Alexandre Ballester

Dramaturg, novel·lista i poeta. Fill de pare mallorquí i de mare principatina, va néixer a Gavà, tot i que un any després del seu naixement la família es traslladà a Sa Pobla (Mallorca), on Ballester va viure pràcticament tota la vida. Fou justament a Sa Pobla, localitat de la qual va ser cronista oficial de l'any 1968 i fins que es jubilà, on desplegà una intensa tasca com a dinamitzador sociocultural.
Va ser col·laborador habitual de la premsa illenca, ja fos amb cròniques esportives, ja fos com a articulista. És, a més, autor de dues novel·les inèdites (Les nostres amagades servituds, guanyadora del premi Ciutat de Palma de novel·la del 1965, i A l'ombra del fil) i de tres poemaris (Brot de murta, Rèquiem per a nou pams de terra i Taula per a tots), que també resten inèdits.
L'any 2005 el Govern de les Illes Balears li atorgà el premi Ramon Llull i el 2009 rebé el premi Bartomeu Oliver concedit per l'Obra Cultural Balear per tota la seva trajectòria com a dinamitzador cultural.

L'obra dramàtica primerenca de Ballester es recolzava en les convencions del teatre costumista predominant a Mallorca a l'època, però ja connectava amb una estètica i uns continguts ideològics propers al realisme històric i al teatre de l'absurd. La seva primera peça fou El tramvia del pobre Joan, que resultà finalista al premi Bartomeu Ferrà dels premis Ciutat de Palma del 1963, i que Ballester tornà a presentar a aquest mateix premi l'any 1965 però sota el títol Un hivern al mig de tots. Dos anys després, ja amb el títol definitiu de Foc colgat, l'obra guanyà el premi Carlos Lemos.
El 1964 obtingué el premi Bartomeu Ferrà amb Jo i l'absent, però la primera obra que estrenà fou Siau benvingut, el 4 de gener de 1968 al Teatre Principal de Palma, una obra que havia escrit el 1966 i que fou finalista del premi Josep Maria de Sagarra d'aquell mateix any.
Després d'aquesta peça, la crítica ha assenyalat un cicle central en la seva producció dramàtica vinculat a l'anomenat teatre èpic. Així, el 1966 i el 1967, respectivament, escriví les sàtires socials Un baül groc per a Nofre Taylor i Massa temps sense piano. En la primera, que s'estrenà a Palma el 1968 i que es reposà posteriorment a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, hi exposa dos mons enfrontats: el capitalista, representat per Nofre Taylor, i el comunista, personificat en Bieló Roig. A Massa temps sense piano, guanyadora del premi Mallorca 1968 del diari Última Hora, el tema central és el del poder, i en concret el poder econòmic, que representen un alemany, un americà i un rus que, successivament, lloguen un pis. L'acció se situa a Montgibell, capital d'Albopàs (anagrama de Sa Pobla), un país imaginari que esdevé un espai mític en l'obra de l'autor.
Les dues farses polítiques Dins un gruix de vellut i Fins al darrer mot clouen aquest cicle èpic de la seva producció, i en ambdues el tema central és la corrupció, el poder. Dins un gruix de vellut obtingué el premi Josep Maria de Sagarra de 1967, cosa que afavorí encara més que la crítica inclogués Ballester en el grup de la generació de dramaturgs que també l'havien obtingut, com Josep Maria Benet i Jornet, Jaume Melendres, Baltasar Porcel i Jordi Teixidor, entre d'altres. L'obra s'estrenà a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona a final de 1970, i fou reposada dos anys després al Teatre Capsa de Barcelona però sota el títol de Facem comèdia. Si bé l'obtenció del premi Sagarra ajudà el dramaturg que se li obrissin encara més les portes dels teatres catalans, Dins un gruix de vellut no s'estrenà a Mallorca fins trenta anys després, el 9 d'octubre de 1997, en una producció del Teatre Principal de Palma, dirigida per Mateu Grau i Joan Arrom, amb escenografia d'Andreu Terrades. Exactament el mateix passà amb Fins al darrer mot, guardonada amb el premi Joan Santamaria de 1968: va ser representada diverses vegades al Principat (amb el títol de La rosa dels vents), però a Mallorca no fou estrenada fins al maig de 1998 per Magisteri Teatre-Mag Poesia i dirigida per Antoni Artigues.
