Vicenç Albertí

Vicenç Albertí i Vidal, com els seus sis germans, va néixer al si d'una família acomodada de propietaris rurals que procedien de Mallorca. La seva família es va establir a Maó, en una casa del carrer Isabel II, als inicis del segle XVIII. Tot i la manca de dades sobre el seu procés educatiu, segurament, i per qüestions de proximitat on vivia, va estudiar amb els franciscans del convent de Jesús, amb els quals degué adquirir coneixements de grec, llatí, català i castellà. Aquest orde religiós i el dels carmelites dominaven l'ensenyament primari a Maó en aquella època. Menorca, aleshores, era una terra de pas i acollí bastants exiliats, alguns dels quals es dedicaren a impartir classes particulars de francès, anglès i italià. Com apunta Antoni-Joan Pons, podem suposar que els seus pares, Josep Albertí i Portella i Antònia Vidal i Seguí, li facilitaren professors particulars d'aquestes llengües i també de matemàtiques i física. Segons Jordi Carbonell, fou deixeble de Carl Ernst Cook, persona de gran cultura que arribà a Menorca cap al 1803 i que impartí classes particulars de física, química i matemàtiques a Mateu Orfila. Comptà amb una interessant biblioteca d'uns cinc-cents volums, formada per obres gramaticals i lexicogràfiques, obres literàries, obres de temàtica religiosa, obres de tema històric... Exercí diversos càrrecs, entre els quals destaquen el de director de la Casa de Misericòrdia de Maó i el de director de l'Escola Pública de Maó. Del 7 de març del 1822 a l'1 de gener del 1823 fou també batle de Maó.

Destacà per les seves traduccions al català d'obres majoritàriament teatrals, tot i que també traduí el poema èpic en castellà La Alonsiada (1818), de Joan Ramis i Ramis. Gabriel Sansano diu que Albertí "elabora unes versions de textos del teatre molt coneguts i populars" o "adapta o reescriu els textos dels seus models dramàtics". En tot cas, com han apuntat altres estudiosos, el concepte que té Albertí de la traducció és molt proper al de creació. Podem parlar de dues etapes en l'empresa traductora d'Albertí. La primera etapa, sens dubte la més important i productiva, comença aproximadament cap al 1815 i acaba entrada la dècada dels vint. En canvi, la segona va de finals de la dècada dels vint fins als darrers dies de la seva vida, uns anys en què progressivament abandonà el català i la temàtica literària per dedicar-se a produir obres més o menys erudites, entre les quals podem destacar els deu volums, segons Joaquim Maria Bover, del Manual de un lector i els dos volums de les Ilustraciones al Diccionario clásico de la lengua española de Domínguez.

Durant el primer període adaptà i traduí al català una trentena d'obres, la gran majoria de les quals foren representades a Maó. Se conserven a la Biblioteca de Catalunya traduccions seves d'obres de Goldoni (La viuda astuta, 1818; El pare de família, 1818; La dona venjativa, 1818; L'enganyador, 1819, i Pamela, 1820), Molière (El Musson nobble o sia el Senyor Pere per excel·lència, 1815; Don Pere de Nyiquinyac, traducció incompleta de Monseigneur de Pourceaugnac, 1815; El convit de l'estàtua, 1825, i L'amor metge, 1829), Pietro Metastasio (Demofoonte, 1815; Siroe, 1816, i Aquil·les, 1818), Beaumarchais (El barber de Sevilla o La precaució inútil, 1815), Leandro Fernández de Moratín (El baró, 1817), i Vicente Rodríguez de Arellano (El geperut gelós, 1818, traducció d'El celoso don Lesmes). També se conserven les traduccions de cinc entremesos que li són atribuïts: L'amo i el criat en la casa dels vins generosos, 1816, anònim; El criat de les obligacions, 1824, anònim; El borratxo corregit, 1826, anònim, i El licenciado Farruella, 1826, i El agent de los seus negocis, 1827, els dos de Ramón de la Cruz.

Gran part de les obres que traduí són d'autors que en aquells moments tenien una gran popularitat entre el públic. De fet, el públic que assistia a les representacions hi anava amb un clar objectiu: divertir-se. Són obres que contenen trets propis de la Il·lustració, com la moralitat final i la voluntat educadora. En el cas de les traduccions de Goldoni, és freqüent trobar-hi personatges que condemnen les injustícies i que qüestionen segons quins tipus de privilegis. Algunes obres, entre les quals Siroe i Aquil·les de Metastasio, tot i ésser de temàtica il·lustrada, s'allunyen d'algunes d'aquestes característiques. Albertí, per arribar a la societat maonesa de principi del segle XIX, adoptà un seguit de criteris de traducció: en els entremesos canvia de vers a prosa, canvia els noms dels personatges (Fermina d'El baró esdevé Parxèdies i Petrona, d'El amo i el criat en la casa dels vins generosos, Pereta), acosta l'acció de l'obra a un escenari més pròxim —Maó a El baró o algun altre poble menorquí com es Mercadal, a El licenciado Farruella—, i introdueix costums i referències de la Menorca de l'època (a El baró el pancuit menorquí, el coc i la carn rostida substitueixen de l'original la "sopa de almendra", els "bollos" i la "tortilla con magras". En algunes obres no s'hi perceben aquests canvis (l'acció d'El geperut gelós transcorre al País Valencià) o en altres, per raons argumentals, suprimeix (a El licenciado Farruella prescindeix dels elements musicals) o afegeix algun fragment, sense que aquests canvis afectin la part estructural de l'original traduït. Pel que fa a la llengua, el català utilitzat és prou correcte, amb arcaismes i algun neologisme i amb un bon nombre d'expressions populars menorquines ben genuïnes. Moltes de les solucions que adopta van en concordança amb les proposades per un dels gràmatics més ben considerats de l'època, Antoni Febrer i Cardona.

