Romanticisme

El teatre romàntic té plena vigència en l'àmbit català durant les dècades centrals del segle XIX, i es caracteritza, en oposició al neoclàssic, per la reivindicació de la llibertat com a paràmetre creatiu. Aquest és un postulat abstracte, que trobem arreu, però que té conseqüències concretes: rebuig de les unitats clàssiques, presència de la polimetria, personatges abrandats i passionals, escenografia feréstega o exòtica, estructuració de les obres en un nombre poc definit d'actes, etc. El pròleg del Cromwell (1827) de Victor Hugo és el manifest més abrandat del moviment. Hi defensa els personatges d'una forta individualitat, agegantats, de sentiments sublims, tocats per la idea de geni. Hugo inspira el romanticisme més exaltat. L'altre model és l'alemany, representat per Schiller, qui amb obres com Wilhem Tell (1804) serveix d'exemple per a un romanticisme més historicista.

Els primers debats importants sobre el romanticisme teatral a Catalunya es produïren a publicacions com El Europeo (1823-1824), El vapor (1833-1837) o El propagador de la libertad (1835-1838), protagonitzats per intel·lectuals com Luigi Monteggia, Ramon López Soler (1806-1836), Josep Andreu Fontcuberta (Joseph-Andrew de Covert-Spring) (1810-?), Francesc Altés i Casals (Selta Runega o Francesc Altés i Gurena) (?-1838), Venceslau Ayguals de Izco (1801-1875), entre d'altres. L'oposició al neoclassicisme es reflecteix tant en la reivindicació d'autors com Shakespeare o els dramaturgs barrocs del segle d'or espanyol (amb Calderón, Lope, Moreto i Tirso al capdavant), com en la recepció del romanticisme europeu d'Hugo (i d'Alexandre Dumas pare) o Schiller.

La presència del teatre romàntic a les cartelleres teatrals catalanes entre el 1830 i el 1870, l'època de màxima vigència, és difícil de precisar amb un poc de rigor. És un moment de gran efervescència escènica en què les companyies de declamació alternen amb les d'òpera (i progressivament amb les de sarsuela) i amb les de ball o dansa, sovint en una mateixa temporada i en un mateix teatre. A més, a partir del 1833, quan se suprimeix el monopoli dels teatres lligats als hospitals benèfics, aquests es multipliquen. El repertori teatral és, per tant, cada vegada més extens i el públic que assisteix als espectacles, més divers. Així i tot, l'empremta del romanticisme hi és innegable. Les peces d'òpera són una bona via de penetració i de consolidació del moviment, sobretot quan la popularitat de Rossini, ja a la dècada del 1830, és superada, successivament, per la de Bellini, Donizetti i, sobtretot, Verdi. Moltes de les seves obres prenen l'argument de novel·les o drames romàntics i es repeteixen amb insistència davant el públic més melòman de tota la història de la cultura catalana. A més de les grans òperes, també hi ha molta afecció als melodrames. Autors com Guilbert de Pixérécourt, August von Kotzebue, Casimir Delavigne, Víctor Ducange i Eugène Scribe produeixen algunes de les obres més representades. Els barcelonins Antoni de Gironella (1789-1855) i Manuel Andreu Igual (1789-1855) i el valencià Venceslau Ayguals de Izco són a casa nostra els autors que millor representen aquest gènere, tant per les seves traduccions com per les obres que escriuen en castellà. El melodrama, gòtic en els seus orígens i sempre fonamentat en històries truculentes, d'un sentimentalisme molt superficial, té punts en comú amb el romanticisme, però és rebutjat pels autors que presenten aquest moviment com una experiència artística culta, oposada a les modes precedents. També triomfen molt a les cartelleres de l'època romàntica comediògrafs com Manuel Bretón de los Herreros, que tampoc no es pot considerar un autor romàntic en sentit propi, en tant que el mèrit més gran que té és el d'inserir en la comèdia moratiniana, de procedència neoclàssica, elements costumistes, com fa Scribe en francès quan escriu obres breus, de molt d'èxit . Tot i això, a partir de la dècada del 1830 els drames romàntics dels autors espanyols més afamats també són presents a les cartelleres dels teatres catalans; primer Rivas, Hartzembusch, García Gutiérrez i Larra, i després José Zorrilla, el més popular.

