Un eix teatral, un escenari urbà que s'estén més enllà dels seus teatres. Això és la Rambla i així és entesa. El que no és pas tan conegut és que l'origen d'aquesta percepció se situa entorn de l'any 1596, quan comença la construcció de la Casa de Comèdies.
L'emplaçament del primer teatre de la ciutat pot semblar fortuït, però segurament els administradors de l'Hospital de la Santa Creu, que gaudien del privilegi d'assenyalar a les companyies de comediants el lloc on representar les seves funcions teatrals, escolliren aquell solar de la Rambla que els havia estat llegat en herència, tot i estar a la frontera de la ciutat, amb les muralles encara dempeus i la Rambla per urbanitzar, intuint que estava predestinat a esdevenir un lloc privilegiat de Barcelona. A la Casa de Comèdies, l'actual Teatre Principal, però el cas és generalitzable, el vincle de la ciutat amb el teatre es produeix en dos sentits. D'una banda, la potencialitat cívica de l'espai urbà atrau el teatre i, de l'altra, l'activitat teatral ajuda a materialitzar la potencial sociabilitat del lloc.
Contrapunt de l'hegemònica Casa de Comèdies, també anomenada Teatre de la Santa Creu, un conjunt de petits locals s'instal·laren en cases particulars de la ciutat emmurallada. Eren els teatres de sala i alcova, uns espais escènics que no funcionaven de manera permanent, entre altres motius perquè la Junta de l'Hospital General, si exercia les prerrogatives de què gaudia, podia prohibir qualsevol espectacle que li fes competència. A la Barcelona del segle XVIII hi havia una vintena d'aquests petits locals.
La situació canvia quan a la primera meitat del segle XIX l'ascens de les idees liberals suposa la fi del monopoli de l'Hospital (1833) i l'inici del procés desamortitzador de convents i monestirs (1835), obrint un marc nou en la relació del teatre amb la ciutat. El sistema teatral que aleshores es gesta manté la Rambla com a eix vertebrador. Allà i pels voltants s'obren sales tan emblemàtiques en la història del teatre català com el Gran Teatre del Liceu (1847), construït damunt les ruïnes del convent de Trinitaris Descalços, i el Teatre Romea (1863), al solar del convent de Sant Agustí Nou. Però també sales menys conegudes, entre altres motius per haver desaparegut, com el Teatre de Sant Agustí (1850) o el Teatre Nou, inaugurat l'any 1843 a l'església del convent dels Caputxins, on ara hi ha la plaça Reial, que acabà la seva existència l'any 1848.
Més excèntrics en relació a la Rambla eren el Teatre de Montsió (1837), al del convent del mateix nom, el Teatre dels Gegants (1820), el de Santa Caterina (1835), el del Carme (1836), el Tirso (1836), el de la Mercè (1837), l'Olimp (1849-1851) i el Teatre Circ Barcelonès (1853).
Els orígens de la Rambla es remuntaven a mitjan segle XIV, quan va començar la construcció del Raval i l'espai va adquirir la condició doble de frontera entre barris i únic i ampli camí que travessava el territori urbà fins al mar. Sense urbanitzar fins a la meitat del segle XV, aquell àmbit al costat de la riera del Codolell no comença a tenir un caràcter urbà fins al segle XVII, quan s'hi duen a terme les primeres obres de terraplenat i s'hi construeixen un seguit d'edificis religiosos i algun palau civil. La transformació de la Rambla en via urbana es va produir al llarg del segle XVIII, i a la fi de segle ja era un eix vital de la ciutat, on tenien lloc les rues de Carnaval i les processons de Setmana Santa i Corpus.
Ramblejar esdevé una moda a la Barcelona emmurallada del segle XIX, i la Rambla molt més que un passeig: és un lloc simbòlic, l'artèria principal de la vida ciutadana. A la Rambla s'hi fa de tot: rues, desfilades militars, motins, lluites patriòtiques, manifestacions populars, recol·lectes de diners, processons, atemptats, enterraments públics, festes i carnavals. La Rambla de mitjan segle XIX ja es configura com un passeig urbà articulat en quatre segments, espacialment i socialment disferents: la Rambla dels Capellans, la de les Flors, la del Mig i la de Santa Mònica. Quatre rambles que es perllonguen una dins de l'altra intersecades per espais estratègics, com el pla de les Comèdies, la plaça Reial, el pla de la Boqueria i la porta d'Isabel II, a prop de la muralla.
Diferents guies ofereixen una descripció d'aquestes rambles diverses. La Rambla de Santa Mònica, la més propera al port, ens la pinten freqüentada per mainaderes i soldats, amb un caràcter popular, tot i que els dies festius la gràcia i el luxe barceloní s'hi confonien sense distinció de classes al pla de les Comèdies. La Rambla del Mig, també anomenada dels Caputxins, és la que es desplega del Teatre Principal al Liceu. Es mostrava com la més elegant, i s'hi concentraven els locals públics, cafès, fondes i comerços més luxosos. Quan l'any 1842 la il·luminació de gas substituí la d'oli, s'hi passejava fins a les 10 del vespre.
La Rambla de les Flors, que ocupa el tram del pla de la Boqueria fins a l'església de Betlem, va prendre aquest nom l'any 1857, quan s'hi instal·laren les parades de venda de flors per animar la zona, quan el mercat de Sant Josep estava tancat. I, per acabar, la Rambla dels Capellans, que es desdoblava en dues zones: la dels Estudis, popularment anomenada dels Ocells, i la de Canaletes, a la part més alta i propera a la muralla, que era la menys animada. El mur de l'església de Betlem, que ocupa un bon tram del cantó de dalt a l'esquerra, hi donava un aire massa sobri i clerical, i la proximitat del muralla la convertia en un punt d'entrada o de sortida de la ciutat, més que no pas de passeig. I, a més a més, estar a prop de les casernes militars afavoria un cert caràcter de aparença magra, tal com era descrit a les guies de l'època. Això no obstant, cap a la fi del segle XIX esdevingué una important zona comercial per la seva proximitat a la plaça de Catalunya i l'Eixample.
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