Amb aquestes obres, Ballester contribuí a la renovació de l'escena teatral catalana durant la dècada dels seixanta. Entre aquestes peces renovadores cal incloure-hi també l'esquetx La tragèdia del tres i no res, escrita el 1967 i amb la qual obtingué una menció especial en el concurs de teatre per a cabaret convocat per la Cova del Drac de Barcelona aquell mateix any, i sobretot els muntatges que esdevenen una mena de manifest del teatre en viu, del happening, com Assaig d'espectacle per a una nit d'estiu (conegut també com a Show pobler) o Reis i no reis. A Assaig d'espectacle…, estrenada el juliol de 1968 a Sa Pobla i en la qual participaren una seixantena d'actors i actrius del poble, un relator contava fets relacionats amb el poble mentre es projectaven diapositives sobre una gran pantalla de paper. Durant el relat i la projecció es combinaven els moments més seriosos i emotius amb d'altres de més distesos i amb números musicals. Reis i no reis, estrenada el 1969 també a Sa Pobla, és una versió crítica de l'Adoració dels Reis Mags, en la qual Ballester jugà amb referències a la situació política d'aleshores i a personatges històrics i contemporanis. En ambdós casos hi hagué una confluència gran de públic. De fet, sembla que la idea era representar Reis i no reis davant l'Ajuntament, però per problemes climatològics finalment es representà al cinema Montecarlo, el més gran del poble, i que de tanta afluència de gent aquell dia hagueren d'escenificar-la fins a quatre vegades.
Aquell mateix 1969 publicà el volum Joc de tres, que incloïa les obres Fins al darrer mot, Massa temps sense piano i Un baül groc per a Nofre Taylor, prologades per Feliu Formosa. Un any després, el 1970, guanyà el premi Ignasi Iglésias, atorgat a Tübingen, amb Començament a punt de pesta, una obra que havia quedat finalista al premi Josep Aladern. El maig de 1971 estrenà Maria Magdalena o La penedida gramatical, i l'any següent Cap cap pla cap al cap del replà. Es tracta de dues obres breus a l'estil de La tragèdia del tres i no res.
A partir de 1973, després de la publicació de Dins un gruix de vellut, comença una nova etapa en la trajectòria d'Alexandre Ballester. Amb l'inici de la crisi del teatre de text i de compromís polític en pro d'una nova manera de fer teatre centrada en el gest, la dramatúrgia visual, la improvisació i la imaginació, Ballester, com bona part dels dramaturgs de la seva generació, restà en silenci durant aproximadament una dècada. No fou fins als anys vuitanta i noranta que es tornà a reivindicar el tipus de teatre que conreava el pobler, centrat en temes com el poder, la marginació, les dificultats i falsedats de les relacions humanes, etc., però ja sense partir de l'èpica de la col·lectivitat. Les reflexions sobre les problemàtiques col·lectives passaren a ser reflexions sobre l'individu. El dramaturg, però, aliè a totes aquestes noves tendències, prosseguí a partir de 1983 la seva trajectòria com a dramaturg. Així, aquest any guanyà el premi Born amb l'obra L'única mort de Marta Cincinnati, en la qual el personatge protagonista és una síntesi de personatges anteriors, en tant que es tracta d'una dona que lluita i perd la seva llibertat individual. A partir d'aleshores, però, el teatre de Ballester pren un caire més simbòlic.
El 1985 va escriure Al caire de les campanes, amb la qual, i sota el títol Al redol d'una intenció, resultà finalista del premi Salvador Espriu de Santa Coloma de Farners del 1986 i guanyador del Premi Teatre Principal de Palma de textos escènics del 1987. El 1995 publicà Les llàgrimes del vienès, una obra que guanyà el premi de la crítica Serra d'Or d'aquell any. El to d'aquestes darreres obres que veié publicades en vida esdevé cada vegada més nostàlgic. Pòstumament, s'han publicat Un no res d'eternitat (2011) i I passen les tempestes (2012, premi Recull de Teatre Josep Ametller 2011).

