Logo Institut del Teatre

Tàrrega, 26-10-1789  Madrid17-3-1855

Compositor

Redactor/a: Xosé Aviñoa

Biografia

Fill de família benestant (el seu pare era membre de la Societat Econòmica del País d'Urgell), es va formar musicalment amb Bonaventura Feliu, mestre de capella de Tàrrega, i després com a nen de cor a la Seu d'Urgell des de 1799 fins a 1806, en què va passar a la catedral de Barcelona. Allí va aprendre del mestre de capella Francesc Queralt i de l'organista Carles Baguer, i va familiaritzar-se amb l'estil operístic de l'època gràcies a l'activitat del Teatre de la Santa Creu. Els autors que el van influir més en aquesta primera etapa van ser Pietro Generali —posterior director de la companyia d'òpera del teatre—, D. Cimarosa, G. Paisiello, G. S. Mayr i F. Paër. Segons Barbieri, el que el va decidir a dedicar-se a l'òpera fou el coneixement de la partitura de Mayr Elisa o el Monte de San Bernardo. Durant la guerra del Francès es va traslladar a Maó (1808), llavors en mans dels anglesos; en els cinc anys que hi va romandre va treballar en la formació musical de l'illa i hi va compondre la «tonadilla» La cantinera. També va fer amistat amb l'enginyer alemany C. E. Cook, que havia estat amic de Mozart. El 1814, de retorn a Barcelona, es va allistar a la milícia nacional. Va començar a dirigir i organitzar concerts i a col·laborar en la vida operística barcelonina, tot viatjant sovint a Itàlia, comissionat per la junta d'accionistes del Teatre de la Santa Creu (1816, 1818, 1820), per tal de contractar companyies d'òpera de primera categoria i fer arribar a Barcelona la nova generació d'operistes italians, amb Rossini al capdavant. Precisament, de les obres d'aquest autor, La Cenerentola i Il barbiere di Siviglia, Carnicer escriví obertures pròpies, que segueixen la mateixa factura que la del compositor italià i que van ser molt ben acceptades per aquest darrer.

Va començar escrivint música per a peces teatrals en castellà i arranjaments i peces alternatives o afegits per a les òperes que es representaven en l'esmentat teatre, del qual va ser nomenat director el 1819. Aquell mateix any va estrenar, sempre amb textos en italià, la seva primera òpera, Adele di Lusignano, amb text de Felice Romani, però després d'estrenar-ne dues més —Elena e Costantino (1821) i Don Giovanni Tenorio (1822), aquesta darrera en homenatge a l'obra de Mozart, no gaire ben rebuda per un públic més interessat en les temàtiques mitològiques en les quals es basaven la major part de les seves òperes—, el 1824 es va haver d'exiliar a París i Londres, fugint de la repressió absolutista de Ferran VII. A l'exili es va poder relacionar amb músics com F. Sor, J. M. Gomis, S. Masarnau, R. Ledesma i el cèlebre Manuel García, i va compondre per encàrrec de l'ambaixador xilè a França, M. de Egaña, l'himne nacional de Xile, Dulce patria, sobre text d'E. Lillo, estrenat a Santiago de Xile el 1828. El 1827 va tornar a Barcelona, però aquell mateix any, i a desgrat del seu passat liberal, Ferran VII va fer ús d'un privilegi dels teatres de Madrid i el va fer portar per força a aquesta ciutat per substituir S. Mercadante, compositor llavors molt influent a la música espanyola, com a director dels teatres de la capital del regne. Segons l'opinió de B. Saldoni, Carnicer va treballar de valent amb el cor i els membres de l'orquestra per desterrar la deixadesa amb què encaraven qualsevol representació operística, centrada habitualment en les piruetes dels solistes vocals, i, en vista de les seves capacitats, va modificar en diverses ocasions les àries de les òperes que dirigia, una pràctica molt representativa de l'època. Els avatars de la política el portaren a esdevenir compositor oficial del rei Ferran VII, per a qui va escriure la lloa El regreso del monarca i, l'any següent, la Misa de difuntos per a les exèquies de la reina Maria Amàlia de Saxònia.

