 1971.

Casares, Emilio; Díaz, Rafael; Galbis, Vicente. Diccionario de la música valenciana. Madrid: Instituto Complutense de Ciencias Musicales, 2006. (Coleccion Música Hispana. Textos)

Muñoz, Matilde. Historia de la zarzuela y el género chico. Madrid: Editorial Tesoro, 1946.

Soler, Josep. (ed.). A: Lleó, Vicente. La corte de Faraón. Madrid: 1997.

Vicent Lleó a la Viquipèdia

Vicent Lleó a enciclopèdia.cat

Vicent Lleó a la Real Academia de la Historia

Vicent Lleí a l'arxiu de l'INAEM