Neoclassicisme

Corrent artístic, literari i dramàtic que a l'Estat espanyol produeix les obres més importants a la segona meitat del segle XVIII. Les premisses bàsiques que segueixen les obres teatrals que s'hi adscriuen són exposades a la Poética de Luzán (1737), que alhora s'inspira en obres preceptives anteriors, com l'Art poétique (1674), o, en darrer terme, la clàssica Poètica d'Aristòtil. En general, proposa un model de tragèdia caracteritzat per la seva gravetat, la voluntat didàctica, el respecte a les unitats de temps, lloc i acció, i l'admiració pels models dramàtics de l'antiguitat grecoromana. També hi és molt característica la utilització, gairebé exclusiva, dels apariats en alexandrins, metre divulgat pels tràgics francesos del segle XVII, sobretot Racine i Corneille, però també pel Molière més sarcàstic.

Aquest tipus de teatre no va aconseguir mai d'imposar-se a les cartelleres dels teatres comercials, on va haver de competir amb les tendències postbarroques que tenien una àmplia acceptació entre el públic i que s'havien apropiat d'efectes escènics molt espectaculars que atreien totes les capes socials. De fet, als teatres catalans no hi trobem obres importants neoclàssiques fins a finals del segle XVIII o començaments del XIX. Per exemple, El viejo y la niña, de Leandro Fernández Moratín, no s'estrenà teatre de Santa Creu de Barcelona fins al 1792. El mateix Moratín, molt relacionat amb Catalunya, va impulsar el Plan de reforma de los teatros de Madrid (1799), redactat per Santos Díez González, que pretenia introduir els models neoclàssics amb eficàcia. No hi va reeixir i l'escena va continuar dominada per les dramatúrgies més espectaculars, melodramàtiques i efectistes.

El neoclassicisme dramàtic català, més que en les cartelleres dels teatres públics, s'ha d'intentar documentar en l'activitat dels grups il·lustrats, sovint reunits en tertúlies privades, minoritàries i aristocràtiques. Ja el 1742, per exemple, Lluís Foco i Palou (1699-1767), membre de la tertúlia mallorquina del marquès de Campofranco, representava davant uns escolars de Palma la seva traducció al castellà de la Merope, d'Escipió Maffei, i la prologava amb una defensa aferrissada del teatre neoclàssic en oposició al barroc. Ell mateix és autor de versions en castellà i català d'El malalt imaginari, de Molière, que segurament també es van representar en cercles molt reduïts. No coneixem, però, altres casos com el seu. De fet, els estudis sobre el teatre neoclàssic català s'han centrat en dos indrets que, per raons ben diverses, van viure unes circumstàncies molt especials: Menorca i el Rosselló. L'illa menor de les Balears, a causa de les vicissituds bèl·liques del set-cents, va ser domini britànic (1712-1736, 1763-1782, 1798-1802) o francès (1756-1763) durant una bona part del segle XVIII, i això va influir en la cultura que s'hi va desenvolupar. Per la seva banda, el Rosselló, pel Tractat dels Pirineus (1659), fou annexionat a França, fet que va provocar un procés de francesització que es va accentuar progressivament.