(Selecció)
4 gener 1968. Siau benvingut. Alexandre Ballester. Antoni Mus. Teatre Principal de Palma. Companyia Artis.
27 abril 1968. Foc colgat. Alexandre Ballester. Carles Fruns. Teatre de l’Aliança del Poble Nou. Grup Bambalinas.
Juliol 1968. Assaig d’espectacle per a una nit d’estiu. Alexandre Ballester. Alexandre Ballester. Escola Graduada de sa Pobla.
Octubre 1968. Un baül groc per a Nofre Taylor. Alexandre Ballester. Claustre de Sant Francesc de Palma. Agrupació Nostra Terra.
Gener 1969. Reis i no reis. Alexandre Ballester. Alexandre Ballester. Cine Montecarlo, sa Pobla.
17 octubre 1970. Massa temps sense piano. Alexandre Ballester. Joan Lluís Bozzo. Lluïsos de Gràcia. Grup Experimental Nou Teatre (GENT).
12 desembre 1970. Dins un gruix de vellut. Alexandre Ballester. Frederic Roda. Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona. Nou Grup de Teatre Universitari (NGTU).
22 maig 1971. Maria Magdalena o La penedida gramatical. Alexandre Ballester. Josep Anton Codina. Palau de Congressos de Montjuïc.
12 març 1972. Cap cap pla cap al cap del replà. Alexandre Ballester. Frederic Roda. Camp de bàsquet de Sant Josep de Badalona. Nou Grup de Teatre Universitari (NGTU).
16 maig 1995. Les llàgrimes del vienès. Alexandre Ballester. Joan Calafat. Sala Magna de l’Auditòrium de Palma. Companyia Teatral Miramar.

Siau benvingut. Palma, Editorial Moll, 1967.
Joc de tres. Palma, Editorial Moll, 1969.
Dins un gruix de vellut. Palma, Editorial Moll, 1973.
L’única mort de Marta Cincinnati. Manacor, Tià de Sa Real, 1984.
La tragèdia del tres i no res. Palma, Lluc, 1989.
Les llàgrimes del vienès. Barcelona, Edicions 62, 1995.
Al caire de les campanes. Pollença, El Gall Editor, 2000.
Assaig d’espectacle per a una nit d’estiu. Sa Pobla, Ajuntament de Sa Pobla, 2003.
Maria Magdalena o la penedida gramatical. Pollença, El Gall Editor, 2004.
Un no res d’eternitat. Palma, Lleonard Muntaner, Editor / Obra Cultural Balear, 2011.
I passen les tempestes. Barcelona, Pagès Editor, 2012.

• Alomar, Maria Magdalena. El teatre a Palma entre 1955 i 1970. Palma: Documenta Balear, 2005.
• Cabrera, Carles. Alexandre Ballester: de professió, dramaturg. Palma: Lleonard Muntaner, Editor, 2012.
• Diversos autors. «75 anys d’Alexandre Ballester», dossier de Lluc. Revista de Cultura i d’Idees, 866 (novembre-desembre 2008), p. 15-36.
• Fàbregas, Xavier. De l’off Barcelona a l’acció comarcal. Dos anys de teatre català 1967-1968. Barcelona: Publicacions de l’Institut del Teatre, 1976.
• Fàbregas, Xavier. Teatre en viu (1969-1972). Barcelona: Publicacions de l’Institut del Teatre, 1987.
• Formosa, Feliu. «Alexandre Ballester i el teatre català actual» A: Ballester, Alexandre. Joc de tres. Palma: Editorial Moll, 1969, p. 7-20.

L'autor a Escriptors.cat