El romanticisme original d'autor català durant un temps s'expressa únicament en castellà. Un dels autors més precoços és Francesc Altés, que ja el 1816 tradueix i publica el melodrama El conde de Narbona, de Robert Jephson, obra que a la vegada adapta una novel·la gòtica. També fa representar per aquells anys, al Teatre de Santa Creu de Barcelona, una versió de La mort de César, de Voltaire. Són precedents clars del romanticisme, encara molt pròxims, però, a les poètiques de començaments del segle XIX. Després escriu Gonzalo Bustos de Lara (1819) i Edipo en Tebas (redactat ja el 1824, però publicat el 1834) i, finalment, Mudarra. Aquest obra, l'argument de la qual és també sobre els infants de Lara, estrenada el 12 de setembre de 1833 també al Teatre de Santa Creu, es pot considerar, en opinió de Xavier Fàbregas, el primer drama romàntic escrit per un autor català. El segueixen Antoni Ribot i Fontseré (1813-1871) amb La independencia de Suiza (1835), un autor que el 1837 va publicar l'assaig La emancipación literaria, en què defensa clarament el romanticisme més radical. També el 1835 Josep Andreu Fontcoberta (Covert-Spring) havia publicat Teresita o una mujer del siglo XIX, un drama molt discursiu però que se situa al costat de les obres romàntiques més exaltades. Després és Jaume Tió i Noé (1816-1844), un autor molt prolífic, qui amb Generosos a cual más, estrenat a Barcelona el 1840, inaugura la temàtica catalana en els drames històrics, que continuen escrivint-se en castellà. Després seguiran aquest exemple molts altres autors. Un dels més importants és Víctor Balaguer, qui el 1848 publica Vifredo el Velloso i Las cuatro barras de sangre i el 1858 Ausias March, a més de redactar, durant aquells anys, molts altres drames romàntics. Al País Valencià els autors dramàtics romàntics més representatius foren Vicent Boix (1813-1880), autor de Jacobo el templario (1845); Pere Sabater, autor de Don Enrique el bastardo (1841), i sobretot Josep Maria Bonilla (1808-1880), autor de tragèdies a mig camí entre neoclassicisme i romanticisme, com Los reyes de Esparta (1830) i Dión triunfante en Siracusa (1833), i de drames històrics, com Don Álvaro de Luna, Condestable de Castilla (1842). A les Illes Balears, destaca Francesc Cerdó i Martorell, autor d'El castillo de Caldora (1842), i sobretot Joan Palou i Coll (1828-1906), autor de La campana de la Almudaina, estrenada el 3 de novembre del 1859 al Teatro Circo de Madrid, una obra de temàtica autòctona, de gran èxit i que es mantingué durant molts d'anys en les cartelleres d'arreu.