Sens dubte són els escriptors menorquins els qui escriuen les millors obres neoclàssiques. Dissortadament són poc coneguts els teatres que existiren a l'illa abans de la construcció del Teatre Principal de Maó, les obres del qual s'iniciaren el 1813, encara que no va ser inaugurat definitivament fins al 1829. Així i tot, és ben segur que durant tot el segle XVIII s'hi feren representacions importants. Estan gràficament ben documentades les representacions d'El malalt imaginari, de Molière, cap al 1760, a Maó en plena dominació francesa. També sabem que abans, cap al 1730, en un teatre edificat pel primer governador britànic de l'illa, Richard Kane, s'hi representava l'òpera còmica The beggar's Opera. Així i tot, la consolidació del grup neoclàssic pròpiament dit s'articula entorn de Joan Ramis i Ramis (1746-1819) i del seu germà Pere Ramis (1748-1816) i de l'activitat intel·lectual de la Societat Maonesa (1778-1785). Joan Ramis és l'autor de les úniques obres que podem considerar plenament neoclàssiques, sobretot Lucrècia, escrita el 1769, quan només tenia vint-i-tres anys. És sens dubte la gran tragèdia del neoclassicisme català, nou anys anterior a l'obra més representativa del neoclassicisme espanyol, la Raquel (1778) de Vicente A. García de la Huerta. Lucrècia s'ajusta exemplarment al que exigia la preceptiva neoclàssica: tema extret del món clàssic, respecte escrupolós de les tres unitats, mètrica exclusiva d'alexandrins apariats, voluntat didàctica i de catarsi. S'estructura en cinc jornades amb el desenvolupament clàssic de presentació, nus i desenllaç. La doble trama que presenta planteja la interferència entre els afers privats i els públics, cosa que la converteix en un cant contra la tirania i a favor de la llibertat. En aquest sentit també ha estat interpretada com a expressió de les noves ambicions de les burgesies europees emergents que, unes dècades després, havien de liquidar l'Antic Règim. No desmenteix l'adscripció neoclàssica el fet que s'hagi pogut relacionar el seu tema amb el de l'honor, tan car al barroc espanyol. També és una tragèdia neoclàssica la seva Arminda (1771), que presenta altre cop personatges extrets del més alt nivell social, desenvolupa sentiments sublims, respecta les tres unitats i només en un fragment molt breu admet l'alternança dels apariats alexandrins amb una estrofa formada per tres alexandrins i un hexasíl·lab. En canvi, ja és més discutible que el terme es pugui aplicar sense reticències a la tercera obra dramàtica de Joan Ramis, Rosaura o el més constant amor (1783), que, encara que continua presentant personatges i sentiments molt nobles, trenca la unitat de lloc, substitueix els alexandrins per heptasíl·labs i, sobretot, al costat dels personatges tràgics en presenta de còmics que parlen amb un llenguatge més planer. No es tracta tant d'una regressió cap al món barroc, com de vegades s'ha volgut veure, sinó més aviat d'un avanç cap a fórmules dramàtiques que caracteritzaran els inicis del segle XIX. Segurament aquest autor va escriure altres peces dramàtiques que ara són il·localitzades.

La presència neoclàssica a Menorca encara és visible en molts més textos dramàtics, encara que mai amb la puresa i l'ambició de fer obra original com en el cas de Joan Ramis. El seu germà Pere degué ser qui va portar a terme més traduccions, sobretot d'obres de Molière, però avui són totes perdudes. Tanmateix tot el teatre dels Ramis sembla dirigir-se a representacions concretes que tampoc no es poden fixar amb precisió. Altres autors s'orientaren cap a la traducció i, encara que les obres conservades són més tardanes, reflecteixen la vigència que el neoclassicisme va mantenir a l'illa. Del 1801 és la versió que va fer la ciutadellenca Joana de Vigo i Esquella (1779-1855) de la Ifigènia en Tàurida, de Claude Guimond de la Touche, un autor d'inspiració voltairiana. Andreu Febrer i Cardona (1761-1841) del 1817 al 1838 va traduir en alexandrins almenys uns diàlegs de la Passió, a partir d'un original no localitzat; tres tragèdies sobre les figures bíbliques de Josep i els seus germans, a partir d'originals llatins del jesuïta Gabriel François Le Jay (1657-1734), i tres drames en prosa (Filocriso o l'avaro, Damocles o El filòsof reinant i Daniel o el vertader culto de Déu restablert en l'Orient), també a partir d'obres llatines de Le Jay. És teatre escolar, que potser es va representar en algun centre docent o públic. Amb tot, el traductor menorquí més important és Vicenç Albertí Vidal (1786-1938), que entre el 1815 i el 1820 va signar una trentena de versions al català, aquestes destinades amb tota seguretat a l'escenari del Maó. Se'n conserven quinze manuscrites. Corresponen a autors com Goldoni, Molière, Metastasio, Beaumarchais, Moratín, Rodríguez de Arellano i Ramon de la Cruz. No es tracta de teatre estrictament neoclàssic, però alguns dels trets que el caracteritzen reflecteixen l'empenta que aquest moviment va mantenir a l'illa. Encara és menys neoclàssica la Història de la Invenció de Nostra Senyora del Toro, representada almenys el 1796, encara que fa entrar una cinquantena de versos alexandrins en una peça on predominen els elements tradicionals i barrocs.