A Madrid va ser el primer professor de contrapunt i de composició del Real Conservatorio de Música y Declamación (1830) i un dels seus primers directors. Entre els seus deixebles figuren el pianista P. Tintorer o els compositors sarsuelístics R. Hernando, J. Gaztambide i F. A. Barbieri. Va continuar amb la producció operística, estrenant Elena e Malvina, Cristoforo Colombo, Eufemio di Messina i Ismalia, com també les seves obres religioses més ambicioses, com la Missa a vuit veus i el Rèquiem per a la reina Amàlia; va dirigir l'estrena mundial de l'Stabat Mater de Rossini (4 abril 1838), i esdevingué el compositor més influent. Carnicer va ser fonamentalment un home de teatre. Per això la seva producció religiosa palesa aquest vessant de la seva personalitat, amb parts vocals efectistes i ornamentades. En aquest àmbit es va fer famós el gran Rèquiem que va compondre per als funerals de la família Safont (1842), si bé els responsables de l'encàrrec van negar-se a pagar-lo; s'obrí un plet, que finalment va guanyar el compositor i que va implicar la consulta del parer de diferents personalitats del món musical madrileny, fet que generà una documentació molt interessant. Aquell mateix any va dirigir el Teatro del Circo, propietat del banquer José de Salamanca, per al qual va contractar celebritats com Ronconi o Persiani. També va compondre romances de saló en italià i francès, però sobretot moltes cançons espanyoles (com El chairo, La carmaba, La currilla, El serení i El poder de las mujeres), un gènere que començava a tenir una demanda important arreu d'Europa arran del gust romàntic per l'exotisme araboandalús de la península. Fou el millor representant de la península Ibèrica de l'obsessió per l'òpera rossiniana i pel bel canto posterior, que comportà l'afany de Saldoni, Barbieri, Gaztambide o Hernando, alumnes seus, per crear una òpera nacional. Curiosament, tot i no intervenir de manera directa en el gènere i ser un dels coautors de Los enredos de un curioso (1832), obra precursora de la sarsuela vuitcentista, ell va restar al marge d'aquest moviment. Després de la seva darrera òpera, Ismalia (sobre el mateix tema que La fattuchiera de Cuyàs, estrenada per aquell mateix temps), i del Rèquiem esmentat, només va compondre obres de petit format. Quan va morir, el seu enterrament va esdevenir un homenatge de tot el món musical de Madrid.


Significació

Carnicer va ser l'introductor del rossinisme a Barcelona i un dels principals artífexs de l'òpera a Madrid, en tant que compositor i com a pedagog al Conservatorio de Isabel II. Dedicat a l'òpera de factura italianitzant, fou un compositor i pedagog respectat per les noves generacions que van donar peu al període més brillant de la sarsuela. A part de les òperes, escriví nombroses partitures de música incidental per a obres de teatre declamat i un bon nombre d'àries per intercalar en òperes de repertori.


Estrenes

Òperes: Adele di Lusignano (F. Romani, 1819), Elena e Costantino (A. L. Tottola, 1821), Don Giovanni Tenorio (I. G. Bertatti, 1822), Elena e Malvina (F. Romani, 1829), Cristoforo Colombo (F. Romani, 1831), Eufemio di Messina (F. Romani, 1832), Ismalia (F. Romani, 1838); Obertura per a «Il barbiere di Siviglia» de Rossini;

Música coral:
Banda i cor, Himno patriótico de Chile (1828).


Bibliografia

Vicente, A. de; Pagán, V. Catálogo de obras de Ramón Carnicer. Madrid: 1997.


SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
i.teatre@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE TERRASSA
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
it.terrassa@institutdelteatre.cat

 

 

CENTRE DE VIC
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
it.vic@institutdelteatre.cat

Carregant...
x