En definitiva, la seva primera etapa ens mostra la tasca d'un traductor que seguí el camí iniciat per altres il·lustrats menorquins de la segona meitat del segle XVIII, com Joan Ramis i Ramis, mentre que la segona ja ens mostra la decadència d'aquesta intel·lectualitat que durant la segona dècada del segle XIX dóna pas a una literatura en castellà. En paraules de Maite Salord, Albertí "simbolitzà, d'alguna manera, la transformació cultural que l'illa de Menorca va patir arran de la dissolució de la Societat Maonesa i de la liquidació, lenta però ferma, de tot un món, el neoclàssic i il·lustrat". Amb motiu del 150è aniversari de la seva mort, el Consell Insular de Menorca declarà el 2009 Any Vicenç Albertí i s'organitzaren arreu de Menorca activitats diverses. L'Institut Menorquí d'Estudis impulsà l'edició de diverses traduccions seves (El baró, El barber de Sevilla o La precaució inútil i La viuda astuta), que culminaren el 2010 amb les Jornades Vicenç Albertí i el Teatre entre la Il·lustració i el Romanticisme. La companyia La Clota, sota la direcció de Pitus Fernández, estrenà el 2009 l'espectacle Assajant Albertí, basat en fragments de les traduccions d'El barber de Sevilla, Pamela, El convit de l'estàtua i La viuda astuta.

Entremesos (I). Edició i estudi introductori a cura de Maite Salord Ripoll. Menorca: Institut Menorquí d'Estudis, col·lecció "Capcer", 13, 1997.

El baró. Introducció i edició de Pilar Carrasco Pons. Menorca: Institut Menorquí d'Estudis, col·lecció "Capcer", 21, 2009.

El barber de Sevilla o La precaució inútil. Introducció i edició de Josep Ramon Cerdà. Menorca: Institut Menorquí d'Estudis, col·lecció "Capcer", 22, 2009.

La viuda astuta. Introducció i edició de Margarida Cursach Seguí. Menorca: Institut Menorquí d'Estudis, col·lecció "Capcer", 23, 2010.

Carrasco Pons, M. Pilar (2003). "Albertí Vidal, Vicenç". En: Mas, Joan (direcció). Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I). Palma/Barcelona: Lleonard Muntaner Editor i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 21–23.

Carrasco Pons, M. Pilar; Cursach Seguí, Margarida (2010). "Vicenç Albertí, traductor de Goldoni". En: Arqués, Rossend; Fernández Valbuena, Ana Isabel, i Hernández Esteban, María (editors). Estudios en torno a Goldoni. Del texto a la escena. Madrid: Editorial Fundamentos, p. 185-197.

Miralles, Eulàlia (2007). "Vicenç Albertí, traductor de Metastasio". En: Malé, Jordi; Miralles, Eulàlia (editors). Mites clàssics en la literatura catalana moderna i contemporània. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona, p. 39-58.

Pons i Pons, Antoni-Joan (1984). "Vicenç Albertí i Vidal, traductor menorquí del segle XIX". En: Els Marges, número 31. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, p. 107–114.

Salord Ripoll, Josefina; Salord Ripoll, Maite (2001): "Les traduccions teatrals dels il·lustrats menorquins: una recreació de modernitat". En: Rossich, Albert; Serrà, Antoni (editors). El teatre català, dels orígens al segle XVIII. Kassel: Reichenberger, p. 409-418.

Salord Ripoll, Maite (1997). "Vicenç Albertí i Vidal: la traducció com a exercici de (re)creació literària". En: Albertí i Vidal, Vicenç. Entremesos (I). Menorca: Institut Menorquí d'Estudis (IME), col·lecció «Capcer», 13, p. 7-30.

Sansano, Gabriel (2013). "Vicenç Albertí i la reescriptura del teatre popular espanyol de l'últim terç del segle XVIII. A propòsit d'El criat de les obligacions i altres obres". En: Salord, Josefina (coordinació). Vicenç Albertí i el teatre entre la Il·lustració i el Romanticisme (volum II). Barcelona: Edicions UIB, Institut d'Estudis Baleàrics, Publicacions de l'Abadia de Montserrat i Institut Menorquí d'Estudis, col·lecció «Biblioteca Miquel dels Sants Oliver», 44, p. 179–204.