Teatre del Circ Barcelonès / Teatre Ristori / Teatre del Poble

El Teatre del Circ Barcelonès originalment havia estat un local de ball anomenat Salón Artístico, i tenia el seu accés des del carrer de Montserrat mitjançant un estret passadís-vestíbul. Se situava en una finca on hi hava un edifici conegut com «la casa de l'anglès», perque era propietat d'un ciutadà britànic, Mr Kennet.

Reformat per l'arquitecte Antoni Rovira i Trias entre 1851 i 1852, la nova sala adoptà forma de ferradura àmplia i espaiosa, amb una galeria superior de llotges i seients de preferència. La platea ocupada per una graonada baixa amb quatre rengles de bancs podia fàcilment transformar-se en pista de circ. El pis era de terra piconada i per al ball o els espectacles que no fossin de circ es tapava amb un empostissat. Al centre de la coberta, sostinguda per columnes de fusta, una claraboia gran i sis de petites eren l'única entrada de llum a la sala.

Rovira i Trias fixà un espai per a l'escenari que al principi fou una senzilla tarima destinada als músics i que cap al 1853 ja començava a tenir aspecte d'espai escènic. Per aquella època el local tenia un aforament d'unes 400 localitats. Saló de descans, cafè, tocador i guarda-robes es localitzaven als baixos de la casa Kennet, al costat del llarg vestíbul d’entrada.

Amb el canvi de propietat del 1854 s'inicien unes obres de reforma que canvien el sostre de zinc. El 1858 es col·loca un sortidor al centre de la platea que rajava permanentment i refrescava l'ambient. L'èxit del local i les seves precàries condicions obligaren a plantejar una important reforma el 1861, dirigida pel mateix arquitecte, que afectà l'estructura, la decoració, diseenyada per l'escenògraf Josep Planella, i els serveis escènics. Però tan sols dos anys més tard, el 1863, un incendi reduí el teatre a cendres.

La reconstrucció, iniciada el 1865 pel propietari, Francisco Corretxer, segons el projecte de l'arquitecte Josep Fontserè i Mestre, s’acabà el 1868. El nou edifici aprofitava el solar de manera diferent per tal de donar a la sala la màxima cabuda i situar als angles del local les dependències annexes. La nova sala tenia 700 butaques i 42 llotges entre platea i primer pis. El projecte va donar a la platea el pendent adequat per millorar la visibilitat dels espectadors i un segon pis de galeries per augmentar l'afluència de públic.

A finals del segle xix, l'escenògraf Salvador Alarma hi instal·là sobre l'escenari un taller on formava als seus deixebles. Durant la Guerra Civil l'edifici va patir danys que afectaven sensiblement l’estructura i l'any 1944 va ser enderrocat.