Logo Institut del Teatre
Data de naixement: 27-3-1863
Lloc de naixement: Moià
Data de defunció: 14-7-1933
Lloc de defunció: Barcelona
Redactor/a: Xosé Aviñoa
Identificacio/ns

Intèrpret


Biografia

Nascut en un ambient de petits propietaris rurals, va treballar com a pastor i teixidor i va acostar-se al món de la música gràcies a la iniciativa del seu pare, cantant aficionat i de la parròquia de Moià, on exercia d'escolà i on va aprendre els rudiments del solfeig i del clarinet. El 1879 va traslladar-se a Barcelona per treballar en una cereria familiar; a la Ciutat Comtal va començar les lliçons de cant amb el mestre Lopresti i es va familiaritzar amb els Esercici vocali per educare la voce, d'Alfonso Guarci (un dels tants i tants mètodes particulars d'un mestre desconegut), i les Lezioni per sviluppare la voce, de Gioacchino Rossini, i va aconseguir entrar al Conservatori del Liceu per estudiar amb el professor Gonçal Tintorer. El 15 d'agost del 1887, als vint-i-dos anys, es presentà a Moià en un concert en què va oferir repertori líric, probablement tan allunyat dels hàbits musicals dels seus conciutadans com el mateix ofici al qual aspirava. El «Vien Leonora» de La favorita de Donizetti, que Viñas havia repetit fins a dominar-ne els secrets expressius, devia sorprendre el seu públic moianès, acostumat al cant religiós de les festivitats del poble en què, com arreu, la música religiosa s'havia impregnat de l'expressivitat lírica italiana corrompuda per glissandi vocals a l'estil del cant de monges, molt del gust dels afeccionats a la música. La veu timbrada i impostada que Viñas exhibia els devia semblar excessiva i mancada de sentit, i ja no diguem la tronada temàtica argumental, ànima de la major part del repertori italià de moda en aquells anys, que contrastava en gran manera amb la música instrumental, simfònica i de cambra, d'aleshores. 

La formació d'una veu en aquells anys era ocasional i depenia d'inesperades propostes. En el seu cas, l'ocasió de l'èxit li va venir de la mà del mestre Joan Goula, director del Gran Teatre del Liceu, que li va oferir la possibilitat de cantar Lohengrin el 9 de febrer del 1888 en una sessió a benefici propi. L'aposta era molt atrevida, tant pel que significava el seu debut com per un repertori tan compromès com Wagner, que llavors estava consolidant-se a Barcelona. Aquesta òpera fou un dels seus èxits de referència, cantada per Viñas més de 120 vegades al llarg de la seva vida, i, en especial, per les versions que oferí del «racconto» en català, tant a Barcelona com a València, en traduccions prosòdiques de Joaquim Pena (Barcelona, 14 abril 1903) o de Teodor Llorente (València, 24 octubre 1905). Amplià el seu repertori wagnerià en anys successius fent interpretacions de referència de Tristany i Isolda o Die Walküre a iniciativa de l'Associació Wagneriana de Barcelona.

A més d'aquest repertori, Viñas va conrear el repertori internacional cantant als principals teatres italians, com la Scala de Milà (on debutà el 1889), el Teatro Reggio de Torí i el Teatro Carlo Felice de Gènova, on, a més del repertori alemany, va interpretar altres òperes, com Mefistofele d'Arrigo Boito, Cavalleria Rusticana de Mascagni, la Lucia di Lammermoor i La Affricaine de Meyerbeer. Va cantar també al Covent Garden de Londres (1893), al San Carlo de Nàpols (1894), al Metropolitan Opera House de Nova York (1895), al Teatro Constanzi de Roma (1897), etc. El 1910 es va traslladar a Buenos Aires per tal d'estrenar l'òpera de Felip Pedrell, I Pirinei.

El 31 de desembre del 1913 fou el principal intèrpret del famós Parsifal estrenat a Barcelona a les onze de la nit, avançant-se a tots els altres teatres del món, en el moment que caducava el període de carència d'aquesta òpera, al costat de Margot Kaftal, Cesare Formichi i Vincenzo Bettoni, sota la direcció del gendre de Wagner, Franz Beidler. Viñas havia col·laborat també amb Joaquim Pena i l'Associació Wagneriana per tal de fer possible una interpretació de Parsifal al Monasterio de Piedra, projecte que no reeixí, malgrat les gestions davant del rei d'Espanya.

El 1918 es va retirar del cant interpretant l'òpera de Joan Manén, Acté. A patir de llavors es va dedicar a obres socials, com la Lliga de Defensa de l'Arbre Fruiter, que havia engegat a Moià el 1904 amb la voluntat de fomentar entre els seus conciutadans l'interès per l'aplicació racional de tècniques agrícoles que en permetessin l'enriquiment, i a escriure el seu tractat de cant, El arte del canto (1932) i les Leyendas del Santo Grial y de Parsifal (1934).


