Rafael Martínez Valls

Compositor

Fill d'un sotsxantre de Santa Maria d'Ontinyent, va iniciar-se en la música amb Manuel Ferrando. Després cursà medicina a València, però abandonà els estudis per seguir la seva vocació musical amb Juan Batista Pastor i Juan Cortés —fundadors del Conservatori de València— i José M. Úbeda. Dirigí la Banda Provincial de València i actuà de pianista al Café Moderno. Anà a Madrid i amb l'ajut d'Emili Serrano obtingué el càrrec de mestre director i concertador del Teatro Real, però les expectatives creadores no arribaren a bon port. Decebut, es traslladà a Barcelona, on dirigí la sala Aeolian, situada a la Rambla de Catalunya, que venia i exhibia pianoles d'aquella marca, i fou gerent de la casa de pianos Izábal. Fou mestre de capella i organista de la parròquia de Sant Josep Oriol, al costat de la catedral, durant set anys. L'èxit li vingué per la seva aposta per la sarsuela en català en uns anys en què hi havia diversos intents de consolidar repertoris en aquesta llengua per tal de fer front a l'allau de la sarsuela madrilenya. L'èxit de Cançó d'amor i de guerra (1926) el destacà d'entre els compositors del gènere fins al punt que el 1927 va formar part de la companyia del Teatre Nou amb Josep M. de Sagarra i els cantants Rosita Rodrigo i Josep Viñas. Estrenà algunes altres obres de rellevància, però no assolí l'èxit fins a La legió d'honor (1930). La paradoxa de l'èxit en el frívol món de la sarsuela assolit per un mestre de capella —un fill del qual fou un capellà de renom a la diòcesi de Barcelona, Martínez Roura— va sorprendre en els ambients musicals, però Martínez Valls no va entrar en el món de la revista sicalíptica i, al contrari, va fer descansar el seu èxit en un melodisme molt acurat i en les referències a temàtiques i ritmes populars com la sardana, que garantien l'èxit.

Rafael Martínez Valls, compositor, director de sarsuela i mestre de capella, representa el moment culminant de la sarsuela en català gràcies a l'èxit, sobretot, de Cançó d'amor i de guerra, que va alimentar les esperances dels que lluitaven per consolidar el gènere líric popular en català. La dictadura de Primo de Rivera hi va posar totes les dificultats possibles, però aquells anys de consolidació de la identitat catalana, aquella i altres obres de Martínez Valls van posar un fonament sòlid, si bé no durable.

Música religiosa: Salve a 3 v., Goigs a San Carles Borromeu.

Orgue: Missa In te Domini speravi.

Cor: Himne a Barcelona (1929).

Sarsueles: La mosquetera (1925), Xarivari (1929), Así canta mi amor (G. Mantua, 1925), Cançó d’amor i de guerra (L. Capdevila/V. Mora, 1926), El perdón del rey (A. Torres del Álamo/A. Asenjo Pérez, 1926), La ventera de Ansó (P. Godes, 1929), La Legió d’Honor (1930), La duquesita (J. A. de Prada/L. Calvo, 1932), L’àguila roja (V. Mora, 1932).

Banda sonora: La tonta del bote, Un marido barato.

López-Chavarri Andújar, E. «Martínez Valls, el músico valenciano que triunfó en el teatro… a su pesar». Cuadernos de música y teatro (Madrid: SGAE), núm. 2 (1988).

Casares, Emilio; Díaz, Rafael; Galbis, Vicente. Diccionario de la música valenciana. 2 vols. Madrid: Iberautor Promociones Culturales, 2006. (Col. Música Hispana. Textos)