Pel que fa al cas de la Catalunya Nord, hem de parlar més d'influència del classicisme francès del Grand Siècle que de neoclassicisme pròpiament dit. Encara que hi ha un nombre molt considerable d'obres en català que usen l'apariat en alexandrins, no es tracta de tragèdies originals que responguin a les noves orientacions europees, sinó de traduccions d'obres clàssiques anteriors o adaptacions de peces religioses tradicionals, amb antecedents barrocs, que, amb la nova situació política, es miren d'ajustar, encara que sigui molt superficialment, als patrons cultes francesos. Els nuclis més importants d'adaptadors i traductors s'articulen entorn de les obres de reconstrucció de l'església de sant Pere de Tuïr, del 1780 al 1787. També a la Universitat de Perpinyà hi exerceixen de professors alguns autors destacats. Cap al 1772 s'edita, sense data al peu d'impremta, la Tragèdia dels sants Sixto, Llaurens, Hipòlit i Romà, de Josep Balanda i Sicart (1721-1787); un poc posterior deuen ser la Tragèdia de sant Fructuós, el manuscrit més antic de la qual és del 1774, atribuïda a Melcior de Bru i Descatllar (traspassat, però, el 1759), monjo de Sant Miquel de Cuixà, i la Tragèdia rossellonesa dels sants màrtirs Cosme i Damià, anònima, datada el 1782. Són les que millor exemplifiquen l'esforç per seguir les regles de les tragèdies franceses del segle XVII. També el gènere tradicional de les pastorals mostra un procés d'adaptació semblant en obres com la Pastoril sobre la Nativitat de Jesucrist, o Jesús batejat per sant Joan Baptista, impresa el 1796, entre d'altres. Un capítol especial mereixen els traductors, sobretot Miquel Ribes i de Vilar (1731-1799), responsable de les versions d'Esther i Atahalie, de Racine, i de Polyeucte, de Corneille. Però és el caputxi Sebastià Sibiüda, molt relacionat amb el grup de Tuïr, amb la versió de Zaïra, de Voltaire, qui produeix el text més apropat al neoclassicisme, ja que Voltaire representava bé aquest moviment.

Rossich, Albert. (coord.). El teatre català dels orígens al segle XVIII. Actes del II Col·loqui Problemes i Mètodes de Literatura Catalana Antiga: «Teatre català antic.». Girona, 6-9 de juliol 1998. Kassel, 2001.

Salord, Josefina (coord.). Vicenç Albertí i el teatre entre la Il·lustració i el Romanticisme. 2 vols. Barcelona/Palma: Publicacions de l'Abadia de Montserrat: Edicions UIB: Institut d'Estudis Baleàrics, 2012-2013.

Paredes, Maria; Salord, Josefina (a cura de). Joan Ramis i Josep Maria Quadrado: de la Il·lustració al Romanticisme. Barcelona/Palma: Publicacions de l'Abadia de Montserrat: Edicions UIB: Institut d'Estudis Baleàrics, 1999.

Rossich , Albert. «La literatura (1716-1808)». A: Història de la cultura catalana. Vol. III. Barcelona: Edicions 62, 1996, p. 123-142.

Rossich, Albert (dir.). Panorama crític de la literatura catalana. Vol. III. Edat Moderna. Barcelona: Vicens Vives, 2011.

Massip Bonet, Francesc. Història del teatre català. Vol. 1: Dels orígens a 1800. Tarragona: Arola Editors, 2007.