Significació

Francesc Viñas fou el tenor wagnerià més important dels anys del tombant de segle i promocionà l'interès per l'obra del compositor alemany arreu d'Espanya i als grans centres operístics. La seva veu, formada de manera poc acadèmica com era habitual en els anys de la seva adolescència i primera joventut, tenia una gran homogeneïtat en tots els registres i un estil elegant, i era neta i amb un timbre clar, si bé una mica neutra, característiques que el feien hereu del tenor Julián Gayarre. Podia servir-se de l'italià amb una certa elegància en les seves interpretacions del repertori internacional, perquè llavors Wagner es cantava també en aquest idioma fora dels territoris de parla germànica. Malgrat les deficiències dels sistemes d'enregistrament dels primers anys del segle XX, es pot gaudir de versions d'algunes de les seves interpretacions. Existeixen 68 enregistraments de l'empresa anglesa Gramophone & Typewriter iniciats el 1903 i continuats per la italiana Fonotipia del 1905 al 1912. Tot el material ha estat publicat per l'empresa espanyola Aria Recording («Les nostres veus retrobades»), per Warg Marston Records («The complete Francisco Viñas») i per altres discogràfiques. Contenen fragments d'AïdaRienziTannhäuserTristany i IsoldaLohengrinDie Walküre, Lucrezia Borgia de Donizetti i Lorenza de Mascheroni, que permeten avaluar amb cert rigor la qualitat de la seva veu i dels seus valors vocals.

El 4 de juny del 1954 la Comissió Pro Monument a Francesc Viñas, presidida pel baró de Viver, va inaugurar als Jardins del Poeta Eduard Marquina (Turó Park) un bust del tenor, obra de Clarà. En memòria seva, el 1963 el seu net, Jacint Vilardell i Permanyer, va instituir el Concurs de Cant Francesc Viñas. La primera edició tingué lloc del 4 al 7 de desembre del 1963 amb un jurat presidit per Henri Gagnebin, president de la Fédération des Concours Internationaux. Té una periodicitat anual i ha aconseguit gran prestigi sota la direcció de Maria Vilardell i, en l'actualitat, de Miquel Lerín i Vilardell, per la seva capacitat de convocatòria i pels seus èxits. Entre els guardonats cal recordar Vicenç Sardinero, Enedina Lloris, Elena Obraztsova i Ofelia Sala, amb jurats compostos per cantants com L. Alva, G. Taddei, C. McNeill, M. Olivero i R. Panerai.


Publicacions

El arte del canto. Barcelona: Casa del Libro, 1963.

Leyendas del Santo Grial y de Parsifal. Barcelona: 1934.


Bibliografia

Alier, R. La discoteca ideal de la ópera. Barcelona: 1997.

 

Carrascosa, A. El Libro de la ópera grabada. Madrid: 2002.

 

Clarà i Arisa, J. L'obra cívica del tenor Francesc Viñas. Cent anys de la Festa del'Arbre Fruiter (1904-2003). Barcelona: 2004. Amb pròleg de Mª À. Petit i Mendizàbal.

 

De Gregori, L. Francesc Viñas: el gran tenor català fundador de la Lliga de l'Arbre Fruiter. Barcelona: 1935.

 

De Llauder, M. R. «Centenario del nacimiento de Francisco Viñas». El Noticiero Universal (7 març 1963).

De Llauder, M. R. «Moyá ha honrado la memoria de Francisco Viñas». El Noticiero Universal (20 agost 1963).

Fondevila, M. «Lohengrin i Parsifal». A: Josep Berga i Boada (1872-1923). Trajectòria d' un artista polifacètic. Olot: Museu Comarcal de la Garrotxa, Fundació La Caixa, 1992.

Hernández Girbal, F. Cien cantantes españoles de ópera y zarzuela. Madrid: 1994.

 

Jiménez, L. «Francesc Viñas. Un Parsifal d'excepció». A: Catàleg de l'exposició Parsifal. La busca del Sant Grial. Comissària Lourdes Jiménez. València: Palau de les Arts Reina Sofía, 25 octubre-7 novembre 2008, p. 33.

 

Jiménez, L. El reflejo de Wagner en las artes plásticas españolas. De la Restauración a la Primera Guerra Mundial. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2013.

 

Llopis, A. «Arte y recuerdo de Francisco Viñas». La Vanguardia Española (22 novembre 1964).

Llopis, A. «El famoso cantante creó la primera fiesta del árbol frutal». La Vanguardia Española (17 agost 1966).

Martín, M. «Homenaje a Francisco Viñas». La Vanguardia Española (20 octubre 1963).

Martín de Sagarmínaga, J. Diccionario de cantantes líricos españoles. Madrid: 1987.

 

Petit, M. A. «Francesc Viñas: entre el Modernisme i el Nouocentisme». Modilianum, núm. 15 (desembre 1996), p. 65-78.

 

Reverter, A. El arte del Canto. Madrid: 2008.

 

Sempronio. «El busto de un tenor». La Vanguardia Española (22 octubre 1963).


Enllaços

SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar

 

CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar

 

CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar

 

MAE
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar

 

Carregant...
x