El primer drama romàntic escrit en català va ser La verge de les Mercès, de Manuel Angelon (1831-1889), estrenat al Teatre Circ Barcelonès el 2 de març del 1856 i qualificat per l'autor com a drama «històric-sacro-cavalleresc». Manuel Angelon l'any anterior havia obtingut molta fama per la seva adaptació dramàtica de la novel·la La cabanya del tío Tom, de Beecher Stowe, i algunes característiques superficials d'aquesta obra passen a La verge de les Mercès. Combina la temàtica religiosa amb la patriòtica, centrada en l'exaltació de Jaume I. És una obra escrita per encàrrec, i la incorporació plena de la llengua catalana al drama romàntic encara hauria d'esperar uns anys. Primer Frederic Soler (Serafí Pitarra) (1839-1895) parodià el gènere escrivint versions burlesques d'alguns dels títols més famosos. Les representà al Teatre Odeon de Barcelona, entre el 1864 i el 1866, quan amb l'empresari Joaquim Dimas i l'actor Lleó Fontova creen La Societat Dramàtica La Gata. Són obres com L'esquella de la torratxa, paròdia de La campana de la Almudaina, de Palou i Coll; El cantador, paròdia d'El trovador, de García Gutiérrez; La vaquera de la piga rossa, paròdia de La vaquera de la Finojosa, de Luis Eguilaz; Ous del dia, paròdia de Flor de un día, de Francesc Camprodon. La popularitat que obtingueren aquestes peces còmiques demostren la vigència dels drames romàntics sobre els quals se sostenien. Més que oposar-se al model que representaven, Soler s'aprofitava de la fama de què gaudien. De seguida va fer el pas d'escriure ell mateix obres serioses del mateix caràcter. Primer, però, el 1865, el seu amic Eduard Vidal i Valenciano (1819-1878) va estrenar al Principal de Barcelona, el 4 d'abril del 1865, Tal faràs, tal trobaràs, un melodrama romàntic amb elements costumistes que va tenir força èxit i que inaugura tota una època nova del teatre català. El mateix estiu del 1865, Soler, quan es trobava refugiat de la pesta a Hostalric, va escriure Les joies de la Roser, estrenada el 6 d'abril del 1866 a l'Odeon, també amb èxit. Suposava la seva incorporació plena al romanticisme. Després va escriure drames històrics tan abrandats com els que havien estat objecte de les seves paròdies. Així, per exemple, O rei o res (1866) o Batalla de reines (1887). També el romanticisme és rere els seus drames rurals ambientats a l'època contemporània, com La dida (1872). L'empresa La Gata va ser substituïda pel Teatre Català, que a partir del 1877 es va instal·lar al Teatre Romea. Dirigit per Soler, hi va ser constant la programació d'aquest tipus d'obres i va augmentar força el nombre d'autors que n'escriviren. Finalment Victor Balaguer va fer incursions importants en el gènere de la tragèdia romàntica en català i va publicar primer les Tragèdies (1876) i després les Noves tragèdies (1879). Les vuit obres del primer volum, molt curtes, recuperen encara molts elements neoclàssics, però les quatre del segon són més característiques del romanticisme, especialment Les esposalles de la morta, inspirada en Romeu i Julieta, de Shakespeare, i Raig de lluna, de tema pirinenc, completada després en la trilogia Els Pirineus (1891). També el 1879, el 8 de maig, Àngel Guimerà (1845-1924) va estrenar, al teatre Novetats de Barcelona, la seva primera obra dramàtica, Gal·la placídia, una altra tragèdia romàntica. Durant la dècada del 1880 aquest autor va depurar molt el gènere i en va signar les obres més representatives i reeixides, entre les quals destaca Mar i cel (1888).

Fàbregas, Xavier. Aproximació a la història del teatre català modern. Barcelona: Curial, 1972.

Fàbregas, Xavier. Les formes de diversió en la societat catalana romàntica. Barcelona: Curial, 1975.

Domingo, Josep M.; Gibert, Miquel M. El segle romàntic. Actes del col·loqui sobre Àngel Guimerà i el teatre català del segle XIX. El Vendrell 28, 29 i 30 de setembre de 1996. Tarragona: Eumo, 2000.

Bacardit, Ramon; Gibert, Miquel M. (curad.). El debat teatral a Catalunya. Antologia de textos de teoria i crítica dramàtiques. Segle XIX. Barcelona: Institut del Teatre, 2003.

Cassany, Enric (dir.). Panorama crític de la literatura catalana. IV: Segle XIX. Barcelona: Vicens Vives, 2009.